Tauromàquia i boicots, a l’era de la globalització.

La recent decisió del Parlament de Catalunya de prohibir el que ja era vist per  molts catalans, com una festa sagnant, arcaica i  en decadència  a la que, a Barcelona,  nomes hi anaven els turistes cuits de sol i de sangria,  ha esdevingut, segons interpretacions interessades,  un nou atac del catalanisme insolidari i excloent a l’Espanya eterna i de vocació imperial. Empresaris, toreros, banderillers, mossos, ramaders, majorals,  mestresses de casa, polítics corruptes i dels altres, capellans integristes,administratius del Ministeri de Cultura , premsa  i la TV-merda ( m’agrada més que l’eufemisme “escombaries”) encapçalada per la Belén Esteban, han clamat contra aquesta decisió, fruit d’una iniciativa popular de 180.000 persones a les que no els agraden les curses de toros, talment com li passa a gent d’altres comunitats no catalanes,  que tenen el mateix sentiment de rebuig a una festa sagnant i obsoleta, més pròpia d’altres èpoques que d’ara. Fins i tot la premsa internacional se’n fa ressò, deixant-se portar per la maror que qualifica el fet com una picabaralla més de la dialèctica entre el  nacionalisme espanyol i el català.

Ja se’n ha parlat molt de tot això, i jo, personalment, opino que les discussions i les diferències de la poca traça, que des de fa dos-cents anys, hi ha hagut  en la construcció d’un estat espanyol, han d’anar per d’altres camins, i potser el més adequat és el de que nacionalistes i federalistes  haurien d’instar les reformes constitucionals que permetin uns marcs de convivència més adequats a la realitat i a les demandes socials del segle XXI, lluny de posicions numantines d’uns i altres; però tot això que dic, és com tocar campanes un dia de vent. Els interessos d’un procés històric  constitucional pensat per donar cobertura legal  a caciquismes locals i altres malures del segle XIX i del segle XX és massa complicat. Els mateixos, des de la dreta, que s’hi van oposar, se’n han adonat que és el marc adequat als seus interessos, i per això n’han fet de la CE un text sagrat i intocable com la bíblia del que ells en diuen democràcia, quan haurien de dir-ne neoliberalisme salvatge amb ínfules autoritàries. L’esquerra socialdemòcrata, tampoc sembla estar per la labor. 

Doncs bé, Ja tornen a parlar de “boicot als productes catalans”, com a rèmora de la campanya anti-estatut que va organitzar el PP,  i no sé si saben ben bé el que volen dir, o si se’ls en ha anat de la mà, com a l’aprenent de bruixot.  Ho dic per la dificultat que hi ha avui dia  per identificar productes catalans, quan aquests estan en mans de corporacions d’abast ultra regional, i sovint multinacional. Ho fan pel domicili social, que és a Barcelona.  Si es pensen que els inversors agafaran por i se’n aniran de Catalunya, tenen tots els números d’equivocar-se.  Deslocalitzar les empreses i enviar-les –no a Salamanca, precisament- sinó a la Xina, o a qualsevol país de l’Est d’Europa, és el resultat més probable. I a Catalunya, encara que sigui per raó del teixit social que des de la revolució industrial s’ha anat creant, encara queden- potser poquets - emprenedors per tirar endavant els productes a qualsevol mercat.

La idea d’un boicot als productes catalans, és fruit del desconeixent de la realitat econòmica global del segle XXI i l’apel·lació a uns prejudicis antiquats, en la mateixa línia dels prejudicis que alimenten la cada vegada més arrelada convicció de la segregació de Catalunya.

Davant la visió d’aquest debats, sembla que del Ebre enllà vagin sempre quatre passen endarrere de la Història, la qual cosa no deixa de ser el prejudici que s’alimenta a la banda del Principat, i crec que no hi ha per tant,ni pels uns ni pels altres.

Però jo no hi pinto gran cosa dintre d’aquest entrellat de despropòsits. A mi nomes em permeten votar cada quatre anys unes franquícies hermètiques i poc respectuoses amb la democràcia en el seu funcionament intern, que en diuen partits polítics majoritaris.