A la Normandia no tot són cementiris i camps de batalla.

A Normandia  hi vaig trobar vàries coses gratificants, apart de visitar els escenaris d’una de les esbatussades més famoses de la història d’aquesta mena de primats amb habilitats tecnològiques en el que ens hem convertit. Hi ha cementiris militars i velles andròmines rovellades als antics camps de batalla, però també hi ha un paisatge verd, puntejat de granges esplèndides i alguns castells sumptuosos, amb el colofó del Mont Sant Michel, que supera els límits de la imaginació més desbordant. També hom hi troba belles ciutats, com Bayeux, Cherbourg i Caen i uns pobles, amb aquell aire endreçat, cívic  i polit que hi donen els francesos: Uns petits  ports atlàntics, molt diferents dels lluminosos i dolços indrets de la nostra Mediterrània, però al mateix temps acollidors i bonics, tal com han de ser els llocs d’arrecerament a prop de mars tan braves com les aigües del Canal, s’escampen per les costes de les que un dia ja llunyà va partir en Guillem el Conqueridor per envair l’Anglaterra.

Una de les fites de la Normandia és la gastronomia. A preus molt semblants als de casa nostra, trobes uns esplèndids menús on no hi manca la closca de les ostres, les cloïsses i els musclos. També hi ha una varietat de truita, feta a base de batre a punt de neu els ous amb mantega i posteriorment coure’ls al forn. Us recomano que si la demaneu, la compartiu, doncs una no us la podreu acabar, per molt “de vida” que sigueu.  

Una altra de les avantatges d’aquell bonic país, és que allà ningú parla de l’Estatut d’Autonomia, ni del Tribunal Constitucional, ni del Montilla, ni del Mas, ni del Carod Rovira, ni del Puigcercós, ni del Millet, ni del Montull,  ni de les seves respectables i santes mares. Ben justet els ve per parlar del mundial de futbol, i això encara perquè els van eliminar la selecció francesa a les primeres de canvi.

Et senten parlar i et pregunten de on ets. Quan els dius que ets català, de Barcelona, et diuen que han estat a Sant Sebastià i que els hi consta que s’hi menja tant bé, tot i que es tingui la bàrbara costum de fer-ho tant tard. Aprofiten per recomanar-nos que si anem a sopar no ho fem a quarts d’onze, com es fa a casa nostra (a Sant Sebastià, és clar) Com a màxim no més tard de les vuit.

Al Memorial de Caen , una hostessa de molt bon veure ens va lliurar un d’aquells aparells que et poses a l’orella i et van clavant el rotllo de la exposició. Hi havia una gran varietat d’idiomes per triar, i a nosaltres ens tocava el castellà si no volies continuar bregant amb el rovellat francès de l’època del batxillerat, ampliat i  embastat durant  les escapades a veure cinema a Perpinyà  o les d’anar a respirar llibertat i comprar llibres de la editorial “Ruedo Ibérico” a París. Més per facècia que per patriotisme li vaig demanar a la noia si en tenia algun amb el idioma català. La noia es va mostrar compungida i confosa per no poder-nos atendre. Amb un somriure d’una gentilesa que m’arribava a l’ànima ens deia que estava desolada, però que malauradament allò no era pas possible. Vaig donar-li les gràcies per la seva amabilitat, tot pensant que si el fet hagués succeït a Madrid, potser la conya hagués acabat amb alguna mena d’exabrupte malsonant, per la qual cosa em donava més que satisfet amb el somriure gentil de la bella normanda.