VAMOS, RAFA!

Trasllado aquest mail d’una amiga anglesa d’un amic meu, que me l’ envia per correu. Crec que és de molt interès davant la ona d’esdeveniments esportius, com Wimbledon, el Mundial de Sudàfrica, les curses de fórmula 1, que pretenen fer-nos oblidar les barbaritats de la política, la economia i la judicatura, amb el desprestigiat i inconstitucional Tribunal Constitucional al davant . Amb franca col•laboració amb aquesta política de distracció de les gents i amb l’ànim de l’"embolica que fa fort” publico la queixa de la dama anglesa, que es diu Lady Ballstoaster.

(Si la voleu llegir podríeu fer-ho recordant l’accent inconfusible del bon amic Matthew Tree)

“Estimat amic,

Com ja saps, em plau anar a Wimbledon a seguir els campionats de tenis. Al plaer de veure joves musculosos i ben plantats – el meu home prefereix a les germanes Williams- s’hi suma la tradició familiar, doncs ja el pare i l’avi anaven a tant tradicional esdeveniment esportiu, amb la presència de la família real i el pes de ser els inventors del joc d’aristocràtica nissaga. .

Darrerament i especialment quan juga un noiet de Manacor que es vesteix com si fos un sioux, amb un mocador lligat al cap, molta gent del públic canvia el comportament escrupolosament britànic de premiar el bon joc pel damunt del partidisme patrioter i de barriada, per convertir el joc en una mena de confrontació al pitjor estil de les del foot-ball proletari i canalla, desproveït de tota mena de glamour. Noietes morenes d’aspecte típicament meridional criden com hooligans quan l'alot guanya algun punt, i es pinten la cara amb els colors de guerra com els aborígens de les Illes que va descobrir el nostre admirat Cook. Sovint el jutge de cadira les ha de cridar a l’ordre, exigint el respectuós silenci que permet no desconcentrar els contendents.

Francament, aquesta barreja d’esport i nacionalisme no l’acabo d’entendre prou bé.

Més aviat crec que les pulsions sexuals fan que les noietes tinguin tan estrany comportament, tot i que el manacorí no és res de l’altre món, però el que ja no entenc es veure’ls a ells, enarborant banderes amb un toro al mig ( heu canviat de bandera darrerament?) i cridant com quan juga la Selecció Espanyola contra la de Portugal. Aquesta barreja de nacionalisme i esport no l’hem tingut mai a Wimbledon i més aviat aquí ha primat sempre el fair play. Per acabar-ho d’adobar, el de Manacor acostuma a fer un acte reprovable i fora de tot protocol: es treu el suat i brut mocador del cap i el llença al públic, com si fos un cantant de rock llençant els calçotets. Sense anar més lluny, ahir, al finalitzar el match Nadal – Soderling, el drap fastigós me’l va encasquetar a la cara i aquest correu l’escric des de la banyera on hi porto tot el vespre, per treure’m la ferum de suor agre. Espero que si guanya la final, tingui la decència de no fotre-li pel nassos a Sa Majestat o al Príncep de Gal•les.

Afectuosament.

Claire Ballstoaster”