Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

Era la batalla de Kolin, l’any 1757. Els granaders prussians fugien de la batalla, esporuguits i amb l’únic objectiu de salvar la pell. En Frederic, dit el Gran, l’Emperador, des del seu escambell, a recer i rodejat del seu Estat Major, es va emprenyar com una mona i els va cridar : "Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

 

Amb aquest pensament al cap em trobo al cementiri alemany que hi ha a La Cambe. És a primera hora del matí d’un dia nuvolat i fresc,  malgrat ser al principi de l’estiu. Hi vaig carregat de prejudicis, doncs allà hi jeuen molts membres de les tristament famoses SS, com el major Adolf Diekmann, assassí de dones, vells i nens a Oradour sur Glane, o el capità Michael Wittman, heroi de les forces blindades, que jau enterrat amb els quatre membres de la tripulació del seu tanc –sembla ser que va ser difícil saber qui era qui quan els van treure de la ferralla del vehicle destruït- a més de molts membres de la fanàtica organització d’en Himmler.

Un silenci, trencat per la remor d’un vent suau que balanceja els arbres i el piular d’uns ocells, presideix l’estranya pau habitual dels cementiris, farcides de suggestions i mals averanys, en aquell gran  prat  sembrat de creus i plaques, sota  de les quals hi jeuen 21.222 alemanys que van morir aquella primavera i estiu del 1944. Unes poques persones deambulen com fantasmes entre les plaques i les creus, tafanejant com nosaltres, o cercant una tomba determinada. Algun pom de flors, o petites corones posades damunt d’algunes d’elles, denoten que encara hi ha algú que se’n recorda d’ells; molt més del que ens és permès a casa nostra, que la majoria no sabem on van anar a parar els nostres oncles, pares o avis que van deixar la pell a la Guerra Civil.

L’austeritat germànica es fa patent, en contrast amb el parc temàtic que els americans n’han fet del seu cementiri a la zona. Un gruixut llibre amb l’anotació dels noms i els llocs on s’han ubicat, al mig d’una sala és la única informació. Els fulls denoten l’ús que se’n fa quotidianament, amb civisme i respecte - penso que a casa nostra seria molt difícil posar un document així a disposició del primer que passa: som massa caïnites nosaltres- Hi dono una ullada i veig que hi ha un munt de no identificats, amb el lacònic nom de “ein deutscher soldat”.

No m’interessen les patums, ni els herois. M’entretinc amb les tombes de la gent comú, dels soldats anònims, d’aquests que no n’hi ha cap entrada el Google, i en una macabra loteria em dedico a tirar fotografies a l’atzar.

Heinrich Mundorff. Caporal SS, mort al 17 anys, que jeu al costat del granader Wern.Dannenberg, de 18.

Quina mena de verí us van inocular perquè anéssiu, a l’edat de desenvolupar-vos i quan molts nois encara juguen a fer-se homes, voluntaris d’ aquell despropòsit? Vull pensar que vareu ser unes víctimes més de la maror que va arrossegar tantes voluntats, que vareu obrir els ulls davant l’horror i que, voluntàriament, no vareu fer mal a ningú, però no puc.

Oskar Kirchhoff, de 18 anys. Et van furtar la vida, la possibilitat de desenvolupar la teva personalitat. Voluntari?...Ara jeus amb un desconegut, que algú deuria trobar a faltar.

Rudolf Plockl, de 19 anys. Vas ser caporal de la Wehrmacht, l’exèrcit regular. Potser et van reclutar, traient-te de l’escalfor de la llar, doncs tu no eres d’aquella llopada de les SS. Eres tant jove com ells i també deuries passar por i misèria, com ells. No vas anar mes enllà d’un juliol sagnant. Comparteixes espai amb aquest Grosswald, que no se sap si era company teu o no. Si més no, porteu seixanta-sis anys fent-vos macabra companyia.

Leonhardt Stamm. No sé on vas caure ni com vas morir. Potser vas patir i te’n vas assebentar, o potser va ser un vist i no vist. Tu sabràs! Sabem que eres granader, tenies 17 anys i van portar les teves restes  a Mont-des-Huisnes, a prop del Mont Sant Michel. 

"The knotted gun" de Carl Fredrich Reuteswärd situada al Memorial de Caen.