Des del racó d’un cafè.

Els matins m’agrada anar a fer un cafè, llegint el diari, a algun establiment dels voltants de casa. Encara m’agrada obrir el periòdic, nou i acabat de sortir de les rotatives i sentir la seva flaire de paper i tinta i embrutar-me’n els dits fullejant-lo.

Aquestes hores vagaroses, em permeten fer una llambregada a la humanitat que m’envolta: un microcosmos format per funcionaris dels jutjats que apuren els seus cafès amb llet i uns breus entrepans de fuet; advocats ultimant les seves estratègies amb clients angoixats; mestresses de casa que esperen que s’obri “El Corte Inglés”, endrapant pastes de xocolata i garlant pels descosits en grups de quatre o cinc; executius dels bancs i els despatxos dels voltants, remenant papers.

Hi ha un altre grup més discret, que és els del meu gremi: el dels jubilats ociosos. Aquests arriben d’hora i van a llegir el diari “de gorra” usdefruitant unes poques taules gairebé tot el matí.

Aquest grup sembla molt organitzat: el primer que arriba agafa tots els diaris que l’establiment posa a disposició del clients i els va repartint als seus col•legues a mida que es van presentant.

“Té Manel, l’Sport, que avui parla del Guardiola” –diu un xacrós amb aspecte d’antic comptable.

“”El patufet” (nom familiar amb el que es coneix el “Diari de Sabadell”) te’l guardo, Antoni” –li diu a un de menut amb el poc cabell tenyit amb “Farmatint”.

“Vols “El Punt”?...Jo em quedo amb “La Vanguardia”-diu a un altre, que arrossega la seva artritis amb la dignitat d’un capità general tolit.

I així es van repartint i monopolitzant la premsa diària.

Jo vaig a la meva, amb el meu diari comprat al quiosc de la cantonada. No en tinc cap d’especial, tan aviat en compro un com un altre. Més tard ja procuro llegir “on line” alguna coseta més, tot i que m’agrada més el fullejar-los.
No m’interessa gaire integrar-me a la tertúlia d’aquella mena de geriàtric ocupat en el monopoli de la premsa de l’establiment. Els sento garlar de les mil i una tonteries del dia, i sembla que amb els temes cabdals confonen garses amb perdius, però no m’hi poso –tampoc soc depositari de la raó absoluta- Amb el diari i l’espectacle del rusc del treball quotidià, ja en tinc prou.

Ahir estava jo llegint a “El Periódico” les cuites entre el Montilla i els Consellers del PSC, tot sentint, sense voler-ho, els consells que al costat li donava un advocat al seu client (un tipus que pledejava per una possible separació): “Vostè mantingui el tipus; que no se’l vegi dubtar. Negui-ho tot. Vostè és un perfecte pare de família, i no beu res més que una mica de vi dinant i alguna cervesa de tant en tant” –“Ostres qui marró” –pensava jo. Vaig deixar el diari tancat al costat de la tassa de cafè, distret amb l'ambient del local, i la conversa aliena, que era prou interessant.

Absort amb les meves cabòries, vaig veure el rostre rubicund d’un sanguini jubilat que se’m dirigia a frec:

“Escolta, si ja has llegit el diari, potser que el deixis on l’has trobat!” –em va dir amb tota la seva mala llet. Els seus socis em miraven amb aire reprovador.

Vaig estar a punt de demanar consell a l’advocat del costat, per instrumentar una clara defensa, davant l’agressiu atac corporativista, però me’n vaig estar. .

“Escolti, que aquest diari és meu i m’ha costat 1,20 € al quiosc d’aquí al costat. Si el volen llegir, els el deixo, però en acabar me’l tornen, que em va la mar de bé per empaperar el terra quan freguem a casa”...

El paio va marxar, sense acabar-se de creure que el diari era meu.

“Doncs ja em diràs on és “El Periódico” d’avui” –vaig sentir que remugava mentre se’n anava a la seva tertúlia geriàtrica. Les mirades del grup em van fer sentir un pispa de la pitjor espècie.

En acabar i ja a casa, mentre m’empassava el debat de la nació per la TV, vaig prendre una decisió: el proper curs em matricularé d’alguna cosa que m’agradi: Història, Filologia... Al menys si m’haig de discutir amb algú per la propietat d’uns apunts, tinc molts números que sigui amb una noieta de 18 anys i no amb un vell xaruc. .