dimarts, 27 de juliol del 2010

Reflexions sobre ”La boia”.




Fa cosa d’un any que va néixer aquest blog, que vaig titular “La boia de Port Pelegrí”. Ja el seu dia vaig donar les explicacions del perquè del nom: un grup de tertulians, a l’estiu se’n van cap a la boia que delimita la zona de banys de la de navegació de la cala de Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, lentament, sense competicions que no siguin les de la xerrameca, sovint inútil, però gairebé sempre estimulant, amb la frescor de l’aigua clara de la Costa Brava refrescant el cos, i el laissez faire dels dies de lleure com a decorat de fons.
Vaig creure que aquell microcosmos, una mica petitburgès i del tot informal, hedonista i amb un nivell intel·lectual lluny del de les elits privilegiades ni dels rigors acadèmics, era idoni per permetre esplaiar els meus neguits, diguem-ne “literaris”, i permetre crear el fòrum d’opinió en el que amics i coneguts, i tot aquell que ho vulgui hi digui la seva.
“La boia” segueix al Port Pelegrí ( més que la boia, són les boies)  i segueixen delimitant les zones tranqui-les de bany, de les perilloses on fa pudor de benzina i les hèlixs de les motores et poden decapitar. Aquest no és l’esperit d’aquest blog ni n’és la finalitat. És més la cadència monòtona de la  “singladura” cap aquells límits, el dolce farniente de les vacances i la lassitud de la conversa intranscendent.
De que ve tot això? Doncs que aquest darrer cap de setmana varem retrobar la gent de cada any, i amb la parsimònia i lentitud habitual, varem anar fent petar la xerrada, mentre recorríem el centenar llarg de metres que hi ha de la sorra al límit. Una vegada allà, agafats al cable, fent “bicicleta” i  parlant dels inevitables temes d’aquests dies: la crisis i la sobirania, pensava si l’esperit de “La boia” seguia vigent o no. Vaig pensar que com totes les coses, havia evolucionat cap a cotes diferents de les de feia un any. Hom havia incorporat gent nova a la tertúlia –poca però ben avinguda- Cap dels protagonistes reals de la boia autèntica llegeix aquestes línies ( puc fer alguna excepció) i hi ha gent del món real, com en Francesc, el Lluis, la Eulàlia, la Clidice,  en Darkman, l’Oscar, en Brian, la Helter, l’Spanique, el Harry, el Salvador Macip, en Miquel, l’Anna Maria, l’Arkab, en Jeremies Soler, i d’altres que no em vull deixar, apart dels que diuen que em llegeixen, com el Jordi, el meu germà Ferran, i algun altre,  amb els  que no hem anat surant més que nedant cap a la boia real, però que m’han acompanyat en aquestes singladures de gènere indeterminat que tenen com a objectiu la comunicació, l’intercanviar opinions, i el cultiu del que se’n podria dir una certa amistat.
Absort amb aquest pensaments, veient de lluny la platja atapeïda de gent, amb el brogit dels xisclets de la quitxalla de fons, vaig sentir la veu del Pau, un dels nedadors contertulià: “Ostres nens, quin parell de sirenes que venen nedant “- I efectivament. dues beutats rosses i daurades pel sol, esplendoroses i joves,  s’atansaven amb un crowl elegant i ràpid, per tocar la boia i tornar endarrere. “Són de carn i ossos ?” –va preguntar un segon- “No home, no. No siguis burro;  si són sirenetes, seran de carn i espines”- vaig dir.  I tots van riure, amb una mena de sacseig al cos, que va fer que algú gairebé s’ofegués, doncs va començar a tossir per haver empassat un bon glop d’aigua salada.    
De tornada varem seguir comentant les inconveniències del municipalisme i la seva incidència amb la corrupció que ens envaeix, tema que varem haver de continuar estirats a la sorra fent el llangardaix, mentre s’afegia al debat algun conegut de vista, que també hi volia ficar cullerada. 
Mentrestant una família amb quitxalla, trepitjava tovalloles i el tou de la cama d’algun, en el seu inútil afany  de trobar un espai de sorra lliure on aparcar la seva nombrosa prole. 

           

12 comentaris:

  1. Un rflexió molt divertida -i interessant- sobre realitat i virtualitat. Vols dir que les "amistats" virtuals venen a ser com les sirenes?

    ResponElimina
  2. caram, quina maaaandraaaa que m'has fet agafar :) sembla atractiu això de surar com una boia mentre la fas petar :) és una bona casa la teva, no s'hi senten xiscles i això està molt i molt bé :)

    ResponElimina
  3. Lluís, les sirenes són mítiques visions irreals. Aquelles imatges fugisseres, vistes i no vistes. Soc conscient de que no són de carn i ossos, ni de carn i espines. Una vegada ets a la sorra, aquelles imatges irreals són uns cossos, més o menys cuidats, arrebossats i amb tuf de cremes, com el de qualsevol altre, el nostre inclòs.

    ResponElimina
  4. Clidice, és una casa irreal, com la majoria de les quimeres que es fan i es desfan, però tu ja saps que hi ets prou benvinguda.

    ResponElimina
  5. Moltes felicitats, Ramón, per aquest primer any de la Boia. Que segueixi surtant durant molts anys més amb aquesta deriva de reflexions tan propies i tan interessants de llegir.

    Alea jacta est... o en aquest cas, Boia jacta est.

    ResponElimina
  6. ja m'hi trobo allí a la platja amb un cuba libre a la ma dreta, a l'ombra aixó si. Per molts anys de boia, de port i de Pelegrí

    ResponElimina
  7. Ivan, l'enhorabona pel llibre que has publicat "Breus històries de tot / fragments de res", que procuro d'aconseguir per llegir-lo. Ja en parlarem!
    Salut.

    ResponElimina
  8. Francesc, jo encara volto per Sabadell. Vaig estar el passat cap de setmana a Calella. A l'agost hi estarem alguns dies. Gràcies pels teus comentaris.
    Salut.

    ResponElimina
  9. El meu barri anys enrere era ple de bars petitons i acollidors. Ara ja no en queden, però al menys puc passar per aquí de tant en tant a fer el carajillu. Per molts anys!

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies, Helter. Carajillos, i algun cubata o un gin tònic...El que tu vulgis!
    Salut.

    ResponElimina
  11. Ramón,

    No volia deixar passar l'oportunitat d'escriure en el teu blog per donar-te les gracies pel que fa la teva aportació al meu recent publicat llibre. El seu contingut, en la seva gran majoria, son relats i poemes publicats en el seu moment en la pagina web "Relats en català", la qual vaig coneixer gràcies a tú, que m'en vas fer cinc cèntims. D'aquesta curiositat inicial van anar sortint relats sobre el vell Tirèsies i poemes de caire de reivindicació social que son, fet i fet, el contingut del llibre.

    Així doncs, gràcies per la teva empenta inicial, que ha desembocat casuísticament en la publicació d'aquest llibre, del qual n'estic més orgullós que del primer.

    Salutacions i a veure si veiem publicat també, algún dia de no molt enllà, algún escrit que porti la teva rubrica,

    ResponElimina
  12. Me’n alegro molt, Ivan , en el convenciment de que TOT el mèrit és ben teu. El meu paper d’alcavot entre el teu talent i els mitjans en els que has començat a manifestar-lo és d’una insignificança que no mereix ni un comentari. Tinc ganes i curiositat per llegir-lo per poder parlar-ne abastament.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog