Reflexions sobre ”La boia”.

Fa cosa d’un any que va néixer aquest blog, que vaig titular “La boia de Port Pelegrí”. Ja el seu dia vaig donar les explicacions del perquè del nom: un grup de tertulians, a l’estiu se’n van cap a la boia que delimita la zona de banys de la de navegació de la cala de Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, lentament, sense competicions que no siguin les de la xerrameca, sovint inútil, però gairebé sempre estimulant, amb la frescor de l’aigua clara de la Costa Brava refrescant el cos, i el laissez faire dels dies de lleure com a decorat de fons.

Vaig creure que aquell microcosmos, una mica petitburgès i del tot informal, hedonista i amb un nivell intel·lectual lluny del de les elits privilegiades ni dels rigors acadèmics, era idoni per permetre esplaiar els meus neguits, diguem-ne “literaris”, i permetre crear el fòrum d’opinió en el que amics i coneguts, i tot aquell que ho vulgui hi digui la seva.

“La boia” segueix al Port Pelegrí ( més que la boia, són les boies)  i segueixen delimitant les zones tranqui-les de bany, de les perilloses on fa pudor de benzina i les hèlixs de les motores et poden decapitar. Aquest no és l’esperit d’aquest blog ni n’és la finalitat. És més la cadència monòtona de la  “singladura” cap aquells límits, el dolce farniente de les vacances i la lassitud de la conversa intranscendent.

De que ve tot això? Doncs que aquest darrer cap de setmana varem retrobar la gent de cada any, i amb la parsimònia i lentitud habitual, varem anar fent petar la xerrada, mentre recorríem el centenar llarg de metres que hi ha de la sorra al límit. Una vegada allà, agafats al cable, fent “bicicleta” i  parlant dels inevitables temes d’aquests dies: la crisis i la sobirania, pensava si l’esperit de “La boia” seguia vigent o no. Vaig pensar que com totes les coses, havia evolucionat cap a cotes diferents de les de feia un any. Hom havia incorporat gent nova a la tertúlia –poca però ben avinguda- Cap dels protagonistes reals de la boia autèntica llegeix aquestes línies ( puc fer alguna excepció) i hi ha gent del món real, com en Francesc, el Lluis, la Eulàlia, la Clidice,  en Darkman, l’Oscar, en Brian, la Helter, l’Spanique, el Harry, el Salvador Macip, en Miquel, l’Anna Maria, l’Arkab, en Jeremies Soler, i d’altres que no em vull deixar, apart dels que diuen que em llegeixen, com el Jordi, el meu germà Ferran, i algun altre,  amb els  que no hem anat surant més que nedant cap a la boia real, però que m’han acompanyat en aquestes singladures de gènere indeterminat que tenen com a objectiu la comunicació, l’intercanviar opinions, i el cultiu del que se’n podria dir una certa amistat.

Absort amb aquest pensaments, veient de lluny la platja atapeïda de gent, amb el brogit dels xisclets de la quitxalla de fons, vaig sentir la veu del Pau, un dels nedadors contertulià: “Ostres nens, quin parell de sirenes que venen nedant “- I efectivament. dues beutats rosses i daurades pel sol, esplendoroses i joves,  s’atansaven amb un crowl elegant i ràpid, per tocar la boia i tornar endarrere. “Són de carn i ossos ?” –va preguntar un segon- “No home, no. No siguis burro;  si són sirenetes, seran de carn i espines”- vaig dir.  I tots van riure, amb una mena de sacseig al cos, que va fer que algú gairebé s’ofegués, doncs va començar a tossir per haver empassat un bon glop d’aigua salada.    

De tornada varem seguir comentant les inconveniències del municipalisme i la seva incidència amb la corrupció que ens envaeix, tema que varem haver de continuar estirats a la sorra fent el llangardaix, mentre s’afegia al debat algun conegut de vista, que també hi volia ficar cullerada. 

Mentrestant una família amb quitxalla, trepitjava tovalloles i el tou de la cama d’algun, en el seu inútil afany  de trobar un espai de sorra lliure on aparcar la seva nombrosa prole.