Des de la desafortunada sentència del TC que les coses van maldades, com tots ja sabem.
Darrerament es parla molt més de federalisme, sobirania i independència. Els sentiments estan a flor de pell i no ens fa mandra manifestar-los al carrer i els mitjans i la xarxa van que cremen. Les posicions es radicalitzen i sembla ser que avui som més independentistes que ahir, i menys que demà, com deia l’antic i carrincló lema de “la medalla de l’amor”.
Ahir en Francesc Puigcarbó ens posava algunes consideracions prou interessants en el seu blog. Avui, i degut als darrers desentesos del PSC, i les desavinences i despropòsits d’alguns dels polítics de les franquícies, els manifestos d’alguns emergents, com en Laporta, els blogs en van plens.
Jo voldria fer alguna reflexió a flor de pell sobre el particular, i en especial sobre el independentisme.
A Catalunya som, majoritàriament, classes mitjanes, empleats o pagesos, amb aire condicionat, segona vivenda, cotxe a la porta, hipoteca, dos fills, educació mitja o superior i amb aspiració a anar escalant una mica més aquesta piràmide social. Dintre d’aquest substrat, és on hi ha un nombre més alt de nacionalistes o independentistes.
També hi ha un substrat de classe mitjana més baixa, formada,en bona part, per gent emigrada o provinent d’altres llocs d’Espanya, que es mou amb uns interessos propers als de la anterior, però aquests poden moure’s en una línia més espanyolista, basada amb sentiments d’identitat que es mouen dintre d’un àmbit familiar i social.
Els extrems d’aquest esbós social son una classe mitjana alta, que pot oscil•lar a favor del vent que afavoreixi més els seus interessos –ja li van fer el joc al franquisme quan va tocar- i es poden decantar favorablement per amenaçar amb la independència si això afavoreix els seus interessos o a l’espanyolisme, si veuen perillar els seus mercats . Val més no refiar-se’n del que diuen. A l’altre costat: una classe depauperada, que malda per sobreviure. Aquests, a diferència dels dels anys 30's, ara no hi pinten gaire, malgrat el seu nombre creixent. Potser ni voten. Entre ells hi ha sense papers, exclosos socials, beneficiaris de pensions no contributives i d’altres.
Sovint ens trobem abocats a contradiccions entre el de on venim, els sentiments del que som o hem volgut ser políticament i la realitat.
Anem a suposar que sigui possible aconseguir un procés independentista sense traumes – o sigui: que no hi prenguem mal i sigui de “bon rotllo”- Immediatament ens veuríem abocats a una crisis –segurament temporal atesa la proverbial capacitat emprenedora de la nostra gent- però que faria baixar de l’escambell de l’estat del benestar i de les fites materials aconseguides a bona part de la gent.
Les preguntes de si som capaços d’assumir els sacrificis de la inevitable crisis son evidents.
Jo faig la pregunta: Estem disposats a afrontar-la? En som conscients de les dificultats?
Fas una anàlisi ràpida i divertida a la qual crec que li falten coses, però en resum molt bé. Aquesta classe mitjana-alta que ara pot ser independentista, és la mateixa que va prosperar amb el franquisme. La mateixa famñilia Laporta n'és un exemple clar.
ResponEliminaTambé hi ha la classe dels funcionaris, que han creat una mena d'oligarquia influent, i que també s'inclinen en funcio d'interessos.
Veig que l'independentisme d'ERc insisteix un cop i un altre en els arguments econòmics, justament perquè saben això que dius: tot és una qüestió de comoditats, i de veure qui respectarà més els interessos materials.
En fi, ja ho veurem.
Lo de a flor de pell anava per la lleugeresa amb la que he fet l’esbós. El tema de la sociologia catalana mereix una reflexió molt més seriosa i profunda, és ben cert.
ResponEliminaSalut.
és molt senzill: l'ascensor s'ha espatllat i ara, per pagar el delme a Espanya ens hem d'endeutar i el govern autonòmic fa aigües per tot arreu. La gent no és conscient del problema que suposa això, si fem quatre números ben fets veurem que l'únic camí, en un país com el nostre, és tallar amb la metròpoli, com van fer en el seu moment totes les colònies. Al cap i a la fi el que està practicant l'estat central és un neocolonialisme encobert de solidaritat. Ni els alemanys han hagut de pagar tant després de la 2a GM!
ResponEliminaEstà be que nosaltres fem consideracions a flor de pell, però els ideòlegs i els líders haurien de fer anàlisis més seriosos, i de moment no en veig cap. La primera i fonamental pregunta és: independència per a fer què?
ResponEliminaJo sincerament no crec que la independència sigui la solució a res. No confio gaire més en els polítics catalans que en els de qualsevol altre lloc del món, incloent-hi Madrit. Vés que no fos com ser dona amb set fills i divorciar-se del marit perquè després no ens passi ni un duro de pensió.
ResponEliminaClidice: Estem tots una mica emprenyats, ben cert, però recordo una frase que va dir algú (no recordo ara qui va ser) quan deia que "Catalunya és la única metropoli que es vol separar de les seves colonies" i és que un % important del nostres mercats son espanyols...És clar que tampos és ben bé això...En fi, que estem (estic) fets un embolic.
ResponEliminaBrian, aquesta pregunta, si no és amb respostes retòriques o “a flor de pell” no la respon ningú. Independència és el denominador comú, sense un projecte polític “a priori,” com diuen els del Laporta?
ResponEliminaHelter, em referia una mica a això. Divorciades i amb set fills, cornudes i a pagar el beure i totes les despeses, perdent d’entrada el mercat espanyol que encara és la nostra principal font d’ingressos. Si quan el boicot del cava va tremolar tota la estructura, imagina’t amb una secessió.
ResponEliminaindependència per a fer què? Una gran pregunta de Brian. Per fer el de sempre, més del mateix, o sia res o poca cosa. La independència no s'improvisa i de fet la necessitem, nacionalisme, estat, nació, són conceptes antics, i més ara que formen part de la Comunitat Europea. I si bé és cert que Espanya ens colla amb els diners, només que la generalitat deixe's de malbaratar-los obscenament com ho fa potser ens en sobrarien tot i les mancances. El malbaratament de recursos el seguiriem tenint i patint amb la independència, només que després no ens podriem dedicar a l'esport favorit de Catalunya, donar la culpa de tots els nostres mals a Espanya.
ResponEliminaJa em disculpareu, però veig les vostres opinions i, tal com ho veig, són això opinions. Us heu mirat els números? Els de debò. Això del malbaratament és evident que existeix, però existeix a tot arreu, la diferència és que a la resta d'Espanya MALBARATEN ELS NOSTRES i a nosaltres ens cobren els uns per malbaratar i els altres per ... també. Ara, amb la crisi, els governs s'han d'endeutar. Nosaltres paguem el delme a Espanya i aquesta, a més, emet deute públic perquè no en té prou. Nosaltres hem de pagar la nostra convidada i l'espanyola i també hem d'emetre deute, però qui vol el nostre deute? abans compraran l'espanyol. Mentre produíem podíem seguir pagant la quota abusiva del delme a Espanya, ara, amb la baixada de producció, no ens han abaixat la contribució, i ens hem d'endeutar per pagar la "quota de solidaritat". Si m'han de robar, que siguin "els meus", entenent com a "meus" els de tocant a casa, que essent una unitat més petita i amb una estructura com la nostra ens en podem sortir. (El mercat espanyol no deixarà de comprar-nos i, amb franquesa, les empreses que se'n surten, i en conec unes quantes, totes passen pel mercat europeu, l'espanyol està a les acaballes). I, si més no, si som una unitat petita, si he de trencar-li la cara a algú el tindré més a prop.
ResponEliminaFrancesc, potser ja no és cosa de malbaratar o no malbaratar. És el de tenir un model d’estat; una vocació d’estat i una possibilitat real d’assolir-lo.
ResponEliminaClidice, la majoria de les colònies s’han desvinculat de les seves metròpolis quan els poders econòmics locals així ho han volgut. Des dels USA que s’emancipen dels anglesos, a la burgesia criolla del que ara és l’Amèrica llatina, la independència ve de la mà de la burgesia que se sent explotada i creu que amb la independència els brillarà millor. Això es produeix en un context històric d’auge i creixement dels nacionalismes, cosa que és molt lluny de la conjuntura actual. La qüestió que plantejo és molt senzilla: Estem disposats a fer front les crisis puntuals que una decisió d’aquest tipus pot comportar, inclosa les possibles resistències de la metròpoli i les de la incomprensió internacional?. Aquests poder econòmics, que no controlem, estan per la independència ? Això, pensant-ho en fred, sense deixar-nos portar pel sentiment immediat, que aquest m’aboca a estar al costat “dels meus”i aquests són els que es van manifestar el passat dia 10 a Barcelona.
Alberich, una cosa és si la independència es viable, que si que ho és i que està més que demostrat i una altra és si el poder econòmic català ho permetrà. Perquè, desenganyem-nos, serem independents quan en Sàruman (el que viu al capdamunt de la Torre Negra, a la Diagonal) ho vulgui. Tot i que, en l'hipotètic cas que una majoria de la població votès per un partit independentista i aquest assolís la majoria al Parlament, sense cap dubte que esmorzarien amb el susdit, com ara fan els consellers d'economia, i potser aquest ho trobaria interessant. És clar que, en Sàruman, no fa mai res de franc.
ResponElimina(Sàruman: bruixot "dolent" molt poderós que vivia a la Torre Negra, del Senyor del Anells. Per si algú no ho coneix, que ja m'hi he trobat :P)
La viabilitat sempre estarà relacionada amb el projecte, i no sé si la independència en té cap. De moment no ens posem d'acord ni per fer una pancarta unitària, tot i que tu i jo, i algú més, crec que ens posariem d'acord sense gaires problemes...
ResponEliminaTu ho has dit Clidice: Sâruman, no fa mai res de franc... ni el Banc de Sabadell, ni els de Foment del Treball, ni la CECOT, ni... :(