Els descreguts no dinen!

La calor del diumenge és xafogosa. Ni un sol núvol a l’horitzó retallat pel massís del Montserrat, que s’imposa espectral com un escenari d’una òpera wagneriana, difuminat per la calitja.

El cosí de la muller ha disposat un tendal a l’eixida de casa seva, que amb l’emparrat ajuda a mitigar la calor. Uns taulons a tall de taula es van guarnint amb aperitius i ampolles de vi, esperant la reina del dinar familiar, una monumental paella, la deliciosa flaire de la qual ja es fa sentir.

Hi ha l’oncle i la tia, que feia anys que no veia, envellits i invàlids, seient en una cadira de rodes: ella mirant el món amb els ulls perduts, sense reconèixer ningú dels assistents –el síndrome d’Alzheimer no perdona-; ell amb la seva mirada incisiva i aguda i un etern somrís als llavis i un etern garlar, amb evidents llacunes fruit d’una certa demència senil. Als noranta dos anys no és pot esperar una altra cosa.

Recordo les xerrades sobre política i sobre la història de la nostra guerra que, en el passat, havia tingut amb ell. Havia estat tinent de milícies i s’havia mogut pel front d’Aragó, com el pare, i l’havien empresonat i condemnat a mort. Tot i que no li agradava gaire parlar en primera persona de les seves experiències –cosa habitual en els que ho van passar molt malament i van sobreviure- era una magnífica font d’informació de les petites històries de la Història, com aquelles que comporten les angoixes dels condemnats quan a les matinades es feien les saques, sovint arbitràries i a caprici i sentien les descàrregues i els trets “de gràcia” dels que manaven els escamots d’afusellament. Quan parlava, en general, ho feia amb un deix de sarcasme, d’aquell que indica una forta decepció envers el gènere humà.

Ara als noranta dos anys seu en una cadira de rodes, i me n’adono que és impossible coordinar amb ell una conversa coherent. Es deleix per una cervesa i li posen una de les sense alcohol, que apura amb fruïció, com els darrers anys de la seva vida vegetal.

Quan la paella és a punt, seiem a taula.

“Ja heu anat avui a missa?”- pregunta el vell oficial republicà, la qual cosa em lliga amb el seu sarcasme de tota la vida.

“Doncs, no. No he tingut temps”- responc, com seguint la broma.

Me’n adono d’una mirada reprovadora del cosí –el seu fill- que em fa pensar que he ficat la pota.

“Doncs aquell que avui no ha anat a missa, s’han d’aixecar de taula!. Els que no van a missa, no dinen!”- brama amb l’antiga energia d’un tinent manant un atac frontal d’una companyia a una cota ocupada per l’enemic.

El cosí se’m emporta apart i m’explica que darrerament està obsessionat amb aquest tema. Ell creu que per causa del seu deteriorament neurològic li apareixen els vells fantasmes del passat. Sembla ser que a la presó, on s’hi va passar molts anys, els obligaven a assistir a rosaris, misses i a tota mena d’actes religiosos, baix coacció i castigant la tebior amb coses com les de privar-los de la ració del dia i d’altres.

Torno a la taula i li dic que ja he anat a missa i he combregat i confessat.

Veig que s’alleuja el seu rostre i es dulcifica la seva mirada.

“És que si no, no et donaran de dinar”- afegeix, amb suavitat.

No era ni més ni menys que un company intentant fer-li un favor a un altre, avisant-lo. No era que s’hagués plegat a cap mena de sentiment religiós.

Desprès, quan ja dinàvem, li va semblar estrany que s’hagués començat sense que ningú hagués beneït la taula. Ell anava menjant arròs: “Qui dia passa, any empeny”-deuria pensar, amb el pragmatisme d’un vell sobrevivent.