Quan la història és una incòmoda realitat. (The Johnson County War)

Ja fa temps vaig penjar una entrada que pretenia, amb la brevetat que permet un blog, desmitificar una fita de l’oest americà, emfatitzada i sublimada pel cinema, com van ser els fets de Tombstone i el duel a l’OK Corral.

Ara toca parlar d’uns fets, que no per desconeguts, no han deixat de tenir importància i s’han vist reflectits manta vegades al cinema: em refereixo al que se’n va dir la Johnson County War.

Els gran ramaders del nou estat de Wyoming a la primavera feien un “rodeo”, la qual cosa consistia en repartir el bestiar nascut a les amples planures que no tenien propietari. A mida que l’oest s’anava colonitzant, els petits ramaders i els colons nouvinguts pretenien quedar-se el bestiar que havia anat a parar als terrenys que havien reclamat com a propietat i així van entrar en competència amb el selecte grup dels antics ramaders, que eren una mena de senyors feudals del territori. Fins aquí hi veurem el clàssic escenari on bastir-hi un guió per un western dels més tòpics, com el que ahir vaig estar veient pel Canal+, “Open Range”, dirigit i interpretat per en Kevin Kostner. El film, bastant mediocre i mancat de ritme, és la enèsima versió d’aquest tòpic conflicte entre el malvat gran ramader i els cow boys - modestos transhumants, romàntics i ancorats en els valors del passat- L’inevitable enfrontament, és resolt a base de grans dosis de violència i acaba guanyant l’humil heroi que és més valent i més noble i sap administrar la força bruta molt millor que el seu oponent. Una mena de discurs neofeixista que, quasi sempre, fa pudor de socarrim.

Doncs als comtats de Johnson, Natrona i Deconverse a l’Estat de Wyoming , l’abril del 1892 van tenir lloc uns fets d’aquells que fan de la història dels EEUU una fosca successió de genocidis, matances i agressions. Els grans ramaders, agrupats a la WSGA (Wyoming stock growers association) coneguda popularment com “El Club social de Cheyenne”, havien contractat una mena de detectius a sou per defensar els seus interessos, executant –sense formació de judici i amb total impunitat judicial- el que ells en deien lladres de bestiar, que sovint era gent que disposava d’unes dotzenes de vaques, com la Ellen Watson i el seu marit Jim Averell, que van ser penjats el 1889 “per exercir la prostitució cobrant amb bestiar robat “ ella, i ell per un presumpte delicte de receptació. La indignació portà als colons, units per un tal Nate Champion a crear una agrupació, la NWFSGA (Northen Wyoming farmers and stock growers association). La resposta del que en podríem dir “la patronal” va ser reclutar una cinquantena d’assassins que en van dir “The Invaders”, dirigits per un antic sheriff del comtat de Johnson, un tal Frank M. Canton. Cada membre del grup de mercenaris cobrava 5$ al dia i una prima de 50$ per cada mort o penjat. El seu objectiu era eliminar la totalitat de la llista de components de la NWFSGA (l’agrupació de colons i petits ramaders). 

Grup dels "Invaders" o "reguladors"

Van començar per matar en Nate Champion, el fundador, al que van emboscar i sorprendre mentre dormia en una cabana del Ranxo KC. Amb quatre companys, van oposar aferrissada resistència fins a deixar-hi la pell. N’hi ha constància documental, doncs en Nate Champion anava fent petites anotacions en una llibreta de butxaca del que anava passant, amb la idea de que en quedés constància del crim. (D’aquest fet en David S.Cass Sr, va fer-ne una mini-sèrie per la TV, que passa de puntetes pels fets socials i amb força inexactituds històriques, a més d’un fals i manipulat final “feliç”, on és mort el cap dels “invaders”).

Seguidament el grup, amb l’adició del cap dels ramaders North Platte i un senador dit Bob Tisdale, varen prosseguir el seu sagnant raid cercant els membres de l’associació de colons i petis ramaders.

Aquests van trobar el cadaver d’en Nate Champion i el dels seus companys . Li van trobar la llibreta a sobre i els colons, conscients del perill que corrien, es van organitzar, de tal manera que un enorme grup popular format per gent de tota condició, homes i dones, va localitzar i assetjar la banda d’assassins al ranxo “Crazy Woman Creek”. La batalla va començar i els assassins a sou en duien la pitjor part. Ja tenien uns quants morts i ferits, quan un petit grup es va escapar, i van poder contactar amb el Governador de l’Estat. Aquest es va posar en contacte amb el President dels EEUU, Benjamí Harrison, que va enviar l’exèrcit a reprimir el “sollevament” dels colons.

D’aquests fets, relatats suscintament, i dels que en trobareu, si us interessa més documentació bibliogràfica, en Michael Cimino el 1980 en va fer una pel•lícula, que va anomenar “Heaven’s gate”. Aquesta, tot i que amb algun error cronològic, doncs situa el linxament de la Ellen Watson dintre dels fets, potser per reforçar la dramatització i fer més entenedora si cap, la indignació popular que s’hi descriu, és un magnífic retrat d’una època i un magnífic relat sobre el naixement dels moviments socials, filmat amb molta sensibilitat. Doncs aquest magnífic film, va ser un rotund fracàs que va portar a la ruïna a la “United Artists”. La crítica americana el va destrossar, tot i que l’europea parlava d’una gran obra mestra. El públic americà li va donar l’esquena, potser no acostumat a veure el seu exèrcit anant al servei dels “dolents” i veure com “els bons” en sortien malparats. I és que sovint la història és una incòmoda realitat.