Ressaca de la manifestació del dissabte dia 11.

Hem  dilapidat el patrimoni heretat. Ahir recordava amb un amic les manifestacions de Sant Boi i la  famosa “del milió” de l’any següent i a tots dos ens havia cridat l’atenció un fet: En aquelles hi havia una barreja de banderes catalanes, estelades i espanyoles (majoritàriament republicanes). A la del dissabte, trenta-tres anys després,  lluïen amb exclusivitat banderes catalanes, senzilles o estelades, amb triangle blau o sense. 
Alguna cosa ha canviat: aquella il·lusió que anava dirigida a la construcció d’un estat plurinacional, ha esdevingut un clam per la independència; el desengany és profund i la indignació ha substituït la il·lusió. Aquells anys, potser, pensàvem formalitzar una parella. Ara alguna cosa ens fa pensar que ens cal el divorci. Les causes:  potser el fet d’ haver-nos sentit enganyats; ens sabem cornuts i que paguem el beure i ja no ens interessa aquella relació amb una gent que ens sembla  ingrata. Hi ha un sentiment de no ser estimats i fins i tot, sovint, odiats.

És clar que quan es trenca una relació i hi ha culpa, n’hi ha per totes dues parts: ens hem deixat prendre la iniciativa . Des de fa molts anys, l'hem deixat en mans poc destres.: les d''una “classe política” que en el seu fur intern no es mou amb criteris democràtics ha monopolitzat la gestió d’aquesta relació. 
No són els millors - amb honroses excepcions d’honradesa i vocació- són una colla d’aprofitats que han  fet de la  política un modus vivendi. El món de la política està farcit de càrrecs electes o nomenats, que es mouen en ferotge competència – les punyalades per assolir cadires i poltrones fan feredat en el món cada vegada més corrupte de la política activa- Són coneixedors de corrupteles i clientelismes, que els semblen més que normals, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra al Millet, diuen en el seu fur intern.

Els millors són fora de la política. No hi perden el temps ni els motiva la lluita estèril i partidista. Hi ha gent d’idees, professionals impecables, dirigents d’entitats de la societat civil,  que han optat per treballar dia a dia fora d’aquest món poc edificant. La partitocràcia i la bipolaritat de la política, deixa orfes a molts bons ciutadans, desorientats i cada vegada més allunyats del món oficial. Tota aquesta força és soterrada, i nomes li falta trobar aquell camí que li permeti manifestar la seva potència. Jo nomes espero que aquest no sigui en forma d’algun líder carismàtic, d’aquells que saben conduir la gent per camins totalitaris, més tortuosos encara que els vigents,

Un amic em recomana aquest article de “La Vanguardia” del diumenge passat, que em sembla excel·lent.