Infidelitat.

Rubens

(Aquest relat va ser publicat aquí i el reprodueixo per dedicar-lo a la Clidice,  amb l’esperança d’un somriure).

Els primer símptomes van aparèixer un vespre d’un divendres de primavera, durant un sopar  entre amics, quan elles, als postres, van manifestar aquell enutjós sentiment de culpa, habitual desprès d’haver ingerit una ingent quantitat de llepolies i constatar que, fatalment,  anirien a incrementar culs, malucs i cintures; la penitencia es va fer palesa i el penediment va sorgir  a continuació de les maduixes amb nata. Totes –potser suggestionades per la traumàtica visió d’ alguna tendra i turgent jovenalla de talla estàndard -o sigui anorèxica-  o simplement constatant el creixent volum de la seva humanitat- es solidaritzaren    demanant  el cafè descafeïnat i amb sacarina i, ja en franca conxorxa, llençaren anatemes contra les copes de brandi i els cigalons de rom que hom consumia,  verbalitzant la conveniència  solidaria de passar a una fase més radical de l’”operació estiu”, consistent en sotmetre’s, a partir del moment,  a un sever règim alimentari, consistent en  la ingestió d’amanides, bledes i altres productes amb el comú denominador de ser baixos en calories i greixos i poc o gens apetitosos.

L’amenaça va ser formulada en veu alta: A partir del dilluns tocava règim sever amb l’objectiu de fer possible encabir-se dintre dels mateixos  pantalons que l’any anterior, neurosis que es feia extensiva imperativament a tota la unitat familiar, sense excepció.

Quan el dilluns en Ciset va veure el magre sopar, va envair-li una mena de tristor: Les  inevitables bledes quasi sense amanir i uns esquàlids peixets bullits amb una ceba i un tomàquet va ser tot el que la muller li posà a taula. Una llefiscosa fulla es passejava lentament per la seva boca, amb l’evidència de la seva blana textura,  fins allotjar-se amb penes i treballs, i desprès de mil fàstics, a l’estómac, esòfag avall. A continuació, i una vegada tretes les espines del lluç bullit, la seva carn blanca i insípida s’esmicolava pel plat, resistint-se a la ingesta, fins anar a fer companyia a la verdura. L’aigua sense gas no ajudava a millorar la qualitat del sopar, i una infusió de camamilla amb sacarina, acabava de sotmetre la víctima en un estat de beatífic ensopiment, com el d’un cartoixà xaruc, embadalit i transcendent, repassant per mil·lèsima vegada, des del dur catre, les bigues del sostre de la cel·la. Dormí poc i malament, sentint el roncar de l’esposa i del seu estómac famolenc.    

Havent anat a treballar l’endemà, amb un auster cafè descafeïnat amb llet descremada i una quasi transparent torrada amb melmelada de règim, la buidor de l’estómac i, en conseqüència, de l’ànima, se li feren paleses a en Ciset i començà a somniar amb sucosos entrepans i fumejants llepolies gastronòmiques.

No es concentrava en el  treball; delirant fricandós, arrossos i mariscades; sovint s’entrebancava, quan agafava la paraula en alguna reunió i perdia el fil de la conversa, abstret amb l’idea de clavar queixalada a qualsevol cosa que fos ingerible.

Estava obsessionat; quan obria la premsa, anava directament a les pàgines de gastronomia, que llegia i rellegia amb plaer i enveja, memoritzant receptes de cuina i adreces de restaurants. Descobrí que certes revistes il·lustrades d’aquelles que en diuen “del cor” portaven receptes de cuina amb  suggerents fotografies dels plats bellament presentats, i, furtivament,  començà a dur-les a casa, i amagar-les sota el llit, repassant-les quan ningú no el veia. Davant de les suggerents imatges de sumptuosos plats, somniava que endrapava pels descosits, sense fre ni límit. Somniava ous ferrats cruixents i sucosos, fregides de peix i entrecots, fantasiejant sopars de duro, bufets lliures i taules de postres.

S’embadalia davant dels aparadors dels restaurants, de les xarcuteries, de les pastisseries i dels forns, fitant amb delit els productes exposats, que el feien bavejar. També, discretament, de manera furtiva,  mirava als interiors la gent consumint entrepans,  plats del dia, pastissos i pastes de te, sentint una inevitable i gran enveja del plaer aliè; la forta excitació el feia suar i no podia desenganxar-se dels vidres.

Sovint es perdia per carrerons infames, seguint la flaire d’un sofregit, que el portava davant d’una finestra entreoberta, des de la que s’intuïa una cuina ben proveïda. Es parava a escoltar el soroll de la vaixella i el dring del vidre, intentant desxifrar el xup xup de les cassoles, al mig de la remor de cuines i menjadors. Si veia aparèixer algun municipal, fugia, dissimulant, carregat de culpes i avergonyit per la seva feblesa. Més d’una vegada hagué de presentar la seva documentació al guàrdia diligent, malfiat davant d’una actitud tan sospitosa.   

Una tarda ja no es pogué resistir més: era una granja petita, no gaire il·luminada, i ben proveïda de canyes de crema, croissants, ensaïmades amb nata i cabell d’àngel i embolcallada d’una confortable i acollidora olor a cafè amb llet  i a pa torrat. S’aturà, carregat de dubtes, davant de la porta batent, i lluità tot el que li fou possible contra la temptació, com a víctima que era de la trista i maniquea dualitat fruit de la polida educació judeocristiana que havia rebut. Debatent-se entre l’entrar o el fugir, finalment els instints van prevaler pel damunt dels convenciments i traient pit, va entrar a l’establiment. 

 Darrera la barra hi havia una noia rossa, de mirada franca i oberta. Potser lluïa algun quilo de més, que es feia evident per dur una bata un parell de talles menys que les necessàries, lleugerament desbotonada per la part de la sina, ben a la vista. De seguida pensà que aquella noia era com un pastis de mel i s’hi apropà, com un conill suggestionat per una serp.  Ella el mirà amb els seus ulls clars –potser verds- i lluents con dues maragdes. En quedà captiu i tot seguit, no pogué evitar mirar la blancor d’aquells pits insinuats i les generoses corbes dels malucs maternals.

Sense apartar la mirada de tanta generositat, va demanar que li servis una tassa de cafè amb llet i una bona porció d’un pastís de crema. Va clavar la forquilla a la massa dolça i suau del pastel i se’n va omplir la boca, bevent una mica del cafè amb llet ben ensucrat. Va sentir com una forta sensació de benestar, acompanyada per la mirada acollidora de la dependenta, que es movia amb una involuntària i natural voluptuositat. Al perfum suau de la crema i el pa de pessic, contrastat pel del cafè amb llet, s’hi afegia una fragància de roses i de suor neta de la noia quan s’apropava a passar el drap pel taulell. Una forta sensació d’embriaguesa envaí en Cisquet, mentre, goludament, acabava de devorar la consumició. En acabar, la noia li dedicà una càlida mirada prenyada de complicitat. Era evident que la seva golafreria li era plaent.    

Des d’aquell dia, a les tardes, sovintejava la petita granja. Ho feia furtivament, amb sentiments de culpa i procurant no ser vist per ningú. Una vegada a dintre, demanava algun cruixent pastís, de la varietat que la noia rossa li oferia. Sovint no en tenia prou amb un, i repetia, sempre baix la mirada càlida i ardent d’aquella deessa de la brioxeria.

Passat un mes, un dia la muller li va dir: –“Cisquet, no ho entenc. Ja portem un mes de règim i jo he perdut 6 quilos i tu sembla que cada dia t’engreixis més”-

Un rubor culpable envaí el seu rostre, i abaixà la mirada, incapaç de sostenir-la, aclaparat per un gran sentiment de culpa.          

 Rubens