dimecres, 1 de setembre del 2010

“Monsieur, je suis désolé !”



Si viatges per França tens molts números per sentir aquesta frase: “Monsieur, je suis désolé!” i a continuació et diuen que no hi ha taula al restaurant, que les entrades del concert  estan exhaurides, o simplement,  que el producte que els volies comprar se’ls ha acabat. 
Aquest “Je suis désolé”, el trobo a faltar a la nostra caïnita pell de brau, a casa nostra,  o sigui, la Península Ibèrica en general. Des d’aquell que et nega la taula del restaurant “pijorro”  perquè no portes un “Rolex” i una camisa de lli, al que et tanca la finestra als morros quan s’han acabat les entrades, aquí no disposem, ni acostumen a utilitzar frase tan descriptiva de la frustració d’haver d’emprar una negació.  Aquest “Je suis désolé”, humanitza una mica més l’entorn, ens fa sortir, potser enganyats, però sense aquell mal gust de boca de l’agre i rotund no, perquè ho dic jo.
Aquest estiu, per les dates del dia “D”, com ja sabeu els amics i coneguts, vaig visitar Normandia i el Memorial de Caen, dedicat a la Segona Guerra Mundial, un recomanable museu, testimoni de la barbàrie d’aquells anys. A la recepció t’oferien unes guies auriculars en diferents idiomes: el francès, l’anglès, el castellà, l’italià, l’alemany... A la jove hostessa que em va atendre l’hi vaig preguntar si en tenia en català, per pura facècia, doncs ja sabia que no n’hi hauria: “Monsieur, je suis désolé!” va respondre la noia, sense cap mena de crispació en la mirada, irritació al rostre, ni agressivitat en el to. Va afegir que si volia deixar un suggeriment al respecte, hi havia uns fulls on podia fer-ho, i fins i tot semblava que s’ havia interessat pel tema.
Ara que s’ha posat de moda recórrer tota mena d’activitat al Tribunal Constitucional, potser seria desitjable que les seves sentències vinguessin precedides d’un “Mesdammes et messieurs, nous sommes désolés” i a continuació la patacada. També faria mal, però ja se sap que amb una mica de vaselina les coses llisquen més ...       

15 comentaris:

  1. Això s'avisa! he dut uns Trolex a 20 dòlars que ni pintats a l'oli! si et cal entrar en algun d'aquests restaurants te'l llogo barat ^^ Al país del costat en això ens passen la mà per la cara, el desolée i el pardon em semblen una forma excel·lent de relacionar-se amb les persones i fer que tot sigui més amable :)

    ResponElimina
  2. Gràcies Clidice. En tinc un de 10$ "d'or", que ja no mola, doncs està tot descrostonat.En prenc bona nota. És cert que les formes ajuden a la convivència; el merci i el pardon, no alimenten però entretenen, com les pipes i les "xurruques" :)
    Salut.

    ResponElimina
  3. ET DEIXO L'ADREÇA I M'ENVIES UN TROLEX MONTSE, FES-HO CONTRA REEMBORS. GRÀCIES

    ResponElimina
  4. Una de les coses que més em va sorprendre al començament d'anar a Montpellier on hi tinc familia a començaments dels 70,s, va ser lo educada que era la gent, aixó a Celleneuve que és un barri húmil de Montpellier, el Bonjour monsieur, o bonjour madame, o el je suis desolé sincerament em van ensenyar que a nivell d'educació estàvem molt endarrerits i molt em temo que continuem igual.

    ja et diré quin dia em va bé a la tarda per veuren's

    salut

    ResponElimina
  5. La cançó la coneixia (de fet tinc el CD, aquest i tots els dels Dire i els d'en Knopfler en solitari).
    Pel que fa a la frase, doncs, sí, estic d'acord , és una manera "dolça" de dir-te que no, molt millor que un "Podría haber llamado y le habríamos reservado, hombre!" que em va etzibar un cambrer a Saragossa no fa gaire, amb una cara de pomes agres im-presionante

    ResponElimina
  6. Francesc, amb el Trolex de la Clidice, fardaràs d’allò més ( per cert que la Montserrat deuria entrar a “la boia” des de la Xina, doncs m’hi he posat una bola del món, d’aquelles que et marquen els llocs de on et visiten el blog i hi ha un punt vermell per allà. O era ella, o eren uns xinesos que han muntat un basar aquí al costat de casa...) En quan a l’educació; un alemany amb el que vaig treballar, es referia al tuteig i deia que no era igual a un dir-li “Tu ets un porc”, que “Vostè és un porc”...Queda més polit de la segona manera...
    No t’amoïnis per quedar pel cafè –si és a la tarda ja pot ser una cervesa-. Quan et vagi bé i tinguis temps.

    ResponElimina
  7. que consti que el Trolex només EL LLOGO PER A EVENTS! jopeta :P i si, vaig entrar a més d'una casa de les vostres des d'allà :) a què mola?

    ResponElimina
  8. Mireia, la polidesa i la bona educació, no varien les coses, però ho fan tot més agradable tot i que et quedis sense taula. És una qüestió de respecte mutu, i a casa nostra ens en falta un bon tros de tot aixó.
    Salut i a seguir gaudint amb el Knopfler.

    ResponElimina
  9. Yo creo, Ramon, que ese "je suis desolé" no se lo dedican a todo el mundo. A mí nunca me lo han dicho, y eso que llevo un rolex de los de verdad, de los del chinatown de New York. La sugerencia para el TC la deberías enviar a su jefa.

    ResponElimina
  10. Si que mola, ostres Clidice, que et vegin de la Xina estant :)
    Pepe, en Francía se practica la cortesía "formal" mucho más que aquí, que todos somos algo más brutos.
    La lástima es que no tengo línea directa con la jefa del TC...Con algún padre de la Constitución. si que he tenido línea, pero estos hoy pintan muy poco y uno de ellos (Solé Tura) desgraciadamente ya no está entre nosotros.
    Saludos.

    ResponElimina
  11. Una cosa és segura, fa uns quants anys no feien servir el "desolé", si més no a l'època que jo solia passejar-m'hi a ca l'oncle. I tampoc quan vaig anar per primera vegada a París, en fa 18. Aleshores era un "pardon" i vas que t'estrelles. Imagino que el "desolé" s'ha imposat en les últimes dècades. Com el "ouais" en comptes del "oui", que em vaig quedar de pasta picada quan un "maître" em va respondre "ouais". No per res, sinó perquè no em quadrava la seva figura amb l'afirmació en argot. A França, com a tot arreu, la llengua i els costums també canvien :)

    ResponElimina
  12. Tot canvia Clidice i Pepe. Quan era jove i fèiem escapades per respirar “ aires de llibertat”, comprar llibres del “Ruedo Ibérico” i veure cinema, a la França dels 60-70- ens miraven una mica per damunt de l’espatlla, si. Ara que soc un venerable i madur “retraité”, personalment veig que tenen un altre tarannà.
    És clar que si fos gitano romanès, potser no diria el mateix.
    Salut.

    ResponElimina
  13. És veritat que el usos lingüístics canvien -a França i a tot arreu- però amb el "désolé" o amb el "pardon", n'hi ha prou a creuar la frontera -ara i fa 50 anys- per veure la diferencia entre un país civilitzat i un país de tronxos. (I això no s'arregle donant un ordinador a cada alumne).

    ResponElimina
  14. Amb l’ordinador aprendran a faltar al respecte i a ser descortesos de manera telemàtica, que no és poc ;-)
    Salut, Brian.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog