diumenge, 5 de setembre de 2010

Un moment màgic i crepuscular.



Hi ha coses que no es poden planificar, que surten com surten. Imagino que us haureu trobat amb més d’un d’aquests moments improvisats que et submergeixen en una petita parcel·la de pau i tranquil·litat. Aquella conjunció de factors que et fan gaudir especialment i t’embolcallen d’alguna cosa intangible i tanmateix real.
Ahir dissabte, a l’hora mig crepuscular, aquella que el sol baixa a ponent, érem a la Plaça del Port Bo de Calella de Palafrugell.Va ser un moment màgic.
Els dissabtes una cobla hi toca sardanes i la gent hi balla. La xafogor s’esvaeix per la lleugera marinada. Uns turistes bocabadats tiren fotografies. Quan la cobla comença imaginen un concert, i quan veuen que de mica en mica la gent s’apressa a agafar-se  les mans fent rotllana per ballar, no entenen gran cosa, fins que ho van veient...

La cobla afina i no com d’altres vegades. A mida que la sardana avança, la gent s’hi va sumant. La sardana és una dansa oberta: unes alemanyes –les dones són sovint més agosarades que els homes- van imitant els passos i finalment agafen el compàs. Una d’elles se suma a la rotllana; se’n surt com pot, però el veí l’ajuda. Les curtes són més senzilles, les llargues ja requereixen més atenció, però quan hom salta amb l'aire, veus que els rostres s’il·luminen, tothom gaudeix, agafat de la mà de la parella, o d’algun desconegut.
Sempre hi ha algú que compta els compassos i quan acaba la sardana cridà allò de “tres i fora”, que permet que tothom acabi amb el mateix gest, tres passes i s’ha acabat –una dansa col·lectiva, requereix un ordre, i la música són matemàtiques- 

Mirava la mar, sentia la musica i veia la gent ballant i em sentia partícip del món. D’un món farcit de petites coses que el fan agradable i acollidor. Pensava amb el meu petit microcosmos particular, amb els que hi són i els que no hi són,  amb els meus afectes i desafectes, amb que la vida s’escola pels dits com un grapat de sorra.
A prop, algú, indiferent a la màgia, parlava del viatge del Montilla a la Xina i les possibilitats de que muntin una factoria d’automòbils a Catalunya.
Pensava que estem en un moment crepuscular, la màgia del qual ens embolcalla, però que s’està acabant, com els darrers compassos de la sardana que finalitzava: “Tres i fora!”- va cridar un ballador.     



14 comentaris:

  1. Petites màgies, més ordinàries del que creiem, que fan que els viatges de Montilla ves a saber ón o els mal de caps diaris siguin només foteses.

    Al menys fins que algú crida, inevitablement, "tres i fora".

    ResponElimina
  2. la sardana i jo no ens duem bé, però ningú et nega la bona confecció de la narració d'un moment intens :)

    ResponElimina
  3. La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan....

    La sardana ben tocada per una cobla té una riquesa de música, melodia, ritme,...i és tan nostra que emociona, especialment si la escoltes en un lloc privilegiat.

    Jo vaig començar a valorar més intensament la cobla i la sardana després d'escoltar un concert ofert per una cobla de músics d'Amsterdam a l'amfiteatre dels jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Veure aquelles persones d'un país estranger disfrutant amb la nostra música i els nostres instruments em va fer adonar de la seva bellesa i del seu valor.

    ResponElimina
  4. un comentari rodó, emotiu i poètic.

    salut

    ResponElimina
  5. Òscar, els petits moments de felicitat estan bastits de petites coses:un paisatge, una companyia, un estat emocional, una musica...El “tres i fora” és el seu inexorable destí, però les vivències perduren.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Clidice, què t’ha fet la sardana? He volgut enfocar un moment intens, com bé dius, per il•lustrar el paper que la seva música hi tenia. La majoria de moments intensos d’aquesta vida tenen un fons musical, al menys des de que Hollywood va inventar en cinema sonor... :)

    ResponElimina
  7. Ben trobada, Anna Maria. La sardana és música i com a tal n’hi ha de més bona i de més dolenta. La conjunció d’unes peces, la seva execució i un adequat escenari, li donen aquest valor afegit, com en l’experiència que descrius, tot i que un dels essencials és que és una música que ens em fet pròpia i s’afegeix al nostre subconscient com “la nostra música”. L’experiència de les sardanes els dissabtes al Port Bo, és d’un valor emotiu important, tal com intento expressar més amunt...I també t’haig de dir, que a Calella solen diversificar els llocs d’audició dels dissabtes (coses dels comerciants, que competeixen entre ells) ...Quan no és al Port Bo ( a la plaça de l’Església o al passeig de la platja del Canadell), no és ben bé el mateix... Des del meu punt de vista particular, l’hi manca una mica de màgia...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Francesc. Et desitjo una bona i poc sorollosa Festa Major!...

    ResponElimina
  9. M'ha agradat llegir-te! i m'has fet venir ganes d'anar a Port Bo de Calella de Palafrugell.
    Fan molta falta els moments màgics!

    ResponElimina
  10. Filadora, ben trobada i benvinguda. La màgia és com la sal de la vida i tens raó: ens fan molta falta els moments màgics!

    ResponElimina
  11. Llegint això teu m'he adonat que fa un muuuunt d'anys que no ballo. Vaig intentar ensenyar-n'hi al meu fill però em va engegar. Bé, sempre ens quedarà el ball de bastons (literal i figurat).

    ResponElimina
  12. Jo tampoc, Helter, i els meus fills han sortit més de discoteca que d'aplec sardanista.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Mireia. Suggestius ho són els comentaris amables, com els teus.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog