Calella a la tardor perd aquella lluminositat feridora de l’estiu i guanya amb matisos de grisos i blaus freds. El llevant bufa i esvalota la mar i els esperits. Si es garbí, a les set se’n va a dormir i és quan hom pot evocar les vetllades a la vora del foc dels pescadors cantant les velles havaneres que els seus pares i avis havien portat de les seves singladures d’anada i tornada a les Amèriques .
Per no ser tan pobres i nomes poder menjar llagosta (curiosa paradoxa als nostres ulls d’habitants d’un món globalitzat) se’n anaven a fer jornades com a tapers a Palafrugell o a pelar suro per les boscúries dels rodals i els més mesells desafiaven les llevantades i anaven a tirar la xarxa, el palangre o a retirar les nanses, per dur a casa uns pocs serrans i algun pagell escadusser.
Un militar, l’Ortega Monasterio, potser una tarda d’aquest tarannà, va escriure allò de:
"El meu avi va anar a Cuba
A bordo del “Catalán”,
el millor “barco” de guerra
de la flota d’ultramar"
I jo penso que el meu avi no hi va anar mai a Cuba, però el seu germà si i mota altra gent que la remor del temps ha engolit ja fa molts anys.
Els paisatges grisos i solitaris a prop de la mar evoquen les velles imatges del passat. Ja no hi ha turistes i els pescadors reciclats com a botiguers i hostalers, ja no pelen suro, ni se’n van a barquejar amb mala mar, però les ombres de la gent d’abans semblen esguardar-nos les tardes grises i humides, mentre els ulls es cansen de tanta meravella cromàtica i els llavis perfilen una vella havanera:
"Mi madre fue una mulata
y mi padre un federal,
yo teniente de una fragata
que va y viene de ultramar".
la mar a la tardor i sobretot a l'hivern té una estranya bellessa, la platja solitària, l'arena humida i l'aigua grisa sota un cel plujós té una bellesa molt espècial.
ResponEliminaTres oncles-avis meus també van anar a Cuba, per tornar pelats com a rates (bé, un va tornar amb la tia Panxita :P). Recordo els davantalets de terra al Cap de Creus, on els pescadors hi anaven amb el ruquet quan eren a terra. Algú se'n recorda a la costa? O tothom es creu que per guanyarte la vida només cal vendre ombrel·les i balenes de plàstic?
ResponEliminaMagnífiques fotos i emotives paraules que no sabem fins a quin punt acomiaden l'estiu o un temps que mai tornarà. Heus ací la màgia. Salut.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaLa Costa Brava (excepte Platja d’Aro) fora de temporada és especialment suggerent: Pobles mig buits, sense la bellugadissa del turisme, passejades magnífiques pels camins a prop de la mar ( de ronda en diuen) i contrastos cromàtics excel•lents.
Clidice,
ResponEliminaAquell món de mariners que feien les Amèriques i de pescadors, se’n ha anat definitivament. Ara queda una indústria, radicada a Palamós, a Sant Feliu i d’altres poblacions més grans, que empaita el peix amb aparells electrònics des de sofisticats vaixells, o es dedica a la piscicultura,. Malgrat la bucòlica imatge dels vells pescadors sargint xarxes, les veles i les barques varades a la platja, els botiguers i hostalers no pateixen la pobresa d’aquella magra subsistència d’una economia autàrquica i miserable d’abans...Era un altre món :)
Vicicle,
ResponEliminaDe l’ahir al avui hi ha una bona colla d’història pel mig. Qui ha vist aquells pobles minúsculs i blancs, bastits al voltant de cales i refugis naturals i els compara amb els actuals, tocats per l’especulació urbanística, se’n adona que molta de la màgia se’n ha anat per sempre més.
Gràcies pel teu amable comentari.