Coincidències i divergències culturals. (El sexe al segle XII)

Al segle XII un picapedrer treballava reconstruint el vell monestir de Sant Benet de Bages. El mestre d’obres marcava els grans trets, però a l’hora d’esculpir els capitells, l’artesà potser gaudia d’una certa llibertat creativa.  Quan va haver de treballar els del claustre, li van dir que hi posés elements florals, de fruites i animals, tret d’un que invariablement donava a l’entrada al refectori, i calia que recordés als monjos el pecat de la gola, per la qual cosa va representar unes ovelles menjant herba alta influïdes pel maligne  –aquella època de saviesa rural, tothom sabia que si les ovelles  menjaven aquesta mena d’ herba, s’inflaven i acabaven  emmalaltint- Cada vegada que entraven, veien el dimoni incitant les ovelles a la fartanera que els duria a la seva perdició i invariablement els recordava la conveniència de no caure en el pecat de la gola.   

El picapedrer deuria tenir una certa imaginació i un cert esperit creatiu: a l’entrada havia deixat un capitell ben explícit, on uns satisfets i riallers éssers infernals sodomitzaven i es deixaven masturbar  per un ésser menut –potser un infant?-  que es feia ben evident a tota persona que entrés al monestir. Un altre avís, un recordatori, una premonició, un retrat, o una simple denuncia subliminal?. Mai ho sabrem, doncs no queda cap altre document que la pedra i la nostra més o menys subjectiva interpretació.  

Per la mateixa època, moltes milles enllà, a l’orient desconegut i llunyà, uns artesans es lliuraven als temples de Khajuraho, a l’exaltació dels sentits i la fertilitat, esculpint uns baix relleus farcits d’erotisme i sensualitat sense límits.

Potser el picapedrer del Bages i l'escultor dels baix relleus de la vila india de Khajuraho no estaven tan lluny l’un de l’altre. Només els deuria separar tot un món conceptual, que feia que l’un exaltés  la repressió i l’altre sublimés els sentits, respectivament.         

Jo també vull penjar un cartell.

Avui és el dia de  penjar cartells, que és la manera com  la nostra curta tradició democràtica ha batejat el començament de la campanya electoral. Aquesta matinada, els principals cap grossos dels partits,  han oficiat l’acte simbòlic de penjar-ne un; un paper imprès amb major o pitjor fortuna, amb l’objectiu d’engrescar a la ciutadania a votar-lo a ell i a la seva formació política el proper dia 28 de novembre com a membres del Parlament de Catalunya.

Des d’ara, com amb cert sarcasme ens anuncia “El Periódico” amb la seva caricatura, ja tenim el circ muntat.

Jo no tinc cap cartell per penjar, ni penso fer apologia de cap formació i per això m’he decidit a proposar el d’un magnífic film de Jean Renoir del 1943: “This land is mine”. Ho he fet atenent el desencís de la ciutadania que observo i recordant unes frases del tímid professor Albert Lory (un magnífic Charles Laughton) quan, en el film de Renoir, es defensa davant d’un tribunal i es refereix al resignat i fins i tot complaent col·laboracionisme del  poble francès davant del nazisme.

- “Els obrers tenen molt clar quin és el seu enemic: És qui els oprimeix i qui els escatima la feina i la possibilitat de guanyar-se la vida; però la classe mitjana no ho té tan clar i es lliuren a qui els ofereix ordre i una pretesa seguretat al preu que sigui, i sovint no se’n adonen que es rendeixen al pitjor dels mals possibles”

Avui el consumisme, l’explotació del tercer món, i la dita societat del benestar, ens han fet perdre l’horitzó de la classe social a la que pertanyem. Molts tenim el miratge de formar part d’una ampla classe mitjana i, potser, hem perdut el nord dels nostres interessos i ens podem lliurar a l’enemic que ens garanteixi seguretat i ordre. Podem començar pel nihilisme, i podríem acabar en el feixisme. La Història n’està farcida d’exemples d'aquest fenomen. La gent que s’ha posat a liderar els nostres interessos, potser tampoc és la que convé: les brúixoles han embogit i, gairebé tothom sembla desorientat. L’abstenció plana, la demagògia creix. El circ està servit amb els seus pallassos i les seves feres i el desencant també.  

Per això, el primer dia de penjar cartells, vull penjar el del film d’en Jean Renoir i fixar un azimut a la brúixola, per no perdre el nord. Per això deixo el final del film, quan el mestre Lory es dirigeix als seus alumnes mentre espera que la Gestapo el vagi a buscar i es dedica a recitar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

Que cadascú voti en consciència o s’abstingui, però no oblidem el nord  dels Drets Humans.

 

(Penjo aquesta versió doblada al castellà, doncs no he trobat l’original)   

  

Aurora i ocàs.

Endreçant algunes fotos, m’he adonat que, una vegada passat el temps i sense les notes que ho puguin aclarir, es fa difícil distingir entre el que és l’aurora o l’ocàs. Hi ha tanta similitud entre la sortida i la posta del sol, que, si no hi ha una forta vivència pel mig que te’n faci memòria, sovint es confonen.

La mateixa cosa passa amb les persones: El infant es desenvolupa a partir d’una nul•la capacitat cognoscitiva i superat el migdia de la vida, la senectut va produint un davallament físic i cognitiu evident i si poguéssim fer la foto del món psíquic del infant en creixement i la de l’ancià decrèpit, potser tampoc ens seria possible veure-hi cap diferència.

No ho sé, nomes és un pensament fugisser que se’m ha acudit a l’endreçar les velles fotos, però una instantània del naixement i una altra de la desaparició, poden ser la evidència d’una certesa: hi ha moments en cada una de les fases en les que hom no li és possible distingir si se’n va o ve.

“Monsieur, je suis désolé !”

Si viatges per França tens molts números per sentir aquesta frase: “Monsieur, je suis désolé!” i a continuació et diuen que no hi ha taula al restaurant, que les entrades del concert  estan exhaurides, o simplement,  que el producte que els volies comprar se’ls ha acabat. 

Aquest “Je suis désolé”, el trobo a faltar a la nostra caïnita pell de brau, a casa nostra,  o sigui, la Península Ibèrica en general. Des d’aquell que et nega la taula del restaurant “pijorro”  perquè no portes un “Rolex” i una camisa de lli, al que et tanca la finestra als morros quan s’han acabat les entrades, aquí no disposem, ni acostumen a utilitzar frase tan descriptiva de la frustració d’haver d’emprar una negació.  Aquest “Je suis désolé”, humanitza una mica més l’entorn, ens fa sortir, potser enganyats, però sense aquell mal gust de boca de l’agre i rotund no, perquè ho dic jo.

Aquest estiu, per les dates del dia “D”, com ja sabeu els amics i coneguts, vaig visitar Normandia i el Memorial de Caen, dedicat a la Segona Guerra Mundial, un recomanable museu, testimoni de la barbàrie d’aquells anys. A la recepció t’oferien unes guies auriculars en diferents idiomes: el francès, l’anglès, el castellà, l’italià, l’alemany... A la jove hostessa que em va atendre l’hi vaig preguntar si en tenia en català, per pura facècia, doncs ja sabia que no n’hi hauria: “Monsieur, je suis désolé!” va respondre la noia, sense cap mena de crispació en la mirada, irritació al rostre, ni agressivitat en el to. Va afegir que si volia deixar un suggeriment al respecte, hi havia uns fulls on podia fer-ho, i fins i tot semblava que s’ havia interessat pel tema.

Ara que s’ha posat de moda recórrer tota mena d’activitat al Tribunal Constitucional, potser seria desitjable que les seves sentències vinguessin precedides d’un “Mesdammes et messieurs, nous sommes désolés” i a continuació la patacada. També faria mal, però ja se sap que amb una mica de vaselina les coses llisquen més bé ...       

Reflexions sobre ”La boia”.

Fa cosa d’un any que va néixer aquest blog, que vaig titular “La boia de Port Pelegrí”. Ja el seu dia vaig donar les explicacions del perquè del nom: un grup de tertulians, a l’estiu se’n van cap a la boia que delimita la zona de banys de la de navegació de la cala de Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, lentament, sense competicions que no siguin les de la xerrameca, sovint inútil, però gairebé sempre estimulant, amb la frescor de l’aigua clara de la Costa Brava refrescant el cos, i el laissez faire dels dies de lleure com a decorat de fons.

Vaig creure que aquell microcosmos, una mica petitburgès i del tot informal, hedonista i amb un nivell intel·lectual lluny del de les elits privilegiades ni dels rigors acadèmics, era idoni per permetre esplaiar els meus neguits, diguem-ne “literaris”, i permetre crear el fòrum d’opinió en el que amics i coneguts, i tot aquell que ho vulgui hi digui la seva.

“La boia” segueix al Port Pelegrí ( més que la boia, són les boies)  i segueixen delimitant les zones tranqui-les de bany, de les perilloses on fa pudor de benzina i les hèlixs de les motores et poden decapitar. Aquest no és l’esperit d’aquest blog ni n’és la finalitat. És més la cadència monòtona de la  “singladura” cap aquells límits, el dolce farniente de les vacances i la lassitud de la conversa intranscendent.

De que ve tot això? Doncs que aquest darrer cap de setmana varem retrobar la gent de cada any, i amb la parsimònia i lentitud habitual, varem anar fent petar la xerrada, mentre recorríem el centenar llarg de metres que hi ha de la sorra al límit. Una vegada allà, agafats al cable, fent “bicicleta” i  parlant dels inevitables temes d’aquests dies: la crisis i la sobirania, pensava si l’esperit de “La boia” seguia vigent o no. Vaig pensar que com totes les coses, havia evolucionat cap a cotes diferents de les de feia un any. Hom havia incorporat gent nova a la tertúlia –poca però ben avinguda- Cap dels protagonistes reals de la boia autèntica llegeix aquestes línies ( puc fer alguna excepció) i hi ha gent del món real, com en Francesc, el Lluis, la Eulàlia, la Clidice,  en Darkman, l’Oscar, en Brian, la Helter, l’Spanique, el Harry, el Salvador Macip, en Miquel, l’Anna Maria, l’Arkab, en Jeremies Soler, i d’altres que no em vull deixar, apart dels que diuen que em llegeixen, com el Jordi, el meu germà Ferran, i algun altre,  amb els  que no hem anat surant més que nedant cap a la boia real, però que m’han acompanyat en aquestes singladures de gènere indeterminat que tenen com a objectiu la comunicació, l’intercanviar opinions, i el cultiu del que se’n podria dir una certa amistat.

Absort amb aquest pensaments, veient de lluny la platja atapeïda de gent, amb el brogit dels xisclets de la quitxalla de fons, vaig sentir la veu del Pau, un dels nedadors contertulià: “Ostres nens, quin parell de sirenes que venen nedant “- I efectivament. dues beutats rosses i daurades pel sol, esplendoroses i joves,  s’atansaven amb un crowl elegant i ràpid, per tocar la boia i tornar endarrere. “Són de carn i ossos ?” –va preguntar un segon- “No home, no. No siguis burro;  si són sirenetes, seran de carn i espines”- vaig dir.  I tots van riure, amb una mena de sacseig al cos, que va fer que algú gairebé s’ofegués, doncs va començar a tossir per haver empassat un bon glop d’aigua salada.    

De tornada varem seguir comentant les inconveniències del municipalisme i la seva incidència amb la corrupció que ens envaeix, tema que varem haver de continuar estirats a la sorra fent el llangardaix, mentre s’afegia al debat algun conegut de vista, que també hi volia ficar cullerada. 

Mentrestant una família amb quitxalla, trepitjava tovalloles i el tou de la cama d’algun, en el seu inútil afany  de trobar un espai de sorra lliure on aparcar la seva nombrosa prole.