Endreçant algunes fotos, m’he adonat que, una vegada passat el temps i sense les notes que ho puguin aclarir, es fa difícil distingir entre el que és l’aurora o l’ocàs. Hi ha tanta similitud entre la sortida i la posta del sol, que, si no hi ha una forta vivència pel mig que te’n faci memòria, sovint es confonen.
La mateixa cosa passa amb les persones: El infant es desenvolupa a partir d’una nul•la capacitat cognoscitiva i superat el migdia de la vida, la senectut va produint un davallament físic i cognitiu evident i si poguéssim fer la foto del món psíquic del infant en creixement i la de l’ancià decrèpit, potser tampoc ens seria possible veure-hi cap diferència.
No ho sé, nomes és un pensament fugisser que se’m ha acudit a l’endreçar les velles fotos, però una instantània del naixement i una altra de la desaparició, poden ser la evidència d’una certesa: hi ha moments en cada una de les fases en les que hom no li és possible distingir si se’n va o ve.
Caram "quefe" quin apunt més reeixit. Per reflexionar la lletra, per admirar la fotografia. Gràcies.
ResponEliminaBona analogia, sí senyor !!!
ResponEliminaClidice, això és perquè he trobat fotos esgarriades de postes de sol, que si arriben a ser de paelles i graellades, no sé pas que m’hagués sortit aquí ;-)
ResponEliminaGràcies, Mireia!
ResponEliminaPer mi és relativament fàcil: difícilment em llevo tant d'hora com per fer una sortida de sol, així generalment son postes. :)
ResponEliminaMolt ben picada, Brian ! :)
ResponEliminaLa reflexión es interesante, pero son tan diferentes las puestas en escena de la llegada y de la salida...
ResponEliminaAlguien (no recuerdo quien) me sugirió que la vida hubiese que vivirla al revés. Nacer viejo, ir recuperando poco a poco todas tus capacidades y al final, tus últimos años los pasarías sonriendo (como los niños). Un saludo.
ResponEliminaClaro,Pepe. Las puestas en escena son diametralmente opuestas, pero imagina la foto del momento psiquico de un bebé y un anciano con Alzheimer.
ResponEliminaAparte la mera exposición de las puestas de sol,la entrada me la inspira una familiar que está en ese estado y su capacidad cogniscitiva ya es muy baja.
El tema de la vida al revés, se plantea en una película de David Finchen, basada en un relato de F.Scott Fitzgerald, llamada "El curioso caso de Benjamín Button". Empieza con un decrépito en anciano (interpreta Brad Pitt) que se va ha haciendo joven a medida que pasa el tiempo. Su hándicap es que con sus amigos y amantes le sucede lo contrario y envejecen. Hay un punto -como el de la foto que propongo- en que coincide con una bella mujer y se produce el romance...
ResponEliminaCuriós Alberich i Temujín que jo he pensat en un conte d'en Pedrolo: "El regressiu", dins de la novel·la Trajecte final(1975). En una Catalunya superpoblada, on la ciutat de Barcelona s'escampa més enllà d'Igualada, tot enormes barriades de gratacels, un home ha de dependre del seu nét per tal de poder solucionar el seu problema: pateix un virus que el fa tornar enrere a la vida, fins a la mort. Els regressius, en aquesta societat, són perseguits, per tant com són una font de costos afegits a l'estat que no es poden permetre.
ResponEliminaImagino que potser Pedrolo es va inspirar en l'obra d'Scott Fitzgerald, que és del 1921, per plantejar els seus dubtes sobre la nostra societat i cap a on anem.
No conec, Clidice, aquest conte d’en Pedrolo, que miraré de trobar. M’agrada la fantasia especulativa d’aquest autor. De fet la idea de la vida al revés, crec que és un mite més antic que la obra de Fitzgerald i es remet als grecs, a Cronos i a les especulacions de l’anar i venir en el temps de molts autors, apart el imaginari popular de l’eterna joventut i d’altres.
ResponEliminaSalut.