En Harry és un amic anglès, que parla català de manera notable i amb accent que recorda una mica el del nostre inefable Matthew Tree i al que li agrada força el “gin tònic”.
Estàvem a casa seva, a l’Empordà, fent sobretaula; amb l’eufòria d’uns cafès i una ampolla de rom “Matusalem” brindant pel final de l’estiu.
Un contertulià, empresari local, es vanava d’haver viatjat per molts llocs del món i deia que com aquí no hi ha res: “El clima, el paisatge, els serveis, el bon menjar i el beure, la polidesa i l’amabilitat i l’acolliment de la gent d’aquí, no els trobaràs enlloc”- va dir amb cert aire xovinista i la miopia del que pensa que si ell va bé, tothom ha d’estar de puta mare.
Ens el varem mirar amb ulls de besuc i la conversa va girar a l’inevitable tema de la crisis:
“Si, tenim un bon clima, una cuina variada i excel·lent –per qui se la pugui permetre- uns bons vins, i el caràcter epicuri i mediterrani per gaudir de tot això. Estem al paradís i abocats a la festa permanent, tal com diuen els tòpics, però, qui paga la festa?”- va dir un.
“Es cert” –va respondre en Harry: "El vostre problema és que estireu més el braç que la màniga: Com a país no teniu un projecte comú ni un pla estratègic a complir. Aneu a batzegades i fent el fatxenda: Per exemple: Teniu una merda de xarxa ferroviària, dissenyada amb criteris militars del segle XIX, però disposeu de més quilòmetres d’alta velocitat que la resta d’Europa, malgrat que el transport ferroviari de mercaderies és escàs, dolent i ineficaç per la qual cosa esteu obligant a que empreses i serveis hagin d’emprar la xarxa de carreteres i autopistes i així estan les principals vies de col·lapsades, amb un específic cost addicional, però no heu tingut mandra per incentivar l’especulació i fer posat ciment per mitja Espanya i fer un aeroport faraònic, com el de Madrid-Barajas”
“Per raons polítiques o per pura miopia, no teniu cura de potenciar l’eix mediterrani València, Saragossa, Barcelona, assentant les infraestructures viàries i portuàries que permetrien als països emergents, que són els del Pacífic la comunicació amb Europa. A Marsella ja es freguen les mans i es refilen els bigotis, veient aquesta ganga, doncs és postula com l’entrada a Europa, en demèrit vostre.“
“La sanitat és bona, mentre duri, malgrat les llistes d’espera. Jo he vist als C.A.P. gent de fora -com jo- fent cua a l’assistent social per aconseguir, armats amb un certificat d’empadronament, una tarja sanitària, i una vegada amb ella a la mà, passar a fer cua per demanar hora, o anarse’n a urgències. Hi he vist embarassades, ancians i nafrats de mig Europa, molts sud-americans i una gran majoria de magrebins. Aquesta factura, qui la paga? Quan durarà aquest dispendi? Lliure circulació, acolliment, però qui paga la despesa de l’altruisme? O és pa per avui i gana per demà?
“Molts dels serveis dels que disposeu, com el de Correus, no van ni amb rodes. Si voleu estar ben servits us heu de fer vosaltres el llit, com diu la dita catalana i us cal recórrer a les xarxes privades i paral·leles de serveis de missatgeria, de seguretat, d’assegurances socials i plans de jubilació, de sanitat... És clar que darrera aquestes duplicitats hi ha avui molts llocs de treball”
“Apart que us manca una visió estratègica global, un problema que teniu és que molts –especialment els del poder- penseu que els recursos públics cauen del cel per intercessió d’alguna divinitat estranya o ciència infusa que proveeix de “manà”; i que amb especular n’hi ha prou per assolir riquesa, per la qual cosa heu desballestat el poc que teníeu d’economia productiva–de què us serveix tenir alguns dels bancs més potents d’Europa si no estan al servei d’una estratègia econòmica clara i diàfana?-
“Sense plusvàlues no podreu pagar la factura del benestar social, i cal que sapigueu que tot depèn de vosaltres mateixos, i no que la culpa sempre la tenen els polítics, doncs aquests els poseu vosaltres, i ho feu sense llegir programes, votant colors com aquell que es fa del Barça o del Madrid, d’altra banda aquests s’han muntat el xiringuito o partit polític com una mena de franquícia, amb un funcionament intern dubtosament democràtic...”
“No va ser Unamuno qui va dir allò de “que inventen ellos ”?, doncs “ellos” es passen el dia inventant i ja estan traient el nas de la crisis financera. Vosaltres encara teniu el dèficit fiscal més gran d’Europa i us queda molt per gruar encara. Ah, i no sabeu cap on aneu ni teniu cap mena de pla per solucionar-ho...”
“No us en adoneu que estem a final d’un cicle? La festa s’ha acabat, nois!”
I dit això, en Harry va engolir d’un glop un “gin tònic”, mentre es va fer un aclaparant silenci, nomes trencat pel dringar de vidre contra vidre d’una ampolla de rom “Matusalem” que no parava.
és que el gin-tònic és una beguda altament civilitzada on les hagi. Mentre no l'apreciem com cal, el gin-tònic vull dir, i continuem bevent mojitos i "cubates" no ens en sortirem mai :(
ResponEliminaRamon, aquest Harry, a més a més de parlar el català com en Matthew Tree, ens coneix millor que la mare que ens va parir (ves per on he fet un rodolí). Tot això que dius que va dir -i com que no crec que prenguessis apunts ni l'estiguessis gravant, també hi ha molt de merit teu- és un anàlisi gaire bé exhaustiu dels nostres mals i les nostres vergonyes. Efectivament, com ja va dir en una ocasió The Economist de manera molt gràfica, The party's over (La festa s'ha acabat). D'aquí a una generació, si és que mai aconseguim sortir del forat, encara estarem (estaran) pagant les conseqüències de la disbauxa. I mentre anem discutint si son verdes o son madures.
ResponEliminaNo sé si coneixes un altre anglès, d'aquest que ens coneixen prou bé -Giles Tremlett- i el llibre que va escriure: "Ghosts of Spain" (fantasmes de Espanya). Fa una radiografia que ni pintada.
També crec que el gin tònic està relacionat amb la cultura i la intel·ligència. En Buñuel diria que millor encara el dry martini, però en tot cas la ginebra sempre hi apareix.
ResponEliminaSigui la ginebra o no,el teu Tree particular va fer una bona diagnosi. Brindem per la fi del cicle!
Clidice,
ResponEliminaEl “gin tònic” és un beuratge britànic i colonial. La tònica va ser un subterfugi per suavitzar la quinina, necessària per prevenir i combatre els efectes de la malària que patien als exòtics països que ocupaven, i el gin li va afegir per posar-hi una mica d’alegria. Nosaltres som més de carajillo d’anís i de vi amb porró ;-)
Brian,
Lo de “la festa s’ha acabat”, efectivament ho he tret de la premsa espanyola de quan es va comentar l’article de The Economist . El Harry és real, però gasta un altre nom i és un agut observador de les coses que l’envolten, i com es obvi li he pres la paraula i li fet parlar per deixar anar una mica les meves personals dèries sobre el tema, intentant ser fidel a l’esperit de crònica d’una tertúlia que hauria de ser “la boia” i el que podia dir “el Harry” vertader. .
No coneixia en Giles Tremlett, i he cercat una miqueta pel mister google i he descobert que era el corresponsal a Madrid de The Guardian i que hi ha una versió traduïda al castellà del seu llibre, editat per Siglo XXI España Editores i també distribuït per Casa del Libro, amb el títol de “España ante sus fantasmas” que procuraré trobar. Gràcies.
Lluís,
Brindem per la fi del cicle amb una beguda ben civilitzada, ja sigui el gin tònic o el més nostrat carajillo, que també ha fet el seu paper.
Salut ;-)
Vols dir que Harry de cognom no es diu Alberich?
ResponEliminaNo, Francesc, en Harry és de Manchester i toca malament el piano, i jo ni bé ni malament ;-)
ResponEliminaEstic d'acord amb l'anàlisi que has fet, però penso que si ens poguessim deslligar d'Espanya "otro gallo nos cantara.." que diuen per allà a ponent. Estic segura que nosaltres ens administrariem més bé, i fariem servir més la raó i el bon criteri, en fí que ens en sortiriem més bé.De cara a les properes eleccions hem de pensar bé a qui votem.A Catalunya sóm d'una altra fusta!
ResponEliminaAnna Maria
Potser si, Anna Maria, i els sentiments em porten a pensar-ho també, però quan veig la realitat i el tripijoc polític –tu ja saps que he estat molts anys treballant a l’administració i a prop d’àrees de gestió- em torno una mica escèptic. Amb la que tenim organitzada a casa nostra –cadascú pel seu cantó- i la manca d’uns lideratges concrets i uns plantejaments estratègics, no crec que puguem parlar d’independència encara. Una de les coses bàsiques del “fet identitari” és que aquí estem més per una economia de producció i a Ponent, per la especulativa. A més, tenim una diversitat sociològica complicada. Fixa’t per on van els partits unionistes: cap a la demagògia lerrouxista, la xenofòbia i un cert victimisme (que si el castellà està amenaçat, que si es posen multes per retolar i etiquetar en castellà i tota la parafernàlia que ja coneixem) A més, per tocar una mica de poder, no hi hauria escrúpols a dir “amén” i donar suport a tota aquesta colla de demagogs i agitadors, cosa que ja han fet en el passat, en aquesta mena de possibilisme, que també és un dels tòpics de la nostra manera de ser.
ResponEliminaSenzillament, que ara per ara no ho tinc gaire clar.