Al fons, girant a la dreta...

Era el febrer del 1996. En la meva qualitat de funcionari d’una administració local de la perifèria de Barcelona, vaig rebre una trucada del Cap de Formació Local de la Diputació, demanant-me que l’acompanyés a Madrid per fer la presentació de la feina feta amb els fons del FORCEM destinats a les administracions locals. Vaig fer-me un forat a l’agenda i vaig accedir.  Ens varem trobar al Pont Aeri amb el esmentat Cap,  un parell de tècnics del Ajuntament de Barcelona i un parell més d’altres municipis.  

Una vegada a Madrid, varem anar a un anacrònic edifici del carrer Arturo Soria on hi radicava una seu del Ministerio de Administraciones Públicas i ens varem trobar dintre d’una sala d’actes on hi havia delegacions de totes les diputacions espanyoles. Oficiava un alt càrrec del Ministeri, acompanyat de varis tècnics, entre els quals en varem identificar uns quants sortits de l’època de l’alcaldia del Pasqual Maragall i promocionats quant la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992. 

Es tractava de presentar la feina feta i repartir el pastís del FORCEM de l’any, amb el criteri d’equitat i vistes les necessitats de les distintes administracions locals que l’haurien de gestionar.  Fetes les presentacions, va iniciar-se l’acte amb la presentació dels informes de les distintes delegacions.   

Quan ens va tocar a nosaltres, el Cap de Formació Local de la Diputació, que duia els deures ben fets, va enumerar una llarga llista de cursos justificats pels diferents ajuntaments,  amb un acurat balanç de despeses, la qual cosa va fer que algú que escalfava cadira allà a la vora, amb un somriure sarcàstic, digués: “Vaya, hombre; estos catalanes tan repelentes como siempre”.

Quan el graciós interpel·lant va haver de parlar, va fer una mena de glosa de la formació en general i del FORCEM en particular,  una enumeració de les virtuts del sistema, i una aferrissada defensa de les necessitats formatives de la seva diputació,  però sense aportar  ni una xifra, ni parlar d’ un sol curs efectuat, ni donar una dada en concret. No havia fet els deures i tenia tota la pinta d’haver viatjat més en qualitat de polític que de tècnic – aquestes coses es noten d’una hora lluny-

L’acte va discórrer amb l’amenitat característica que us podeu suposar, i a l’hora de dinar ens varen dir que ens havien preparat un lunch a una de les sales de l’edifici.

El càrrec que presidia va ajornar la sessió i ens va orientar cap al menjador:

“Al fons, girant a la dreta”- va dir, i alguna cosa va passar pel seu cervell, doncs se li va escapar una riallada nerviosa i incontinent, que va ser encomanada a tota la sala, ben segur inspirada pel coneixement de les enquestes que, a les imminents eleccions,  li donaven el govern a la dreta PePera.  

 “ Ja podeu anar rient, ja. A mi no em fa pas cap mena de gràcia tot això”-pensava  mentre m’aixecava amb el gruix dels assistents per apressar-me per anar a endrapar alguna de les darreres modestes croquetes que els del govern socialista  ja no em podrien oferir  més durant molts anys. 

“Al fons, girant a la dreta...”- vaig dir als companys-“Quina conya, no?” - “És que són com nens” –va respondre algú.

Imatge manllevada del blog de l'Albert BiR