El dissabte va ser un dia plujós. La mar estava una mica esvalotada i les barques es balancejaven amb una inquietant bellugadissa. Queia aigua a bots i barrals i el cel era gris, com de plom, en contrast amb el lluminós record de les diades esplendoroses de l’estiu. Un vent fred acaronava el rostre, evocant antigues càlides carícies. L’escalfor la donava la companyia d’uns amics a l’hora de dinar i una agradable sobretaula. Entre ells hi havia una parella d’alemanys que, sense voler, ens feien veure que estàvem encara molt lluny de l’Europa en construcció. No eren pas uns intel·lectuals, ni uns experts amb Dret Internacional; nomes eren uns treballadors parlant dels seus problemes quotidians.
Al vespre la pluja va escampar.
Calella va quedar sota una llum difusa i grisosa, precursora de la imminent tardor.
Penso que no s’hi val a fer trampes: no sé si hi ha poesia en un núvol, però m’hi vaig encantar una bona estona.
Nomes la foscor em va treure de la meva abstracció.
La conversa amb els amics em va recordar la música que va escriure un vell i decrèpit Richard Strauss l’any 1948, quan el seu món ideal s’havia ensorrat i preveia la fi dels temps, que era la seva i la del seu país. El September de les seves quatre darreres cançons (Vier Letzte Lieder) és una melancòlica aproximació de l’autor wagnerià a l’evocació d’una època crepuscular.
Després del crepuscle ve l'alba, i després de la tardor l'hivern i una nova primavera. Si més no això és el que diu el guió encara que, ja se sap, de vegades hi qui se'l salta. Esplèndides fotografies.
ResponEliminat'hauré de expropiar les fotos, són espléndides. El món no es va acabar al 1948, es va acabar el d'ell, però la seva música l'ha sobreviscut per molts de temps.
ResponEliminaHom va dir del Strauss que els primers 30 anys va encisar i els darrers 30 anys va decebre. Mai estat d'acord. El considere un músic enorme, amb un domini aclaparador de la matèria sonora. Tot i que no sóc un addicte com sí ho era el pianista canadenc Glenn Gould. Aquest cicle o "Metamorfosis" donen una clara idea del que era al seu abast amb 80 anys ben complits. Les fotos magnífiques. Salut
ResponEliminaBrian,
ResponEliminaTot és part d’un cicle meravellós que va girant sense parar, com el mecanisme d’un rellotge gegantí. La sensació d’estar en un món crepuscular pot ser l’apreciació subjectiva d’un passavolant com som nosaltres. El món segueix evidentment, i si tot se’n va en orris, renaixerà, talment com va renéixer el que va veure desaparèixer l’Strauss; però el nostre, el de la cultura europea i el de la “nostra” civilització també està en un moment crepuscular. Aquesta reflexió i la música de l’Strauss em van venir al cap desprès d’haver parlat amb els alemanys que cito.
Francesc,
Les fotos estan aquí per qui les vulgui. No et cobraré drets d’autor ;-)
La música sobreviu el seu autor i les seves circumstàncies, i la lectura del seu estat anímic perviu amb ella.
Vicicle,
El Richard Strauss èmul de la musica wagneriana tampoc em diu gran cosa.
De l’autor de l’Himne de l’Olimpíada de Berlín del 1936, em quedo amb aquestes tristíssimes darreres quatre cançons que va composar l’any 1948, quan el seu món s’havia ensorrat ( no era nazi confés, però si que era un fervent nacionalista alemany) la qual cosa s’ajuntava amb la seva decrepitud física. És un testament musical d’una gran emotivitat –molt llunyana de la retòrica de la “Simfonia dels Alps” o del “Així parlava Zaratustra “- que reflexa aquell moment crepuscular i que es vàlid per qualsevol conjuntura d’anàloga consideració.
La veritat és que tota la teva sèrie de Palafrugell està plena de fotografies molt bones, amb un to melancònic molt aconseguit.
ResponEliminaS'agreeix aquest canvi de temps i l'arribada de la tardor. Ara ens toca queixar-nos... de la pluja!
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaLa mar es tan canviant com els estats d’ànim. Si el dia està núvol, griseja i si fa sol, lluu esplendorós. Les fotos les tiro amb una compacta d’aquestes de butxaca, i les trio d’un munt de totalment prescindibles.
Salut.
Albert,
ResponEliminaHome, no cal queixar-nos de la pluja que és un bé comú, ni de la tardor, ni del fred. Per sort vivim a un País on gaudim de quatre estacions a l’any, amb tots els seus matisos i no com d’altres que nomes tenen llargs hiverns i curts estius.
Salut.