El noi que es va trobar una insígnia.

Era conegut com “El Pàmpol” i anava pels carrers pidolant per aquí i per allà. Avui dirien que es tractava d’un discapacitat mental, amb nom d’algun síndrome ad hoc, però en aquella època, simplement deien que era un liró o un curt de gambals.

El gener del 1939, “El Pàmpol” s’havia quedat gairebé sol: Els seus germans eren al front o a l’exili –ves a saber- i la mare es passava el dia a la fàbrica. Ell ja feia temps que  es passava el dia al carrer, anant d’un local  polític o social a un altre, cercant un mos de pa –a les cases particulars no n’hi havia – i trapellejant amb la quitxalla del barri, que li prenien el pel i el feien emprenyar.

Una de les seves distraccions era enfilar-se als camions o als carros que portaven mercaderies d’una fàbrica a una altra, fins que els xofers o els carreters se’n adonaven i el feien baixar a crits o a xurriacades. Quan els treballadors, prop a ser mobilitzats, feien la instrucció militar en sortir de les fàbriques, marcant el pas Rambla amunt i Rambla avall manats per un caporal de la Guàrdia Republicana de Seguretat, “El Pàmpol”, amb la canya d’una escombra s’afegia als escamots i els anava escarnint, fins que el caporal l’esbandia amb un  parell de crits.  

Havia estat un dia agitat. La divisió d’en Líster anava de retirada i havia fet marrada per la ciutat. Havien intentat fer alguna destrossa a les fàbriques que quedarien en mans dels seus antics propietaris –alguns confessarien que les havien trobat millor que no pas les havien deixades abans d’anar a Burgos a posar-se al servei del general manaia –  però ja no tenien temps de res, doncs l’enemic els encalçava.  Molta gent havia enfilat cap al nord per fugir dels feixistes per la carretera que va a Granollers  i uns avions els havien llençat unes bombes, que deien havien caigut a prop del cementiri. Una multitud de gent desesperada havia assaltat els locals de “La Cooperativa”, al carrer del Sol, on podia haver-hi emmagatzemats queviures.

Aquella nit la pudor de paperassa cremada envaïa l’atmosfera, i fins i tot l’aire fred del hivern feia  voleiar un munt de cendra. Tothom qui no havia fugit, cremava llibres, documents  i cartes comprometedores. 

L’endemà van entrar les forces del nou règim. Un munt de camions de la “Legión Cóndor” alemanya s’amuntegaven embussant la Via Massagué fins a la Plaça de la Creu Alta. Uns cepats alemanys ben uniformats i ben nodrits eren la seva dotació, i el comboi anava curull de caixes de subministrament, segurament  era la logística destinada a l’ocupació del aeròdrom militar que hi havia a la ciutat. Unes bateries dels famosos 88, que tanta sang i tinta farien córrer durant la propera Guerra Mundial, apuntaven el cel com freds i metàl·lics dits que acusessin algun déu. “El Pàmpol” i una altra quitxalla se les van enginyar per estirar i amagar una caixa d’un camió,  pensant en trobar-hi menjar, però nomes hi van trobar uns globus per inflar, que alguns dels més espavilats van identificar con a condons. Se’ls van repartir per jugar a inflar-los o per canviar-los per alguna cosa mengívola.

“El Pàmpol” baixava pel carrer de l’Estrella, per anar a la seu de la Federació Local de Sindicats per veure si li donaven un mos -no sabia que el local en aquells moments justament era  registrat per falangistes i guàrdia civil- quan va veure a terra una insígnia: Una falç i un martell creuats, de color vermell, que algú hauria llençat, lluïen com una joia al mig de fang. “El Pàmpol” va agafar-la, la va netejar amb una escopinada i se la va penjar al trau de l’atrotinada americana que duia.

Va entrar a la seu de la FLS. Ja va veure que no hi eren els de sempre: Aquell escrivent mig calb que quan podia li donava un crostó de pa i una mica de xavalla, no era al seu lloc. Un sorrut  guàrdia civil s’estava com un estaquirot a on havia estat sempre aquell vell amable. “El Pàmpol” se’l va mirar somrient i el guàrdia li va tornar la mirada. “El Pàmpol” senyalant el tricorni, li va preguntar que  hi duia al cap. Ja no va veure res més. El cop de culata el va deixar estabornit. Es va despertar rodejat de joves amb camisa  blava, que l’arrossegaven carrer avall, dient-li que era un fill de puta comunista i pegant-lo ferotgement.  Sentia un fort dolor al cap, i anava reben garrotades a l’esquena i a les espatlles. Finalment va ser incorporat a un grup de presoners, molts d’ells soldats i gent civil.

Els van carregar a un tren de mercaderies que va anar donant tombs i parades per les estacions. No els donaven res de menjar. La fam els consumia i sovint descarregaven gent que havia mort, de pena, de fadiga, de malaltia  o d’inanició.

Es diu que, desprès d’haver donat moltes voltes per camps i presons,  va anar a parar a León, a un lloc d’internament que es deia San Marcos. D’allà no en va tornar mai més. D’aquell noi curt de gambals, no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.   

Foto de Robert Capa