Mort i reencarnació de l'Artemi Puigventós.

Gustau Doré

.

Va ser el dia de l’aniversari de la sogra. L’Artemi Puigventós s’havia passat amb la fartanera, el cava i els carajillos  i al vespre, veient el Barça - Atlètic de Bilbao per la TV, va començar a trobar-se malament. Primer va ser com un fort dolor al braç i a l’espatlla, amb una sensació d’ofec, seguida d’una mena com de petites descàrregues elèctriques que li llevaven el coneixement. Recuperava la consciència de manera intermitent, per la qual cosa li anaven apareixent els rostres i les imatges de l’entorn com en una seqüència cinematogràfica: Primer, la dona espantada; més tard uns rostres desconeguts que li posaven vies i tubs; el sostre d’una ambulància,  la evidència de la velocitat del vehicle  i el soroll de la sirena i cada vegada, aquella mena de  petita descàrrega elèctrica que li produïa un desmai. Entre el no res de la inconsciència i la vetlla, se’n adonava que s’estava morint.

Amb una rapidesa inusitada va passar tota la seva vida per la seva ment  –res, poca cosa: uns pares, una infantesa gris, uns estudis mitjos,  un servei militar, algun amor escadusser, una boda, uns fills i aquella feina avorrida i poc estimulant de pixatinters- A continuació va sentir-se dintre d’un túnel amb una llum al final i la sensació de que hi havia una  altra gent que el cridava. Li va sembla veure el pare i la mare i alguna àvia que havia conegut i els besavis de la foto que sempre hi havia hagut penjada al costat d’un Sant Sopar de guix, burdament inspirat amb el de Leonardo da Vinci, que lluïa al menjador de casa dels pares.

Va sentir una pau i una sensació de benestar que li van fer oblidar tot el seu  dolor. Amb una submissió de xai, es deixava flotar i guiar cap aquella llum que l’atreia irremissiblement.  Quan va traspassar el llindar, va ser com si algú hagués tancat l’interruptor:  Es va fer la foscor; es va apagar com aquell que apaga la llum. Idees, somnis, els gols del Barça, tot es va fer fonedís en aquell No Res absolut. .

 Desconnectat del seu sistema nerviós i dels processos bioquímics, el seu estat de consciència desapareixia  totalment del món material. S’havia mort i al mateix temps es fonia el deliri que li feia veure túnel, llum, pares, iaies i amics difunts. Tot passava a ser res, foscor, absència d’espai i temps. 

I ara no em feu dir com pot ser que d’un ens material, sotmès a les lleis de natura, pugui perviure alguna cosa, doncs jo no soc de ciències i no us ho sabré explicar, però les connexions amb aquest món s’havien acabat, però el seu estat de consciència pervivia i s’acabava d’integrar en un gran magma immaterial, on no hi havia records de passat  ni expectatives de futur, i la personalitat es confonia amb les altres. Era  una dimensió totalment diferent de les conegudes al món dels vius, on en un No Espai i amb absència de Temps, els estats de consciència no materialitzats de tot l’univers suraven, com en una mena de monumental  banc de vida immaterial.

Quan es produïen les condicions objectives de la vida a qualsevol lloc de l’univers material, algun d’aquells ens anava a dotar-la, ja fos un cos biològic elemental, com  una senzilla ameba, un insecte, o un de més complex, com un mamífer o un homínid.

Com que no existia el temps, no va saber mai quan hi va estar dintre d’aquell caos de consciències sense matèria, quan va ser xuclat novament al món dels vius. 

Els orientals mantenen que els esperits van progressant amb successives reencarnacions, però, segons l’experiència del que havia estat l’Artemi Puigventós, no era pas així i les teories de Darwin eren bones pels essers  materials, però no pels esperits. La matèria es nodria de vida per les senzilles i  elementals normes de l’atzar i tirava de beta del gran magma ultradimensional. 

Un dia va tornar a veure la llum i a sentir que tenia un cos. Va tardar en adonar-se’n que s’havia reencarnat en una mosca collonera, tot i que no podia rebel·lar-se, doncs no tenia memòria del passat ni consciència humana, doncs el sistema biològic del insecte tampoc li permetia grans elucubracions cognoscitives. Només una lleugera sensació d’ingravidesa i una plaent sensació al posar-se damunt d’aquell cutis llis i breument tocat amb una mica de maquillatge. El seu plaer era tan gran i els seus recursos tan escassos, que no se’n adonava que aquell rostre era el de la seva vídua, que encara duia dol i plorava desconsoladament la seva mort.

Una ventada de una mà enorme, inabastable a la seva vista, el feia espantar i sortir volant breument, per tornar a posar-se damunt d’aquell llit greixós, nutritiu, calent i acollidor que era el rostre de la seva estimada. L’anar i venir es va repetir un munt de vegades.

Quan una de les escapades, va haver de reposar damunt d’un llibre de l’Arturo Pérez Reverte, que li agradava molt a la seva sogra, tot i que ell en aquells moments no podia  saber el que  era aquella superfície insubstancial, plana i porosa, amb unes il·lustracions de tinta indefinibles pels seus sentits.

Va ser llavors quan l’espardenya de la seva vídua el va esclafar damunt del llibre.

Va ser un vist i no vist, on es va repetir tota la conya del túnel, la llum i la desagradable sensació de fer-se fonedís per sempre, per tornar-se a trobar en aquell infinit maremàgnum d’antics estats de consciència i d’impulsos vitals de tota mena.     

Gustau Doré