El conte de mai acabar.

Il·lustracions d'en SIM

El pare no parlava gaire de les seves vivències a la Guerra Civil, tret de quan anava amb gent de la seva generació i entre ells mateixos.  Recordo que sortíem amb colla,  d’excursió cap a Sant Llorenç o pels rodals de la ciutat, i sovint sortia el tema i els pares s’esplaiaven explicant-se les seves vivències. Jo escoltava, amb unes orelles com pàmpols, aquells homes de gairebé quaranta anys – que a mi em semblaven ja molt grans- 
La majoria els  havien mobilitzat el 1937, quan s'havia format l’Exèrcit Popular - alguns hi havien anat voluntaris com a milicians, amb les foguerades de la revolució i de les idees-   Eren  gent de tot arreu, inclosos estrangers de les Brigades Internacionals i  amb un gran nombre de catalans, a defensar la República, i a molts els havien enviat a  la línia del front  del Baix Aragó.

Davant hi tenien els rebels o feixistes, autoanomenats “ Nacionals”.
Quan  no  estaven d’ofensiva, feien vida de trinxera, que era bruta,  tediosa i miserable. La preocupació principal que tenien  tots plegats era sobreviure:  trobar llenya, menjar i estar a recer de les bales perdudes dels contraris. 

Sovint sentien els discursos d'unes unitats de propaganda que des d’uns potents altaveus, es dedicaven a adoctrinar i provocar-los amb els mitjans més demagògics que podien abastar -aquest mètode l’empraven els uns i els altres- Un cop enardits i  engrescats en l’escalada dels odis, els soldats de l’un i l’altre bàndol es dedicaven a tirar-se “floretes”: -“Rojos, hijos de puta!” els cridaven; ”Fachas, cabrones!" –responien. Sovint els insults anaven acompanyats d’algun tret de màuser que espetegava per les pedres, o rebentava  un sac de terra del parapet. Tot això portava a un ·”in crescendo” i quan els ànims estaven més exaltats, algun capitost d’un costat o de l’altre, perdia els nervis i arrossegava a fora de la relativa seguretat de la trinxera a uns quants xicots irats i forassenyats pels insults al crit de -“Vamos a cortarles los huevos a  estos cabrones...” o qualsevol altra bestiesa  per l’estil. 

Els soldats sortien, eixelebrats, rabiüts, -i molts d'ells, cagats de por-  amb ganes de treure’ls el fetge als del davant, però sempre, invariablement,  eren aturats i foragitats als pocs minuts, pel foc creuat d’unes metralladores i els trets dels contraris.

Al vespre, a l’empara de la foscor, els que havien pogut tornar, o no havien sortit, s’esmunyien silenciosament a cercar els cossos de la dotzena llarga de nois que aquell dia  havien deixat la pell a la estúpida aventura i moixos i pansits, els enterraven de mala manera al darrera les pròpies línies, les despulles dels quals  encara avui  hi deuen reposar. I així un dia i un altre en una macabra monotonia.

I ara no sé el perquè, però llegint les reaccions d’uns i altres davant la propera campanya electoral, sentint discursos caïnites, les opinions d’alguns mitjans i molts dels debats que hi ha a la xarxa, em venen al cap la memòria d’aquelles incursions inútils i sagnants que explicaven el pare i els seus amics, on hi deixava la pell el bo i millor de la gent de la seva generació.