L’emir viatjava a Europa per qüestions d’uns negocis de petroli amb vàries corporacions multinacionals.
Tal com acostumava a fer, aprofitaria per passar per alguns balnearis i casinos de luxe, per la qual cosa havia encarregat vàries plantes a sumptuosos hotels de La Rivière i la Côte d’Azur i un parell d’avions d’una línia regular per viatjar, ell i el seu seguiment.
Tot un reguitzell de dones amb túnica negra i rostre tapat va ser assignat a un d’aquests avions.
Les hostesses les van acomodar als seus seients i es van disposar al ritual dels protocols de seguretat. Seguidament l’avió es va enlairar.
Una vegada en ruta i a l’altura corresponent, quan desapareix la incertesa dels primers moments i sembla que tot es normalitza i ja et permeten descordar el cinturó de seguretat, les hostesses no podien creure el que veien: la majoria dels llums requerint la seva presència estaven encesos: “Que si posa’m un coixí bé”; “Que porta’m un refresc”; “Neteja el passadís que he abocat l’aigua”, ” Posa-me-les aquí que no tinc butxaques” tot dit sempre amb un to imperatiu i de mala manera. Les hostesses aguantaven l’envestida com podien, amb el somriure que els requerien els manuals de comportament.
“Senyoreta, netegi el lavabo, que està brut” –va inquirir amb veu alta i cridanera, una passatgera amb mirada desafiant.
“ Disculpi però si està brut el de proa, el tancarem i hauran de fer servir el de popa, doncs no és feina nostra el netejar-los. Això ho fan els serveis de terra corresponents”- Va respondre la hostessa, irritada i ja farta de l’exigent despotisme d’aquelles dones.
Van començar les amenaces i els crits. Aquella colla de dones submises i amagades darrera dels seus vestits xisclava i protestava amb una vehemència inusitada. Exigien a les empleades de la companyia aèria una total submissió, entenent que estaven al seu servei, i tanmateix eren dones. Va haver d’intervenir el cap de cabina, que va haver d’amenaçar amb avortar el vol i tornar a l’aeroport d’origen si no hi havia un mínim d'ordre.
I ja ho deien els avis: “No hi ha pitjor amo que el que ha estat esclau”
una veritat com un temple...catòlic, per suposat
ResponEliminaI es pot aplicar a tooots els àmbits de la vida ,aquesta màxima amb què has conclòs l'article.
ResponElimina(fixa't amb en Saura = no hi ha pitjor "cap" de la policia que aquells que, com a comunista convençut, hi havia lluitat en contra, per posar un exemple qualsevol!!)
Sobre aquest tema hi ha una pel·li duríssima,però que fa pensar de debò: Manderlay, del Lars von Trier. Planteja la qüestió sense embuts.
ResponEliminala persona que he vist putejar més dones a l'empresa va ser una dona a la que, en una altra empresa, la van putejar. Si puc evitar-ho no treballo mai per una dona. I les supercordes saben el greu que em sap haver de dir això. :(
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaSovint passa que aquell que està més fotut, si disposa d’un cert poder es passa de ratlla, especialment cap a qui considera per sota del seu estatus.
Mireia,
Al Saura li van donar un càrrec enverinat. Conec una mica el tema, i és cert que no s’ha guanyat popularitat amb els cossos policials. Aquests es queixen de manca de recolzament quan han estat acusats per algun excés. Potser li ha faltat una mica de cintura per torejar el “miura” que li ha tocat.
Lluís,
Del Lars von Trier, conec “Dogville”, que em va semblar excel•lent. De les següents de la trilogia, no n’he vist cap. Les poso a la meva de llista de coses per veure, llegir o fer. Gràcies.
Clidice,
No volia pas carregar les tintes sobre les dones en especial. Aquest testimoni –que és real- pretenia ser una pinzellada per il•lustrar el fet de la desmesura de certs oprimits que tanmateix es passen de la ratlla quan toquen una mica de poder. Cosa molt freqüent en oficines, fàbriques, despatxos, exèrcits i d’altres llocs més o menys jerarquitzats. :)
En un viaje a Ginebra me hospedé circunstancialmente en un hotel que de la cuarta planta hacia arriba estaba tomado por uno de estos jeques cuyas mujeres viajaban en ese avión que describes; un colega que pulsó por error la quinta planta, en lugar de la cuarta, fue recibido a la apertura del ascensor por un grupo de metralletas apuntándole. Las tiendas de lujo de los alrededores del hotel estaban llenas de mujeres con burka o similar comprando joyas y relojes carísimos, -tan superhorteras que parecían diseñados especialmente para ellas-, rodeadas de guardaespaldas seguramente armados. Cuento esto porque si no lo hubiera visto no lo creería; no creería que el dinero consiga la abdicación de todo principio, y en un país tan civilizado como Suiza, donde siglos de paz han dado en la invención del reloj de cuco. Quizás lo que cuento no tiene mucho que ver con tu entrada, o quizás sí. No se puede esperar buena educación donde no se educa, sino que se impone.
ResponEliminaPepe,
ResponEliminaCreo que tu matiz añade al apunte el concepto del "nouveau riche", que también va por el mismo camino. Se tiene noticia que en los emiratos se suele contratar como criados a filipin@s, que son tratados poco menos que como esclav@s...
Saludos.
EN el món laboral, jo he viscut d'aprop un cas de mobbing. El cap en qüestió era home, en aquest cas, un dèspota manipulador i cruel. Ratllant la psicopatologia. Resultava curiós veure la seva actitud quan el seu cap el crida va al despatx: talsment un gosset faldiller, movent la cua, brn submís. No sé si aqixò té a veure tampoc amb l'entrada, però alguns comentaris m'hi han fet pensar...
ResponEliminaEls que no han sabut o no han pogut o, pitjor, no han volgut preservar la seua dignitat poden arribar a ser els individus més fastigosos i mesquins. Aquell que sols ha pogut fer valer la seua esclavitud com a forma de relació cerca desesperadament imposar-la als demés.
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaEl mobbing sol ser més freqüent en el món del treball públic que en el privat. Potser en el privat es pot ser més expeditiu i és mes senzill sancionar o acomiadar algú i l’encalçador no es fa tan evident; i en el públic és més complicat sancionar i acomiadar per les garanties jurídiques dels funcionaris, per la qual cosa apareix aquesta figura del “putejador” i el mobbing és freqüentíssim. Jo he estat 22 anys portant temes d’organització i relacions laborals a un ajuntament del Vallès i n’he viscut molts exemples, tot i que, sovint, és molt difícil de detectar. El perfil de l’encalçador és habitualment el que dius: un dèspota cap avall i un llepaculs cap amunt.
Vicicle
És ben cert el que dius i crec que enllaça prou amb tot el que hem anat dient sobre aquesta mena de conductes. Darrera de l’encalçador hi ha algú amb ànima d’esclau. Un tipus sà i segur de la seva professionalitat, es planta davant dels seus subordinats amb la seva pròpia autoritat i fent valer els seus coneixements i evita els conflictes personals i entrar al cos a cos i si no pot evitar-ho, parla clar i resol les coses quan es produeixen, fent-se respectar. El primer efecte d’una conducció mesquina, poruga i rastrera, és el propi menyspreu de la gent que ha de comandar.
Dadle a "manolito" un "mandito" y conoceras al "angelito"....
ResponEliminaCierto, Temujín.
ResponEliminaUn saludo.