El barber vulcanòleg.

Era un barber (avui en diuen perruquer, però aquest encara era dels de la vella escola)  que ignorant els hàbits del gremi,  no et parlava mai de futbol, ni de política, ni posava “los 40 principales” a tota pastilla mentre et tenia en la humiliant posició del cap baix i et treballava les grenyes amb pinta i tisora; aquest et parlava de volcans –si, si, ho heu llegit bé; et parlava de volcans- Si no et treia el tema de la vulcanologia, li havies d’aguantar pesats discursos sobre el greix dels cabells, els tractaments de la caspa, locions per desprès de l’afaitat, miraculosos tractaments per amagar la blanca evidència de l’edat, les avantatges de la navalla clàssica per damunt de la moderna gillette  i d’altres llaunes per l’estil. Mal per mal, que et parlés de magmes, cràters i les curioses qualitats i les formes capricioses dels minerals, i no de les avorrides intimitats del seu ofici,  pensava la majoria dels clients de la seva anacrònica barberia.

El barber vulcanòleg era un solter empedreït i la seva afició s’havia forjat a les dures escoles de l’associacionisme muntanyenc –el centre excursionista local, vaja- on s’havia fet hàbil en la escalada i expert grimpador de crestes.

Quan tenia alguns estalvis se’ls gastava fent un viatge per escalar algun dels volcans més prestigiosos del món, ja fossin apagats o actius. Quan no hi havia parròquia esperant torn –encara no era dels que et donava hora i et calia temptar la sort de no trobar-hi gaire cua- t’ensenyava un munt de magnífiques fotografies de laves bullents, crestes rogenques i cràters esgarrifosos. 

Un estiu recent, se’n va anar al Perú, amb la intenció d’escalar un volcà extint denominat Yucamani –un monstre de més de 5.000 metres- Hi va anar amb equip de muntanya: grampons, piolets tècnics, cordes, tenda apte per bivaquejar a grans alçades...

No se sap com li ha anar l’ascensió, doncs no ens ho va explicar, però al setembre va aparèixer per l’establiment acompanyat d’una peruana menuda, revinguda, eixerida i molt xerraire, que la va instal·lar a la barberia, on escombrava, rentava caps i feia manicures, per la qual cosa l’establiment hauria guanyat alguna estrella més a la guia Michelin dels del ram de la tisora i la navalla d’afaitar, si aquesta hagués existit.

La peruana era una noia jove, grassoneta, embotida dintre d’unes malles tres talles inferiors a la seva, i unes samarretes pel mateix estil, per la qual cosa es feien evidents les seves molles i els seus sacsons, que ni la bata blanca podia dissimular. El barber vulcanòleg n’estava més que enlluernat, i sovint badava fins el punt de perillar la jugular d’algun dels seus clients quan l’afaitava.

És curiós constatar que des de que va aparèixer la peruana, el barber va deixar de martiritzar el seus clients amb els seus coneixements de vulcanologia; tallava, afaitava i pentinava callat i silenciós, amb la música de fons de “los cuarenta principales” i la xerrameca inacabable de la seva parella. 

Fi.

Tot i que aquest enllaç no té relació amb el relat, us el penjo, per si pot ser del vostre interès, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid. És un manifest dels professors i professores universitaris davant la reforma laboral i les polítiques d’ajust econòmic i de suport a la propera vaga general.