dissabte, 25 de setembre del 2010

La Calella màgica de la tardor.



Calella a la tardor perd aquella lluminositat feridora de l’estiu i guanya amb matisos de grisos i blaus freds. El llevant bufa i esvalota la mar i els esperits. Si es garbí, a les set se’n va a dormir i  és quan hom pot evocar les vetllades a la vora del foc dels  pescadors cantant les velles havaneres que els seus pares i avis havien portat de les seves singladures d’anada i tornada a les Amèriques .
Per no ser tan pobres i nomes poder menjar llagosta (curiosa paradoxa als nostres ulls d’habitants d’un món globalitzat) se’n anaven a fer jornades com a tapers a Palafrugell  o a pelar suro per les boscúries dels rodals i els més mesells desafiaven les llevantades i anaven a tirar la xarxa, el palangre o a retirar les nanses, per dur a casa uns pocs serrans i algun pagell escadusser.  

Un militar, l’Ortega Monasterio, potser una tarda d’aquest tarannà, va escriure allò de:

"El  meu avi va anar a Cuba
A bordo del “Catalán”,
el millor “barco” de guerra
de la flota d’ultramar"

I jo penso que el meu avi no hi va anar mai a Cuba, però el seu germà si i mota altra gent que la remor del temps ha engolit ja fa molts anys.

Els paisatges grisos i solitaris a prop de la mar evoquen les velles imatges del passat. Ja no hi ha turistes i els pescadors reciclats com a botiguers i hostalers, ja no pelen suro, ni se’n van a barquejar amb mala mar, però les ombres de la gent d’abans  semblen esguardar-nos les tardes grises i humides, mentre els ulls es cansen de tanta meravella cromàtica i els llavis perfilen una vella havanera:

"Mi madre fue una mulata
y mi padre un federal,
yo teniente de una fragata
que va y viene de ultramar".

6 comentaris:

  1. la mar a la tardor i sobretot a l'hivern té una estranya bellessa, la platja solitària, l'arena humida i l'aigua grisa sota un cel plujós té una bellesa molt espècial.

    ResponElimina
  2. Tres oncles-avis meus també van anar a Cuba, per tornar pelats com a rates (bé, un va tornar amb la tia Panxita :P). Recordo els davantalets de terra al Cap de Creus, on els pescadors hi anaven amb el ruquet quan eren a terra. Algú se'n recorda a la costa? O tothom es creu que per guanyarte la vida només cal vendre ombrel·les i balenes de plàstic?

    ResponElimina
  3. Magnífiques fotos i emotives paraules que no sabem fins a quin punt acomiaden l'estiu o un temps que mai tornarà. Heus ací la màgia. Salut.

    ResponElimina
  4. Francesc,
    La Costa Brava (excepte Platja d’Aro) fora de temporada és especialment suggerent: Pobles mig buits, sense la bellugadissa del turisme, passejades magnífiques pels camins a prop de la mar ( de ronda en diuen) i contrastos cromàtics excel•lents.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    Aquell món de mariners que feien les Amèriques i de pescadors, se’n ha anat definitivament. Ara queda una indústria, radicada a Palamós, a Sant Feliu i d’altres poblacions més grans, que empaita el peix amb aparells electrònics des de sofisticats vaixells, o es dedica a la piscicultura,. Malgrat la bucòlica imatge dels vells pescadors sargint xarxes, les veles i les barques varades a la platja, els botiguers i hostalers no pateixen la pobresa d’aquella magra subsistència d’una economia autàrquica i miserable d’abans...Era un altre món :)

    ResponElimina
  6. Vicicle,
    De l’ahir al avui hi ha una bona colla d’història pel mig. Qui ha vist aquells pobles minúsculs i blancs, bastits al voltant de cales i refugis naturals i els compara amb els actuals, tocats per l’especulació urbanística, se’n adona que molta de la màgia se’n ha anat per sempre més.
    Gràcies pel teu amable comentari.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog