No fa gaire, buidant el pis de la meva mare amb ocasió de la seva mort, vaig trobar un paquet de cartes. Era la correspondència que un germà del seu pare havia mantingut quan la Guerra de Cuba per la qual cosa es tractava de les cartes que el meu oncle avi havia enviat al meu avi quan la campanya.
Aquesta mena de testimonis porten la empremta de la realitat més crua i deixen traslluir els aspectes humans i més tocant de peus a terra del que són les gestes més o menys imperials que ens han engalipat. Fenòmens que ens semblen llunyaníssims i enquistats als vells llibres d’història, se’ns fan presents i prenen rostre, amb ulls, nas i boca. Pots sentir el bategar dels cors i les angoixes de les ànimes. Pots intuir les angoixes i els somnis d’una gent que va viure i patir com nosaltres. Una mena de màquina del temps ens hi apropa i ens fa viure aquelles realitats.
Aquell “Ejército de Operaciones de la Isla de Cuba”, l’anagrama del qual encapçala algunes de les cartes, era un desgavell. Imagineu-los amb un vestit tronat de “rayadillo” – una mena de roba lleugera, de dril, amb ratlles blaves i blanques, com les de les bates de “Can Culapi” dels anys cinquanta- el seu barret de fulla de palma, unes espardenyes “guajiras”, de tela blanca i sola d’espart, les cartutxeres, i uns amb un modern Mauser del 1893 i la majoria amb els vells “Remington” de la tercera Guerra Carlina, al mig de l’habitual caos militar carpetovetònic, en un terreny i uns climes hostils i odiats pel paisatge i el paisanatge.
La seva dieta era a base d’arròs, cansalada, iuca, sucre, rom i cafè. (Hi ha una llegenda que diu que el nom del “carajillo” prové de la dieta del soltats de Cuba: La barreja del sucre, rom i cafè, productes dels que no els en mancava els anava molt bé per aguantar les penalitats i agafar coratge per entrar en combat. Era la beguda del “coraje” i del “coraje”, al “corajillo” i, ja importat a la península pels supervivents i en contextos més pacífics, el mot evolucionà al nostrat “carajillo” ( i “si non ‘e vero ‘e ben trovato”, no?)
El meu oncle avi va estar a la Trocha Júcaro Morón, on va estar tranquilet de comandant d’un fort a Jicotea, prop de Ciego de Ávila.- Aquestes posicions les manava un caporal o un sergent- Jo vaig tenir ocasió d’anar a Cuba i vaig trepitjar aquelles terres i fins i tot vaig preguntar pel fort en qüestió, però ja nomes queden vestigis de la línia de fortificacions amb les que els espanyols pretenien partir Cuba i aïllar la part pacífica de la illa (la occidental), de la conflictiva ( la oriental).
A la correspondència de l’oncle avi hi ha comentaris a referències històriques: amb data 19 de febrer de 1898 escriu: “Antes de ayer tarde 17, se recibió en ésta un cablegrama de la Habana, dando cuenta de la voladura del barco americano (es refereix al “Maine”) y que cuando recibas ésta, ya por la prensa te habrás enterado con todos sus detalles. Dicen que llevaba carga de dinamita y que ha sido casual; lo cierto aún no se sabe.
Yo me alegraría que una mano intencionada fuese la autora de tal hecho, pues con lo cual se acabaría esta maldita guerra.”
Aquest fou del motiu que propicià la intervenció americana i el inici de la curta Guerra Hispano-Americana, amb la consegüent desfeta de l’Esquadra i un seguit de despropòsits.
Més endavant, el 8 de Juny del 1898, escriu, referint-se a un fet d’armes: “Un cabo y cuatro soldados se fueron al monte llevándose prisionero a un sargento que regresaba a dicho puesto de Manzanillo, donde había venido a por municiones de boca y dinero para pagar a la gente que compone el destacamento (28 o 30 hombres).
Te advierto que la fuerza que componía el destacamento, excepto R todos van mobilizados de este país, mambises por lo tanto.
Se ha recibido un cablegrama dando cuenta de haber echado a pique un barco americano en la madrugada del 3 en la embocadura del Canal de Santiago de Cuba.
De nuestra Escuadra no se sabe una palabra”...
Ara sabem que aviat ja no existiria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada