Escoltar. Escoltar les coses del passat és una gratificant manera d’entendre la petita història i comprendre l’evolució o la decadència de les societats.
Anar avui dia a molts pobles de la Costa Brava és com visitar un parc temàtic, amb quimeres d’havaneres, roms cremats, tertúlies a tavernes entranyables i l’enyor d’un passat mitificat de veles al vent i pescadors tornant a l’albada, tapers enriquits posant pisos a belles amistançades, fantasies de mulates sensuals, panses i figues, mel i olives i mel i mató... La realitat del passat d’abans de la vinguda de la allau de turistes, però, era molt diferent dels mites estereotipats. Regnava la pobresa i sobreviure era una tasca molt complicada per aquella gent senzilla i tocada de tots els vents.
El vell amb el que parlava donava una versió molt més propera a la realitat: Ell no parlava mai amb els periodistes, ni sortia a enyorar passats quimèrics per TV3; tampoc s’havia trobat mai a en Josep Pla menjant cargols a qualsevol mas del Baix Empordà, ni a en Dalí en pilotes fent saltirons en una cala, com una nimfa; tampoc havia vist mai a l’Ava Gardner despullada, ni havia tingut cap afer amb cap actriu delerosa d’amor primitiu i carn morena. El vell era nét de pescadors i nomes recordava una magra infantessa d’estretors i patiments, una guerra salvatge i una postguerra de pobreses inimaginables, sortint a la mar i treballant unes terres poc agraïdes.
Aquella pobresa la resumia amb una frase, que per molta gent d’avui dia pot semblar paradoxal:
“A casa érem tan pobres que sovint només teníem llagosta per sopar “
Anar avui dia a molts pobles de la Costa Brava és com visitar un parc temàtic, amb quimeres d’havaneres, roms cremats, tertúlies a tavernes entranyables i l’enyor d’un passat mitificat de veles al vent i pescadors tornant a l’albada, tapers enriquits posant pisos a belles amistançades, fantasies de mulates sensuals, panses i figues, mel i olives i mel i mató... La realitat del passat d’abans de la vinguda de la allau de turistes, però, era molt diferent dels mites estereotipats. Regnava la pobresa i sobreviure era una tasca molt complicada per aquella gent senzilla i tocada de tots els vents.
El vell amb el que parlava donava una versió molt més propera a la realitat: Ell no parlava mai amb els periodistes, ni sortia a enyorar passats quimèrics per TV3; tampoc s’havia trobat mai a en Josep Pla menjant cargols a qualsevol mas del Baix Empordà, ni a en Dalí en pilotes fent saltirons en una cala, com una nimfa; tampoc havia vist mai a l’Ava Gardner despullada, ni havia tingut cap afer amb cap actriu delerosa d’amor primitiu i carn morena. El vell era nét de pescadors i nomes recordava una magra infantessa d’estretors i patiments, una guerra salvatge i una postguerra de pobreses inimaginables, sortint a la mar i treballant unes terres poc agraïdes.
Aquella pobresa la resumia amb una frase, que per molta gent d’avui dia pot semblar paradoxal:
“A casa érem tan pobres que sovint només teníem llagosta per sopar “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada