L’estrany cas d’un honrat i digne àrbitre de futbol.

En Faustino Sánchez Pestiño tenia una insuperable afició al futbol. Ja de petit, a l’escola, quan al pati  els capitans dels equips se les tenien en subhasta  per aplegar els més bons al seu costat, es quedava sempre el darrer i sovint sense equip; invariablement mogut per un impuls conciliador i d’afany de justícia, s’oferia per fer d’àrbitre, la qual cosa era acceptada per la majoria, doncs sempre era millor tenir-lo xiulant, tot i que no li feien gens de cas, que no pas jugant a la pilota, de tant dolent com era.

Ja gran, escàs d’estudis  i sense que cap equip s’interessés mai per les seves minses qualitats tècniques com a futbolista, s’apuntà a uns cursets organitzats per la Federació i el van qualificar com a àrbitre de categories regionals, per la qual cosa, els diumenges completava el seu sou de dependent,   afartant-se de dirimir els plets que sorgien en sagnants i ferotges encontres de barriada  on sovint havia de sortir per cames, o custodiat per les forces de l’ordre. La seva autoestima i el seu ego s’anava enfortint, quan més qüestionat per la plebs es veia, creient-se posseïdor de la veritat absoluta en qüestions de l’aplicació del reglament   esportiu, per damunt del predominant i manifest desoneixement i incompliment  per part de jugadors i directius, que eren una colla d’ignorants en matèria de les normes de l’art de donar cops de peu a una pilota.  

S’havia  tornat tant mesell als insults i a les corredisses amb una colla de brètols al darrere, que quan aquell tipus tan ben relacionat amb els de dalt  li va encarregar que arbitrés una final entre dos equips regionals, suggerint-li subtilment  que un  d’ells era el seu favorit, no  va entendre el missatge, per la qual cosa no  va poder fer-li cas –la seva intel·ligència, poc cultivada i travada per la brutalitat de l’entorn del futbol de barriada  no donava per més-    El fet casual de que, malgrat l’ambient hostil dels seguidors de l’altre equip, xiulés un penal a favor del favorit del directiu, li va valdre una certa consideració per part del jerarca, que, convençut de tenir un bon col·laborador amb ell, no va dubtar a recomanar-lo  als de dalt, per la qual cosa no va tardar en ascendir de categoria. Ara ja no arbitrava equips  regionals; la tercera divisió ja era una altra cosa, amb instal·lacions més confortables, amb jutges auxiliars que l’ajudaven  i  la seguretat dels serveis d’ordre, que li garantien sortir-ne il·lès, encara que sovint escortat, xiulés el que xiulés.

Ell no ho sabia, però s’havia corregut la brama de que era un àrbitre al que es “podia tocar”  i aquell personatge influent, que semblava ser el padrí de la seva carrera,  li anava enviant missatges subliminals, que ell mai entenia i en conseqüència ignorava, però que per casualitat o per atzars d’etiologia esotèrica ,  es confirmaven i es complien escrupolosament:  “Avui aniria bé que guanyés el “Bobadilla del Monte FC” i no pas el “Viviendas del Generalísimo, FC”, que aquest darrer està farcit de gent de CCOO”-li deien- i per atzar i sense influència conscient de la seva mà –o més ben dit, del seu xiulet- guanyava el de Bobadilla, ja que en Faustino Sánchez Pestiño, malgrat la seva bona fe, xiulava els penals i els fores de joc que veia i equivocant-se gairebé sempre a favor dels interessos del seu padrí. La superioritat futbolera establerta, amagada darrera el fum del seus havans, n’estava prou satisfeta de la seva conducta, doncs  el tenien per un fidel executor dels seus desitjos, quan en realitat ell es creia un paladí de l’ordre establert (esportiu, és clar) i un honrat “bufa-llaunes” exemple d’honradesa i d’eficiència arbitral.

El van ascendir a categories superiors. Va passar pels diferents camps de la Segona B, i va arribar a la Segona A, on les virolles que es jugaven els equips  ja tenien un cert pes econòmic i el nombre de seguidors dels clubs i el seguiment de la categoria per la  TV, feien de cada partit un bon joc d’interessos  i els equips i els seus directius  es jugaven  el ser o no ser en la elit esportiva i futbolera. Ell,  però, seguia impertorbable, encastellat en la seva honradesa professional, rebent els sibil·lins suggeriments del seu padrí que ja provenien de les altes instàncies de la cosa i, sempre per casualitat, era un servidor dòcil dels seus desitjos. És curiós constatar que per a certes ments d’intel·ligència limitada, la manipulació pot influir en el inconscient, la qual cosa explicaria la coincidència entre els interessos del padrí i la conducta del “bufa-llaunes”...,

En fi, fos pel que fos, la satisfacció professional i l’autoestima del  Faustino Sánchez Pestiño, estaven a una alçada immillorable. De continuar el seu espectacular  ascens, no tardaria en arbitrar en la primera divisió, i si s’espavilava aprenent idiomes, potser podria aspirar a dirigir partits internacionals de clubs i fins i tot  de les seleccions nacionals.

Però la sort no és mai eterna: Li havien assignat un partit transcendent de Segona A a finals de temporada, on dos equips s’hi jugaven el campionat i l’ascens a la Primera.  Com sempre, li havien arribat els subtils suggeriments del seu padrí,  que entenia com afalacs a la seva imparcialitat; ell estava disposat a arbitrar el partit amb la seva habitual honradesa.

S’havia allotjat en un hotel modest de la capital de província on es jugava el transcendental partit i, com acostumava a fer, havia sortit el vespre a donar un tomb per l’avorrida ciutat  i prendre’s un refresc. Quan tornava del passeig, un personatge somrient el va aturar i li va lliurar una petita maleta. Ell se’l va quedar mirant amb curiositat. L’altre l’hi va dir que l’acceptés en nom de l’equip local i, sense perdre el somriure, va afegir que en cas de no acceptar, l’alternativa seria que algú, en un futur incert, li podia trencar les cames.

En Faustino Sánchez Pestiño, va creure que era una broma d’algun exaltat local – de les seves èpoques a les categories regionals, ja s’havia tornat mesell a tota mena d`’insults i amenaces-  d’esma , i sense adonar-se del que feia, tot rient, va agafar el maletí, va pujar a l’hotel  i el va deixar damunt del llit. Aquell vespre va trucar al seu padrí, explicant-li la hilarant història de l’encontre, davant la qual cosa  aquell  li va recomanar discreció absoluta. L’endemà i, al·legant malaltia, van designar un altre equip arbitral pel transcendental partit, cosa que mai va arribar a entendre el desconcertat àrbitre. 

En Faustino Sánchez Pestiño va fer les maletes, i d’esma es va endur el maletí. Quan va arribar a casa seva, se’n va adonar que aquell contenia una modesta suma de diners. Va fer unes quantes telefonades a l’equip local per si sabien d’algú que hagués perdut un maletí amb diners, i davant de l’evidència, va decidir anar a la Policia per  dir que algú –segurament per equivocació- li havia lliurat aquella suma i que la tornessin al seu legítim propietari. Es va organitzar un tangàs monumental. L’equip local, que havia guanyat el campionat, en va ser desposseït, el seu president sancionat a perpetuïtat i en Faustino Sánchez Pestiño  no va ser cridat mai més per  arbitrar un  partit de futbol.

Quan es va recuperar d’un estrany accident que va patir, en el que s’havia  trencat una cama, es va dedicar a vendre material esportiu, en qualitat de dependent, d’uns importants magatzems comercials i avui dia va explicant les seves frustracions esportives a tothom que tingui ganes i paciència per escoltar-lo.