Una antiga dialèctica: Municipis i Estat.

Sovint ens sorprenen notícies, de vegades d’aparença intranscendent, si no ens toquen molt de la vora, que ens criden l’atenció, com la de que l’Ajuntament de Tossa cobrarà l’aigua més cara als de fora que als del poble. Aquestes coses ens fan pensar quina és la brillant visió estratègica dels que deixem que ens regeixin: Un ajuntament, que viu del turisme, grava la seva gallina dels ous d’or amb un import especial –segurament alguna ment privilegiada va pensar: “Aquests de Can Fanga i els guiris, no voten: ho fan els del poble, i a mi m’hi van les virolles”. Els dels comerç i l’hostaleria, potser ja els va bé o la miopia que es gasten també hauria de ser motiu d’anàlisi.

Aquest pensament del Consistori de Tossa, potser  miop i una mica mesquí, es pot fer extensiu a la majoria dels municipis de la nostra geografia, si no, no s’explica que una bonica població com Peratallada del Baix Empordà del municipi de Forallac -per exemple- estigui rodejada de pàrquings de pagament, sense alternativa, la qual cosa fa que alguna gent es dissuadeixi d’entrar a veure tant pintoresca i medieval població sotmesa a peatge obligatori, cosa que no sé si la hostaleria i el comerç del poble també ho valoren degudament. 

Deixant la micropolítica (el mot me l’acabo d’inventar) i anant a la macropolítica, el mateix fenomen el tenim quan una de les zones industrials més importants d’Europa, com és el Barcelonès, està tancada i gravada per un anell de peatges d’autopista, segons la brillant visió estratègica d’en Pujol i Cia,  o quan veiem ingents quantitats d’agents, municipals o Mossos d’Esquadra,  dedicats a alcoholèmies i a vigilar si es porta el cinturó, mentre uns metres enllà li roben l’equipatge al visitant. I com aquest, tots els exemples que vulgueu.  Totes aquestes circumstàncies de manca d’una visió estratègica global, algunes d’elles de genuïna exclusivitat a casa nostra, es deuen a un munt de circumstàncies, però una de les més evidents és l’atomització del poder municipal (a Catalunya hi ha municipis de 300 habitants) i la impossible qüestió del que es considera  un dels pilars de la democràcia espanyola, que és el municipalisme o  l’autonomia municipal.

Amb la pretesa coartada que el municipi és l’estament més proper al ciutadà, es basteix una autonomia municipal que  és la que permet que l’alcaldessa de Tossa de Mar decideixi el preu diferenciat de l’aigua, comani i dicti objectius a la SEVA policia local (a tot Espanya hi ha no menys de 2.000 cossos de policia  local i tots al seu aire, sota una genèrica llei de Forces i Cossos de Seguretat i a casa nostra una de Policies Locals de Catalunya, però tots amb capacitat municipal per elaborar-ne el reglament propi) faci plans urbanístics qualificant terrenys, o decideixi gastar-se els diners dels fons europeus asfaltant la platja de la Mar Menuda, si tal mesura, a ella i al seu equip de govern, els semblés escaient i els vingués de gust;  o com quan  una població de no més de 5.000 habitantants, es gasta el diner públic muntant un magnífic teatre municipal de 500 places per representar-hi “Els Pastorets” per Nadal i per usdefruit del Casal dels Avis de la Caixa, o un magnífic poliesportiu per jugar-hi a la petanca, si aquest projecte els sembla oportú als seus interessos electorals. Amb el tema dels fons del denominat PlanE o plan  Zapatero, ja en Francesc Puigcarbó ho va deixar ben evident en el seu blog.  

Històricament l’autonomia municipal és deguda a l'ancestral feblesa de l’estat espanyol i a la dificultat en la seva construcció. Podem obviar donar una ullada a la patètica història del constitucionalisme espanyol des del 1812 al 1978, amb no menys de quatre guerres civils, no sé quants “pronunciamentos” i assonades diverses i molts anys d’absolutisme i manca de democràcia, coneguda per tot aquell que tingui estudis elementals d’història.

D'aquest procés, podem establir l'existència d’una dialèctica entre els municipis i l'estat, que guanyen els  primers, degut a l’antiga conveniència, vigent en tota la història del constitucionalisme (els darrers dos-cents anys) d’haver de donar cobertura al caciquisme local estructural, vertader poder davant la feblesa i les incerteses dels poders centrals, i actualment encara, niu d’especulació i de corrupcions diverses, i d’exemples recents no ens en falten.

La vocació sobiranista d’algunes nacions d’aquest feble estat espanyol, com la nostra, la catalana, provenen bastant de les mateixes causes: un estat no consolidat ni consensuat, fet a la mida d’interessos foscos i ancestrals,  incapaç d’implementar  plantejaments estratègics comuns, basats en un consens i bastits en el caos municipal... En conseqüència,  davant d’aquests fets, hi ha un irrefrenable desig de tirar pel dret, engegant-ho tot pel pedregar, o esgarrapant petites cotes de poder en la mida del que sigui possible (el "peix al cove" de CIU) segons l’escalfor mental conjuntural de cadascú davant del problema.

Manquen objectius estratègics –tan per part dels unionistes, com pels sobiranistes- però el que penso és que des del caos del municipalisme, no hi tenim res a pelar i si alguna esperança hi ha és en l’enaltiment i el reforç del que se’n diu la societat civil i sinó sempre ens quedarà Brussel·les.