El món no era un camí de roses.

Aquell agost de l’any 1957 feia molta calor a Sabadell, la qual cosa no era cap novetat, ni impedia que la gent, tret de la quinzena del 18 de juliol fins a finals del més, que feien vacances, seguís treballant.

Les escoles tancaven, més o menys com ara, tret d’aquella dedicada a formar carn de canó per a la industria tèxtil, que nomes tancava el mes i mig del 18 de juliol al 31 d’agost. Els pares treballaven i els menuts feien el dropo per casa o se n’anaven a apedregar als del Carrer de l’Estrella, que eren una colla de cabrits i enemics naturals dels de la Plaça i el Carrer de sant Jaume.

L’escola era un catau tenebrós del Carrer del Migdia – Tu que voldràs ser?- et preguntava un elegant, madur i una mica sarcàstic professor, propietari i director d’aquella pedrera de futurs quadres de la industria i el comerç locals- Les opcions eren ben poques: aprenent d’oficis varis, pels justos d’enteniment o els vocacionals de l’escarràs manufacturer; de comptable pels més tímids, reflexius i calculadors; i viatjant de comerç, pels més extravertits i amb més ascendència social.

Aquell curiós i poc rar espècimen de l’ensenyament, atesa la època,  sostenia la curiosa teoria que la gent provinent de les classes treballadores, no havien de perdre el temps amb batxillerats, doncs aquestes extravagàncies eren reservades per a gent de més possibilitats econòmiques, d’aquelles que podrien permetre alimentar els fills, sense treballar, fins els vint-i-cinc anys, i pagar-los una carrera. La seva teoria la defensava amb dents i urpes davant dels pares que anaven a preguntar pel pervenir dels seus fills, i en resultaven convençuts, ajudats per un cert sentiment fatalista que el propi règim franquista victoriós conculcava. El resultat, era que tots els alumnes d’aquella escola, eren degudament col•locats com aprenents al complir els catorze anys, i una vegada treballaven, aquells que veien que hi havia d’altres possibilitats, professionals o d'ampliar coneixements,  s’havien d’espavilar per si mateixos, estudiant el batxillerat per pròpia iniciativa, de nits i examinant-se per lliure als instituts; els que superaven tota aquesta carrera d’obstacles, es matriculaven, ja granadets i amb la “mili” complerta, a classes nocturnes de la Universitat i amb sort i bastant esforç podrien arribar a llicenciar-se d’alguna cosa.

Eren vacances i aquell agost del 1957, aquell xicot tenia dotze anys i estava a casa seva, avorrit com una ostra. Ja s’havia llegit les novel•les del Juli Verne que l’hi havien deixat i també unes d’ un tal Karl May, que parlaven d’un Oest americà mític i fantasiós. El nano ja n’estava una mica fart i frisava per entrar al món dels adults.

A casa seva hi havia una petita, però ben assortida biblioteca, tancada amb pany i clau, a la que encara no hi tenia accés. Hi havia una col•lecció de sis enormes volums que es deien “El hombre y la tierra”, signats per un tal Eliseo Reclus, varis llibres de la col•lecció “ A tot vent”, alguna cosa de la Bernat Metge, i títols de noms que sonaven a rus com un tal Kropotkine... Eren les restes del naufragi de la biblioteca de l’oncle que mai havia tornat de front i que l’àvia va esporgat quan varen entrar “els nacionals”, amb por i deixant-se portar per les il•lustracions de les portades més que pels continguts del llibres, que desconeixia. Aquella biblioteca, encara fora del seu abast, era com una mítica porta que l’hauria de dur al coneixement i li hauria de respondre moltes de les preguntes que s’anava formulant i que ni el professor ni els pares semblaven poder-li resoldre.

Aquell matí d’un calorós més d’agost, el pare anava al seu feixuc treball a un magatzem d’una fàbrica tèxtil, el fill li demanà que li deixés tafanejar la biblioteca. El pare se’l va mirar i va estar una estona rumiant. Finalment anà a la cambra on hi havia els preuats tresors, que era un despatx que no s’havia modificat des de la desaparició del seu habitual usuari, l’oncle desaparegut a la guerra, i tornà amb un parell de llibres: “Res de nou a oest” D’Erich Maria Remarque i “Càndid” de Voltaire.

Aquell mes d’agost de l’any 1957, aquell noi de dotze anys començà a adonar-se’n que el món no era precisament un camí de roses.