Quan el pare no té pa...

 

Eixut de cos i de paraules i gastant un mal vi, del que sempre en feia un gra massa, tornava al fred casalot de casa seva, on descarregava el seu mal humor amb la dona i els fills, amb la butxaca buida i l’ànima empedreïda per la duresa de la vida..

Aquell home venia de fer el contraban des d’Andorra. Sovint hom el cridava per dur una pesada càrrega de tabac o d’altres articles – ell mai preguntava el que hi havia dintre d’aquells paquets- i comandar com a cap de colla una partida.  El tenien  per ardit, discret i bon coneixedor dels passos de la frontera, temerari i sense manies, per la qual cosa els capitostos  l’escollien per fer les feines més perilloses.

Cobrava bé i tal com rebia els diners, tot i que es proposava comprar llevat i farina i un porcell per engreixar per la llar, feia marrada i se’n anava al bordell de la Seu on se’ls deixava, fart d’aiguardent, sadollat de sexe mercenari i canalla, extremadament generós amb les meuques i més gasiu amb els naips, que sempre li eren esquius.

Se las havia vistes amb carlins, carrabiners, capellans i cacics, i tots el temien per la seves males puces.

Apart de l’escopeta per caçar conills i llebres, que al costat del sarró i la cartutxera,  penjava a la paret del menjador –trist eufemisme, doncs aquella sala amb ascó i llar de foc, era un lloc on la família hi passava força gana- n’amagava una altra al paller, del dotze i carregada amb postes, junt amb un rifle Berdan, record de la darrera carlinada, i un revòlver Smith & Wasson calibre 44 que ningú sabia de on l’havia tret, tot i que es remorejava que era d’una parella de carrabiners que van tenir la mala sort de topar amb la partida del Gil i no es van fer l’orni ni el desentès –deurien ser uns passerells- la qual cosa els hauria costat la pell. La comandància de la Seu va estar mesos cercant-los per comes i fondals, i van concloure l’expedient dient que era més que probable que haurien fugit a França per cercar una vida més plàcida que aquella misèria casernària i l’etern caminar per la frontera feréstega , malagraïda i perillosa, tot  i el petit incentiu dels suborns i les propines que els capitostos dels contrabandistes els lliuraven regularment.

Aquell vespre, l’home havia tornat d’una de les seves perllongades absències. La muller l’hi havia posat al davant el porró amb un cul de vi, mentre la quitxalla escurava les restes d’un magre plat de sopes de pa que s’havien hagut de repartir. La mare i la filla gran, que tenia uns tretze anys, s’havien quedat sense sopar per atipar els més menuts.

Veient el pare amb els ulls vermells de l’aiguardent, botzinant i renegant de mala manera per que li posaven res per sopar, la noia gran va començar a cantar:

Quan el pare no té pa,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té pa,
la canalla fa ballar.

Quan el pare no té vi,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té vi,
la canalla fa dormir...

La clatellada que va rebre la noia, li deixà els cinc dits del brètol  marcats a la cara.

L’endemà, d’alba i sense dir res a ningú, la nena aplegà quatre coses i les embolicà amb un mocador de fer farcells i se’n anà sud enllà, cap a la Barcelona de la que tant n’havia sentit a parlar. Tardà quinze dies a arrivar-hi, fent nit a pallers i guanyant-se la manduca fent de minyona, fregant plats i escales per les fondes.

Va anar a parar a formar part del servei d’un industrial i mai més va tornar al seu poble pirinenc, tot i que sempre va enyorar l’aigua de les seves fonts i la puresa de l’aire gelat de la matinada .