Una història de fantasmes.

En Jep Morgades havia acomplert el somni de la seva vida. Amb el raconet dels seus estalvis i un préstec hipotecari, s’havia comprat i arreglat una petita casa rural abandonada, a quatre vents i a sota mateix de la serra del Cadí, als Pirineus de Lleida.

Aquells anys d’abans de la guerra, encara no s’estilava l’actual moda de tenir una segona vivenda i la majoria dels treballadors habitaven unes cases estretes i uniformes que els empresaris del tèxtil els llogaven a la ciutat, a prop de les seves fàbriques o vapors, per la qual cosa la dèria d’en Jep no deixava de ser una rara extravagància.

En Jep Morgades, però, era un esperit emprenedor i es dedicava a feines auxiliars de la industria, en qualitat de treballador autònom, que li permetien fer una petita bossa. Quan tenia prou diners, se’n anava a la seva casa de pagès, fins que la necessitat l’obligava a tornar a treballar. Com que era un bon operari i molt ben relacionat, ja l’esperaven amb candeletes i no tenia cap dificultat per anar a fer manteniments elèctrics i d’altres feines de llauneria i fontaneria a les fàbriques, on amb unes poques setmanes de treball, reposava el capital suficient per desaparèixer uns mesos més.

En Jep Morgades era un home auster, misogin i poc donat al tracte social. Omplia el seu temps llegint i estudiant sobre les coses més variades. Era un d’aquells essers autodidactes, idealistes, autosuficients i una mica anarquistes, que tant havien fet per la cultura d’aquest país nostre, i que la guerra va foragitar i en va fer perdre la mena.

Quan era al vell i solitari casalot, on no hi havia llum elèctrica ni aigua corrent , a les nits sentia un udolar, com de besties ferides. En Jep no era gens supersticiós, i primer va pensar que a prop de la casa hi hauria un cau d’alguna mena d’animal.

El fet anà succeint de manera regular: cada nit sentia l’estremidor udolar d’una estranya bestia amb crits esgarrifosos, gairebé humans. Ell treia el cap per la finestra, però no veia res.

La cosa s’anà complicant quan als feréstecs crits de dolor i ràbia, s’hi començà a afegir com un arrossegar de cadenes i unes rares llums –vistes i no vistes- voleiant per la era de la casa.

Des de la seva solitud, en Jep sentia un estremiment rebutjat pel seu pensament racionalista i laic. “No pot ser. No pot ser”- es repetia una vegada darrera l’altra- mentre la seva ment lluitava contra la por del que li era desconegut.

Cada nit els crits s’intensificaven. El paroxisme ja era total i en Jep s’amagava sota els llençols, fent bullir el seu magí, imaginant les coses més rares: Estranys esperits de gent que hauria habitat la casa; ànimes en pena de gent assassinada; ectoplasmes de nafrats per la desgràcia d’aquest món que des de l’altre demanaven justícia. Tots els tabús de l’ensenyament convencional li martellejaven el cervell i no el deixaven dormir fins que es feia el silenci i acabava rendit de son.

Una nit s’armà de valor i del mànec d’una aixada i va decidir afrontar la realitat dels esgarips i desvetllar el misteri.

Quan ja fosquejava, s’amagà, més mort de por que viu, darrera d’uns boixos que donaven a l’era. Quan es va fer negra nit, va sentir un udol llunyà que li va fer eriçar el pel del clatell. Els gemecs i els crits s’anaren apropant, acompanyats del dringar d’unes cadenes que s’arrossegaven per les lloses del camí.

En Jep va dominar les ganes de sortir fugint, dient-se que la matèria és transforma però no es destrueix i que els esperits no existeixen, doncs no hi ha res que no sigui material...

El seu terror va arribar al grau més agut quan va veure, com una ombra, un embalum fosc, lleument il•luminat el seu interior i arrossegant una llarga cadena. Aquella figura informe udolava i xisclava com un posseït. A mida que s’apropava, però, en Jep anava controlant la seva sang freda: “Si és un esser material, se li pot clavar una bona garrotada”- va pensar amb la lògica d’un convençut racionalista que creia en el principi de causalitat i la prevalença del empirisme per damunt de la superstició.

Quan l’embalum passà a la vora del boix on s’amagava, va saltar i li va clavar un bon gec de garrotades. La cosa va començar a queixar-se en perfecte català- “Para, collons, que em mataràs” – deia, mentre saltava la capa i l’espelma que duia i apareixia l’hereu de Cal Rampoina, una casa veïna, escapolint-se de la escomesa, com diria en Josep Maria Puyal.

En Jep Morgades hi va veure clar: aquell personatge feia anys que engegava el seu bestiar a les terres annexes de la casa i que ara eren de la seva propietat, i havia volgut intimidar-lo perquè se’n anés, fent-se passar per un fantasma. Amb el que no comptava era que s’havia topat amb un racionalista convençut.

L’endemà, en Jep va anar a Cal Rampoina, on el va rebre un nafrat i acollonit personatge. En Jep li va dir que li anava a donar permís per engegar el seu bestiar a les seves terres, a canvi d’algun pot de llet de tant en tant.

L’hereu de Cal Rampoina es va quedar amb la boca badada i va assentir amb el cap, sense articular paraula. I és que no havia tingut mai ocasió de fer tractes amb un racionalista, una mica anarquitzant i no se’n sabia avenir.