All in!.

La pluja cau de manera torrencial, com ja és habitual a la  Mediterrània.  El dia lluminós i calorós ha donat pas a una tarda grisa i plujosa prenyada d’olors intenses de gespa i pinassa.

A Calella de Palafrugell, la gent és resclosa a les cases. On hi ha quitxalla, els menuts inquiets i amb manca d’espai, donen la llauna, com petites feres engabiades. Una melangiosa sensació de dolce far niente, de passar l’estona veient com la pluja cau damunt dels pins i fa aquelles bombolles als bassals,  s’apodera de mi. Però quan un hom està en un espai reduït amb d’altre gent, li és impossible fugir de la hiperactivitat dels altres. La majoria s’avorreix, i no en te prou amb gaudir de l’espectacle” de la natura, cal “fer coses i més coses”  

Algú del veïnat  fa cafè i proposa jugar a cartes. Ara s’ha posat de moda un pòquer descobert, que se’n diu del sistema Texas Holdem. La gent jove s’hi posa, m’obliguen a deixar la lectura d’una petita obra  d’en Dino Buzzati que es diu “El gos que va veure Déu” i soc impel·lit a la taula de joc, sota el risc de ser tatxat  d’ avorrit i rar personatge de tendències asocials, m’apropo, coaccionat,  a la taula de joc..

Una mica de xavalla canviada amb fitxes serà el premi del guanyador. Cal memoritzar les expressions en anglès del pòquer : “Call, fold, raise, check, all in,”...quan jo havia participat en alguna timba de pòquer, tot i que no m’ha agradat mai gaire el jugar, ni que fos al parxís, ho dèiem en català: “Ho veig, passo, pujo a tant...”

No ha canviat gaire la cosa, però, com sempre,  n’hi ha que van de “professionals”. Un d’ells –un tipus bastant pedant-  s’emprenya com una mona quan el “plomen” amb tres cincs. -“En una partida professional no hauries arribat ni al flop (que són les tres primeres cartes descobertes)  amb aquesta jugada” –diu, tot ferit en el seu amor propi de crack dels fulls i les escales. Jo li engego el tòpic  de que en el joc i l’amor tot s’hi val, cosa que no m’acabo de creure, però m’alegra que aquell fatxenda n’hagi sortit escuat.

La partida segueix en una barreja de gent gran i jove –com ha de ser-

Potser per la melangia que transmet la pluja, o potser per l’avorriment que em transmet el joc,  recordo una vella partida de fa quaranta-cinc anys, de la que en guardo una vella foto. La busco i la trobo. Miro aquells rostres, que se’m tornen a fer evidents una vegada  que ja havien estat esborrats de la memòria. On serà tota aquella gent?. Com els haurà anat per la vida?...Els recordo joves i plens de vida, cadascú amb les seves il·lusions vitals, ensenyant les fotos d'unes noies que s' estimaven i parlant dels seus projectes.  

Aquella tarda de pluja, on per matar l’aranya m’havia vist impel·lit a jugar a  les cartes, me n’havia recordat d'una altra  tarda,  ja llunyana, on també, aprofitant el dolce far niente d’una tarda d’estiu, ens va donar per jugar una partida.