Reservat el dret d’admissió.

El Miguel és un andalús de soca-rel, d’aquells que porten tota la vida per Catalunya, com el President Montilla,  més concretament per l’Empordà.

Amb les coses de la cuina i del menjar, el Miguel, abans de ser frare, ja havia estat escolà, i en conseqüència, quan era jove i malvivia fent  feines de temporada a l’estiu  pels establiments més reeixits de la hostaleria de la Costa Brava, i de paleta al hivern, havia donat de menjar al Dalí, al Josep Pla, al Misserachs, al Serrat, a la Gimpera i la seva cort d’admiradors del vell  Bocaccio, entre d’altres, per la qual cosa és evident que  ja porta molta “mili” i coneix prou bé l’ofici.

Avui dia fa de  cuiner per vocació  i regenta una taverna, que ell mateix ha batejat amb el nom de “El rey del cabrito”, a un barri de Palafrugell.

A les sis del matí ja serveix “barreges” als pocs paletes que avui dia treballen per la zona, i al migdia i al vespre, fregeix calamars “a l’andalusa “, cuina arrossos per encàrrec, prepara cabrit “a l’ajillo” –la seva especialitat i d’aquí el nom de l’establiment-  i prepara una  cua de bou guisada amb mongetes, que a l’estiu i amb el vi de pagès que gasta, pots arribar a fer una apoplexia, si no vas en compte i en menges amb cura i moderació.

La seva muller, l’Antònia ho té tot net com una patena, i a la cuina, on el Miguel treballa ajudat per una noia romanesa, sembla un laboratori, tot polit i ordenat.

El local és senzill, molt semblant dels que  s’estilen a les barriades obreres que hi ha a les poblacions industrials del cinturó de Barcelona i com a tot arreu on hi ha gent senzilla, sovint emigrada, una decoració austera, a base de taules de fòrmica, amb tovalles de paper i uns calendaris dels proveïdors, alguna fotografia i poca cosa més per les parets.   

Els preus són francament assequibles, i la relació amb la qualitat, francament molt bona, per la qual cosa  gaudeix d’una clientela variada, formada per una barreja de gent del barri, vestida amb bermudes, samarreta de l’ACDC i sandàlies; d’altres amb roba de treball; “pijos” de Can Fanga, amb menorquines, pantalons i camisa de lli; i “guiris”, alemanys o holandesos, amb banyador i tors nu.  El Miguel els tracta a tot per un igual, i tan engega a pastar fang a un pesat embriac habitual del poble,  a un colrat teutó cuit de vi i de sol que doni massa la tabarra, o a un director de banc que es faci el llepafils i que demani la carta de vi: -“¿La carta de qué?” li respon amb un somriure sarcàstic – o que es posi molt exigent amb l’eficiència del servei.  Els pentina i se’n va a fer un enèsim glop de cervesa darrera de la barra, doncs  l’alcohol  és l’aliment de la seva ànima i de la seva vida, mentre el seu fetge i la seva muller li  ho permetin.  

El Miguel és un bon amic i ja fa anys que ens coneixem. Fins i tot hem quedat alguna vegada per anar a donar un tomb amb la familia i ens ha invitat a casa seva i a la festa major de Mont Ras, que és on viu.

El seu fill, que és més refinat i ha gaudit d’una altra educació, li vol esmenar la plana, però ell no el deixa fer:  “Un dia  va entrar el Ferran Adrià amb una colla, i li va encarregar un arròs –ens explica-  i no saps que els va dir? Doncs, els va engegar: “Esto si que es comer y no las mariconadas que pones tu en tu casa”...T’imagines?...” I el pobre nano, s’esgarrifa nomes de recordar-ho...”Aquesta és la gràcia”- responc- “Aquí no s’enganya a ningú i es tracta a tothom per igual. És la utopia de la igualtat de l’esser humà, davant d’un plat de calamars fregits “–afegeixo- “i la gent, habitualment, se’n adona”- acabada aquesta parida em quedo tan ample, com si hagués dir alguna cosa molt transcendent.

El Miguel, a l’estiu, treballa més que no pas pot. Ja resulta difícil trobar taula a casa seva. Pels voltants de Palafrugell s’ha posat de moda. 

El divendres passat hi varem anar a dinar un dels seus sumptuosos arrossos foscos empordanesos, fets amb un sofregit de ceba molt treballada, que queda com una melmelada fosca. Estàvem entaulats, en l’ambient sorollós i frenètic d’aquella tasca entranyable, quan varen aparèixer dues parelles de joves, vestits amb la descuidada elegància de les nit eivissenques passades per la revista “Hola”. Varen donar una ullada al local, on un paio de mirada extraviada posava monedes de manera compulsiva a una màquina escurabutxaques, mentre pare, fill, esposa i la romanesa s’anaven cridant, a tot pulmó,  els plats i les comandes.

La gent entaulada contribuíem a la cacofonia regnant, amb la nostra sorollosa xerrameca, que apagava la veu del presentador de les noticies de la TV, que impassible com sempre, deuria estar explicant les darreres novetats de les malures universals –potser nomes eren les locals, doncs semblava que era de TV3-

Una de les "elegants" va dir, amb aquell castellà d’accent peculiar que sovint se sent pel Pedralbes de les elits econòmiques i a certs pubs de la part alta de  Barcelona, -“Oyes, esto no es lo que nos habían dicho. Yo aquí no me meto ni borracha. ¡ Anda, vámonos!”- I tots quatre van girar cua, sense donar cap altra mena d’explicació, deixant un rastre de perfum  Moschino al seu darrere. L’Antònia  -andalusa també- estava justament  indignada i es recordava de tota la família dels pijos aquells : l’havien trucat i els havia guardat la taula i havia hagut de dir que no a molt d’altres que havien trucat posteriorment. No va tardar ni cinc minuts, però, en adjudicar-la  a uns benaurats que, sense haver-la encarregar, provaven sort.

En Miguel va sortir de la cuina per respirar i fer el seu traguet de cervesa. L’Antònia li ho va explicar –“Pues que les den mucho por el culo. Si vuelven por aquí les echo a patadas” – va dir. I dirigint-se cap a nosaltres: -"¿Os traigo un poco más de arroz?. Aún queda “. “Pues vale!”-  varem dir tots amb una sola veu.