"Un bel morire?"

Era un matí de primavera. Si hagués tingut prou temps i sensibilitat per adonar-se’n, el sàtrapa s’hauria fixat amb l’esclatant natura: les orenetes volant fent aquells xiscles aguts –potser presagiant tempesta?- i les flors de l’ample jardí, florint amb tot el seu esplendor, que posaven unes notes de color intens a la monotonia del verd. També hauria vist l’esguard tímid d’un cérvol, que desafiant la compulsiva afició cinegètica del dictador –ben segur amb la inconsciència dels innocents- s’atrevia a treure el nas als espais vigilats per uns sentinelles àrabs, vestits amb histriònics i exòtics vestits de la seva ètnia. Si no haguessin anat armats fins les dents, serien tan ridículs com les folklòriques de pandereta dels films de Cifesa, que pretenien uniformitzar la cultura racial del règim. 

Aquell matí d’abril del 1945, el general no les tenia totes. La sort de les armes dels alemanys i italians ja feia mesos que anaven maldades, i tot i que havia fet esforços per adaptar-se a les canviants circumstàncies, defenestrant en Serrano Súñer i els sectors falangistes i militars més partidaris d’entrar en el conflicte, no estava ben segur del que podria passar. Els anglesos, i Mr. Churchill en particular, li havien donat garanties de que, si s’estava quiet, no li passaria res i fins i tot no se li tindria en compte que havia estat bel•ligerant, enviant una divisió a lluitar a la Unió Soviètica, a favor dels alemanys, però no es refiava de la capacitat de mantenir les seves promeses, vist que els soviètics farien valdre del seu pes polític. Per això s’omplia la boca dient que havia parat els intents alemanys d’agafar Gibraltar per l’esquena des de l’Espanya neutral, cosa que no era veritat, doncs els alemanys havien desistit d’involucrar Espanya a la guerra per no haver de bastir, armar i alimentar un país devastat, desorganitzat, empobrit i malmès per una sagnant i recent guerra civil.

Tot i que havia intentat tenir-ho tot ben lligat, jugant “a la puta i a la ramoneta”, no les tenia totes.

El seu cosí, confident i assessor, no gosava preguntar-li si les havia vist, tot i que observant la seva pal•lidesa, podia suposar que si. 

Si l’omnipotent Duce havia acabat d’aquella manera que mostraven les fotos, a ell li podia passar el mateix. Ah, quina mort més esgarrifosa: caçat con un conill, arrossegat de mala manera, afusellat per uns partisans i lliurat a la xusma que l’escarniria i l’exhibiria públicament, com si fos un d’aquells innocents cérvols que li agradava caçar –pensaria- Tot i que havia acabat la guerra civil, hi havia un exili republicà que demanaria el seu cap, i sabia que arreu de la península, hi havia partides de maquis que continuaven la lluita, malgrat que a les presons no donaven abast executant més i més detractors.

Tot i que els seus hagiògrafs li havien donat un aura de valentia i fredor davant del perill, sentia una por que li revoltava els budells i li feia venir basques.

-On el penjarien, si l’encalçaven?- pensava. Potser a la Porta del Sol, a al costat de la Cibeles...Afeccionat al cinema com era, veia la seva fi com una sagnant sèrie de seqüències, talment com les hauria filmat l’Eisenstein, el comunista.

Suava,  suava com un vedell abans d’entrar a l’escorxador.

Els seus temors no es van complir, doncs la posterior guerra freda va jugar al seu favor i va ser incorporat i tingut en compte en els plantejament estratègics de la NATO.

La conjuntura li havia salvat la pell i se’n havia lliurat, tot i que la confiança total no va regnar mai en el seu esperit –hi ha coses que ja van amb el temperament i el caràcter: “qui ho té del néixer ja no ho deixa”, diu el poble- El dictador va pressuposar una futura fi burgesa, al llit i rodejat dels seus, talment com pertocava a una família cristiana. 

Ni en els seus pitjors somnis hagués pogut imaginar que trenta anys més tard, una tardor en la que tampoc se’n adonava de que les fulles seques donaven un toc d’ocre al verd pàl•lid de la gespa dels jardins - ja no custodiats pels àrabs, que feia anys que havien estat acomiadats- el linxament que tant havia temut es produiria; i no propiciat per la xusma esvalotada i calenta, si no per la seva pròpia gent que pensaven allargar la seva agonia mentre acabaven de saquejar aquells palaus que, irremissiblement haurien de deixar. La seva esgarrifosa mort al llit no podia envejar gens ni mica a la tan temuda del seu col•lega el Duce,