La vocació literària d’un funcionari.

Des de que havia guanyat l’oposició en qualitat d’Auxiliar Administratiu, que en Adolf Cardoso Cardeñoso havia destacat per la seva capacitat per la redacció de decrets i resolucions.

No es limitava a utilitzar els formularis de rigor, sinó que sovint afegia coses de la seva collita: petits girs retòrics que trencaven la monotonia del “Resolc denegar la petició formulada, vist el que disposa el article no sé quants de la Llei d’Enjudiciament Penal” amb alguna floritura literària. El superior jeràrquic signava sense llegir, per la qual cosa l’Auxiliar Administratiu s’anava engrescant cada vegada més, fins que els seus expedients eren com petits monuments de la literatura administrativa, lluny de la monotonia i la precarietat del llenguatge habitual.

Quan va promocionar, era clar que amb els expedients s’hi passava més hores que els seus col•legues, molt més pragmàtics, però ell creia que la feina s’havia de fer ben feta, la qual cosa significava utilitzar la gramàtica amb exquisidesa, puntuant amb precisa correcció, cuidant els pronoms febles i procurant no incórrer en redundàncies, barbarismes i d’altres defectes de l’ofici. Tanmateix, la seva vena creativa l’impel•lia a fugir dels estereotipats formulismes, per tal de fer de cada expedient una original obra literària de rigorosa exclusivitat. Quan hom li lliurava un expedient dient-li que no s’hi trenqués massa el cap, que era igual al 45/8900/2010, i que calia certa rapidesa, emprava unes hores extraordinàries, rigorosament carregades a l’erari públic, per tal de no incórrer en el que ell considerava un flagrant plagi.

Aquell vespre no podia dormir: se li havia encarregat la redacció d’una resolució a partir de les notes esgarrapades del seu superior, i calia fer-la amb la màxima rapidesa. L’ordenança que li havia portat el sumari, ordenant-li, de part de sa Senyoria, que l’enllestís de seguida, s’esperava com un estaquirot a que li lliurés el redactat. Va fer-lo tot seguit, sense repassar comes, punts ni redundàncies i el va lliurar. Se n’adonava que havia comès un munt d’infraccions literàries. Tanmateix tampoc havia tingut temps de fer els seus habituals girs literaris que tan de mèrit tenien, segons el seu subjectiu criteri. Donava voltes i més voltes al text, que veia amb la claredat d’una fotografia, i hi trobava tota una sèrie d’errors de sintaxi, redundàncies i alguna falta d’ortografia. Era imperdonable presentar un document així.

No va descansar fins que es va posar a redactar de nou la resolució, amb tots els ets i uts i l’endemà, quan va arribar a l’oficina, més d’hora que de costum, va anar a trobar al secretari de sa Senyoria per provar de canviar la resolució per la nova, ja polida i acurada.

“Ho sento molt- va dir el secretari- sa Senyoria ja ha signat la resolució de la sentència de la pena de mort i aquesta ja ha estat executada”

En Adolf Cardoso Cardeñoso es va dir a si mateix que no li passaria mai més una cosa semblant. Si l’ordenança i sa Senyoria s’havien d’esperar, s’esperaria, però ell no entregaria una resolució improvisada, estereotipada i mancada de valor literari.