Une drôle de guerre. (Història d’uns espanyols a França).

En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis. Tenia una gran habilitat per passar desapercebut i anava fent l’orni a tot arreu.

Ja de ben menut, quan el mestre cascava de valent quan la classe s’esvalotava, se les apanyava per no ser vist i escapar-se de càstigs i clatellades.

El juliol del 1936 va esclatar la guerra i en Bartomeu, que treballava de pixatinters d’una fàbrica tèxtil,  es va quedar a recer, i anava buscant excuses per no participar de les feines col·lectives que el seu sindicat –s’havia afiliat obligatòriament, impel·lit pels companys de feina –convocava.

A mitjans del 1937 van cridar la seva quinta a files. Una vegada uniformat i enquadrat, aprofitant les seves habilitats,  se les enginyà per no anar al front, fent-se passar per barber, cuiner i totes les feines que li permetrien quedar a reraguarda. Va aconseguir quedar-se a Barcelona de cuiner a una caserna on hi radicaven les unitats que cuidaven de la defensa antiaèria de la ciutat. Va vegetar, ben apeixat i satisfet, fins que els rebels van començar a baixar pel Tibidabo .

Es va entaforar, amb alguns estris de cuina i uns sacs de vitualles, dalt d’un camió i va passar la frontera cap a França. 

Allà les coses se l’hi van anar torçant i va passar fred, gana i misèria, malgrat fer servir les seves arts sempre que va poder. 

Els alemanys van envair França i ell va ser mobilitzat en una companyia de treballadors estrangers de l’exèrcit francès, per fer feines de fortificació, com tants d’altres espanyols republicans. Amb el seu francès dels anys de l’escola, s’anà guanyant la confiança del capità gavatx –un obès veterà de la Gran Guerra, que havia pujat des de caporal i que per raons d’edat l’havien posat davant d’aquelles companyies de treball- Com que semblava un ‘bon vivant’  en Bartomeu –que havia après alguna cosa de cuina- procurava complaure’l tant com podia. Aviat va deixar el pic i la pala per passar a ser l’ordenança de l’epicuri capità.

Anaven de fugida encalçats pels alemanys. La majoria dels oficials francesos, no semblaven gaire preocupats pel fet, i fins i tot,  alguns, semblava que com més s’'hi apropaven,més contents estaven.

Un vespre, passant per una petita vila del Departament d’Aube, el capità i un tinent van dir que es quedarien a fer nit al poble, i que la resta continués. Es van quedar amb ells, els ordenances i un parell més de treballadors republicans que el mateix capità va seleccionar.

Van ser allotjats a una granja i els oficials pujàren a una habitació i els quatre soldats van ser allotjats al paller, on van sentir que algú els tancava a pany i forrellat.

Un d’ells –un tal Josep Astals –es va ensumar alguna cosa estranya i va proposar als altres fugir muntanyes amunt, per salvar la pell i anar-se a  buscar la vida pel bosc. En Bartomeu s’hi va oposar : “On vas a parar. Jo estic a les ordres d’aquest capità tan amable i bon vivant, i a mi no m’ha de passar res”-  va dir. Els altres no ho veien tant clar.; l’ordenança del tinent deia que aquells oficials eren un parell de feixistes i que frisaven per llepar el cul als alemanys, però  també  deia que si aquests els agafaven, els tornarien a internar, la qual cosa no hauria de ser pitjor que el que ja havien passat a les costes del Rosselló.

L’Astals, lluitador i malfiat, milicià de la primera hora i colrat pels molts mesos de front,  deia que la millor opció era la de fugir i mirar d’organitzar-se amb d’altres fugitius per seguir lluitant. Van passar la nit discutint i gairebé van arribar a les mans. Els comunistes, potser influïts pel Pacte Germano-Soviètic tenien ordres de no enrolar-se en cap aventura bèl·lica amb els francesos i optaven per deixar-ho tot a mercè de la sort.   Finalment, l’Astals, encongint les espatlles, va dedicar-se a furgar el pany del forrellat del paller, que no va tardar en obrir-se.

Va esmunyir-se per les cantonades, emparat per la foscor i es va enfilar muntanya amunt, endinsant-se per un sender d’un bosc espès. La suor l’amarava i la fatiga, augmentada per la feblesa de la dieta dels darrers temps, es feia sentir, carregant les seves cames.

Va arribar a un cim, que era un munt de roques rodejades de pins, que dominava tot el poble.  Es va aturar per recobrar l’alè.

Clarejava i per la carretera es veia relluir els cascs dels alemanys que baixaven cap el poble.

Un escamot d’avantguarda  va prendre posicions, previ reconèixer el terreny, mentre la columna, acompanyada de vehicles blindats s’apropava i envaïa la plaça principal.

L’Astals, des del seu amagatall podia veure com el capità i el tinent francesos es quadraven militarment, saludant el comandant nazi. Tot seguit li va semblar com si fossin amics de tota la vida i fins i va veure que reien –potser nomes s’ho va imaginar- 

I tot seguit varen anar, amb un escamot a cercar els tres espanyols tancats al paller.

Va veure com eren arrossegats de mala manera pel carrer, mentre en Bartomeu es dirigia implorant al capità;  a la sortida del poble, molt a prop del sender que l’Astals havia agafat per fugir, els van fer agenollar i els van afusellar. Sembla ser que la prova de fidelitat del capità francès en vers a l’invasor era la entrega de tres ferotges comunistes republicans espanyols.

En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis, fins que va topar amb la crua realitat.

Una freda i deslluïda placa, avui dóna fe d’aquells fets al lloc on els van afusellar. La placa la van posar per iniciativa d’un afamat i llorejat comandant de la resistència, de malnom Comandant Giraud, que sembla ser que era català i es deia Astals.