Hi ha un fenomen en la nostra decadent civilització occidental que mereixeria un acurat estudi psicològic, cosa que no encetaré, per manca d’espai i de coneixements acadèmics: La dèria per lluir un cos eternament juvenil; l’estar prim i musculat; la por a l’envelliment. Darrerament en Francesc Puigcarbó ha tocat aquest tema, explicant el recent patrocini d’una marca de “productes dietètics miraculosos” al Barça, i també la Clidice en va deixar un magnífic post al seu blog, així com jo mateix vaig fer-hi una mica de conya en aquesta boia no fa pas gaire.
Què hi ha al darrera d’aquesta dèria? Alguns diuen que la salut, però no deu resultar gaire saludable inflar-se de silicona els pits, lluir uns dorsals i un abdomen atlètics a base de cirurgia estètica, o gaudir del pes ideal pel fet d'ingerir estranys productes de rara etiologia per inhibir la gana, o galetes i sopes substitutives d’un nodriment natural.
 |
| David gras (imatge treta de la xarxa). |
Els gustos estètics canvien segons els temps: Quan la gana era la característica habitual del comú dels mortals, era moda estar gras i rodanxó com un canonge. Les adipositats a la papada o a la cintura, eren sinònim d’estatus social elevat i de benestar econòmic, per la qual cosa aquests greixos eren envejables. També ho era lluir la pell blanca, la qual cosa significava que no calia anar a treballar i hom vivia de rendes, a diferència d’aquells escarrassats mossos, pagesos i pageses que es passaven el dia treballant de sol a sol i tenien la pell colrada.
L’esport i les modes importades del cinema, ens varen portar uns estereotips diferents al segle XX: Els herois literaris o cinematogràfics, eren aventurers que lluitaven a la selva o a l’estepa. La democràcia americana va propiciar un heroi, el pioner, que era un pagès o un ramader, mitificat com el cowboy dels westerns, a diferència dels nostres rústics , que eren pintats com enzes illetrats i subjectes de befa i escarni.
Aquest nou tipus havia de ser jove, atractiu, ben plantat i les modes varen anar canviant als cànons que ens són coneguts.
Tot i que jo em pregunto de quines direccions psicològiques poden provenir la influència de les modes i el seu arrelament social. Podria ser que en l’inconscient de l’actual i sobrealimentada civilització occidental, segueixi l’atàvic sentiment de culpa de la religió i cultura judeocristiana. Quan ens mirem al mirall i ens veiem grassos i lluents, no hi veiem aquell escanyolit i famèlic serf del senyor feudal que el destí ens havia deparat; hi trobem un personatge fart d’hamburgueses i sopes de sobre, una mica revoltat contra el seu destí –en el fons en Marx i Engels van fer la seva feina- que la seva vocació és la de ser com la Carolina de Mònaco o el Tom Cruise i en funció d’això actua en conseqüència. Aquella figura grassa i peixada no és la que li pertoca, segons els rols que els atzars de la civilització i la història han anat prefigurant en l’inconscient col•lectiu.
 |
| Obra de Botero |
Potser convé als que manen que no ens sentim segurs de nosaltres mateixos i que belluguem l'economia consumint cirurgia estètica, cosmètics i productes per aprimar-nos i mantenir-nos joves. Sense oblidar els productes per allargar el penis, que afortunadament jo no necessito. Només em faltaria aquesta.
ResponEliminano deixa de ser una forma d'inseguretat, cònce gent que no esw dins dels canos acvtuaLS I SE SENT MOLT COMPTENTA AMB EL SEU COS, O AIXÓ DIU. Jo no m'he preocupat mai per la meva estética ni per la llargaria del meu penis i mira que rebo ofertes de viagra i allargaments d'aquests, o de cremes miraculoses. Jo com Adolfo Dominguez, "la arruga es bella" que com la panxeta costa molts anys d'assolir. Deia Cioran que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, tot i que jo diria que més aviat es tracta d'una venjança contra la que no hi ha res a fer per cremes i tractaments que et possis.
ResponEliminaL'home és tan incompetent que mai és content amb sí mateix. Açò, que l'ha fet avançar en el seu profit i en detriment de la natura, també pot capgirar-se-li en contra. La insatisfacció perenne defineix a aquesta errada monumental dels déus que és l'esser humà, i sempre hi ha qui s'aprofita.
ResponEliminaPotser sempre volem el que ens és més difícil d'aconseguir. Abans, la gent del poble volia no estar morena, perquè així semnblarien burgesos que per res havien tocat la terra. Avui volem estar prims, perquè el que ens és més fàcil -als occidentals- és tenir algun quilet de més. Suposo que a molts racons de l'Àfrica anhelen el contrari...
ResponElimina*Sànset*
Helter, aquest comerç de l’allargament del penis deu tenir molt de futur i un bon mercat, doncs jo també en rebo ofertes i més ofertes.
ResponEliminaSalut i una bona retornada.
Francesc, als llocs on la gent ensenya la seva anatomia, com a la platja, hom pot veure de tot: des de gent de certa edat, que porta amb dignitat i elegància arrugues i panxetes, i caricatures de silicona i botox, gairebé tan patètiques com la Duquessa d’Alba, principal beneficiaria de subvencions europees.
ResponEliminaSalut.
Vicicle, diuen que el gran error va ser quan un primat va descobrir que podia fer la pinça entre els dits índex ( o l’indicador) i el polze ( o el gros). De llavors a ençà, va començar a evolucionar, fins adonar-se que tenia el penis curt, com diu la Helter. A continuació van sorgir els especuladors i ens han deixat com estem: fets una colla de neuròtics, per gaudi i benefici de psiquiatres i d’altres aprofitats.
ResponEliminaSalut.
És cert, Sanset. D’aquell temps ve allò de dir “que fulano és de sang blava”. Al no pencar, tenia la pell tan blanca i delicada que transparentava venes i artèries, que es veien blaves. Els colrats pel sol no transparentaven res.
ResponEliminaSalut.
En general és cert el que dius sobre el culte al cos i la dèria, que abans semblava exclusiva de les dones però que ara s'ha encomanat als homes, per lluir un cos segons el model que marquen les pel·lícules de Hollywood sense parar esmen als mètodes per aconseguir-ho.
ResponEliminaDiscreparia potser respecte que el canon de bellesa hagi canviat tant amb el pas dels temps. Potser hi ha hagut, com en tot, fluxos i refluxos, però jo diria que les senyores adiposes de Rubens son més la excepció que la regle. Pensem per exemple en la Venus de Milo, el David de Miquel Àngel (el de veritat) o les "majas" de Goya, per recorre 2000 anys en tres gambades. (Botero és un altre història).
Això sí, cap persona que no s'hagi begut l'enteniment ha considerat mai -ni a la Grècia clàssica, ni a la Itàlia del Renaixement ni a la Espanya del Romanticisme- que un cos desnodrit o mal alimentat fos cap model a perseguir.
Si Brian, estic d’acord amb que Rubens i els seus models són una mica excepcionals, però la majoria dels que cites, avui rebrien alguna recomanació d’aprimar-se un parell de quilets. El cos atlètic, musculat i sense greix seria un model perfecte, des del meu punt de vista, però en temps pretèrits i de penúries, l’estar rodanxó era sinònim d’estar ben apeixat i era vist amb certa enveja pels que, com deien els de La Trinca, “sucaven pa amb la olor”...
ResponEliminaSalut.