La gran festa grega.

He vist una orgia de colors i de música càlida amb caràcters mediterranis on es fonen les cultures orientals i occidentals, doncs he estat invitat a celebrar l’aniversari d’un restaurant grec que hi ha a Sabadell.

Hi havia gent de la colònia grega. Són una gent hedonista i oberta. Els agrada menjar, beure i ballar fins a perdre els sentits. Són vehements, ungits dels vells déus de l’Olimp i pels plaers orientals. No necessiten gran cosa per ser feliços: un plat a taula, una ampolla de vi de Macedònia  plena,  per omplir els gots a dojo, i una música esbojarrada per ballar.

Quan dancen, ben torrats i calents de vi i aiguardent, es caguen amb Zeus i tots els déus de l’Olimp, mentre els brillen els ulls, absents i un xic tèrbols davant la sensualitat del moment. Ballen agafats de la mà, fent rotllana, com és la dansa ancestral mediterrània que a nosaltres ens recorda la sardana.  És un joc col·lectiu, on cadascun manifesta la seva individualitat. Es balla damunt les taules i s’improvisa al ritme dels sons que ens són familiars, amb regust de delícies turques, talment la seva cuina excelsa i generosa.

Ja saben que no tornarà a venir cap  Prometeu a donar-los el foc, ni el cabró del Zeus, emprenyat, el tornarà a fer penjar a la muntanya, on l’àliga li rosegarà el fetge de dia, per tornar-lo a regenerar de nit, en un etern  cercle infernal dels més esgarrifosos que ment humana o divina  pugui inventar.

Hem llegit que han anat a Grècia uns estranys essers forans i els han imposat repetir els dotze treballs que ja fa segles  va concloure l’Heracles, però em temo que  no els donarà pas la gana tornar-hi i netejar els estables d’Augias, capturar cap altre Ca Cerber, ni fer cap més de les bestieses que li van encomanar al musculat mig déu. Qui són aquesta colla d’especuladors per ocupar els trons de l’Olimp i dir-los que s’han d’esmerçar a complir els deures que els racionalistes els imposen? . Ells no han combregat mai amb les rodes de molí d’aquesta pretesa felicitat  occidental. Ja quan van anar a fer la guerra a Troia, van tardar anys i panys a tornar en una odissea que no serien pas capaços de repetir-la els sicaris de l’ Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, la colla d’especuladors que pretenen repetir, en versió moderna, el rapte d’Europa.

He vist uns grecs ballar, i he compartit el seu aiguardent i el seu cafè amb marro. Els he entès millor i he comprés que no s’hi val voler fer-los fer passar el clau per la cabota de les pautes d’occident. . 

Quan s’han begut el que el fetge regenerat d’en Prometeu pot assumir i molt més, ballen un sirtaki frenètic i llencen els plats per terra, trencant-los. És una vella  costum que prové de les tavernes i els bordells de les poblacions de la Mar Egea i la Mar Jònica, on els cobraven, si demanaven menjar i beure, el servei i el plat i el got, per la qual cosa, i sabent ser-ne els propietaris, els trencaven abans de marxar. La versió nostrada seria aquella de: ‘aquí carda tothom o es tira la meuca al riu’

Ara els èmuls del Zeus, l’Hermes, l’Apolo i l’Afrodita, els volen fer passar per l’adreçador i fer-los pagar els plats trencats, que ells diuen que ja  han pagat amb el preu de les consumacions als bordells i a les tavernes. Se’ls miren de dalt a baix i  fan un glop d’Ouzo a la salut de les Parques i segueixen ballant el sirtaki frenètic, com aquell del Zorba,  fins a caure rendits de cansament. Se’ls en fot ben bé el moribund, el mort i qui els vetlla a tots dos.

Potser si que es pensen que els seguidors d’en Kant i Descartes poden  anar donant lliçons de com fer anar la coses de la vida als hereus d’Heràclit, Sòcrates, Aristòtil i Plató, però  fins aquí podríem arribar –pensen.  

Segueix quedant la incògnita de qui pagarà els plats trencats, però no sé si la cosa  té gaire importància.     

Una contradictio in terminis.

 

En Manuel i la Carmen són una parella de funcionaris que treballen en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. Ell és tècnic superior i ella tècnic mig.   Són joves –al bell mig de la quarantena d’anys-  catalans, fills de gent emigrada a Catalunya els anys seixanta  (ell de família andalusa i ella, castellana). Coneixen perfectament  el català i disposen del nivell C, que van precisar per guanyar les oposicions, malgrat que entre ells i amb el seu fill parlen habitualment en castellà. Solen verbalitzar el seu espanyolisme, bastit de respectables sentiments de sublimació dels orígens familiars i l’adoració, d’etiologia una mica superficial, d’icones que van des del seguiment incondicional de “la roja” i el Real Madrid –una mica per dur la contrària al veïnat i als companys de feina- i l’usdefruit d’un cert pensament conservador i catòlic, que surt més de les tripes de la nostàlgia i la necessitat de  fidelitat a unes arrels que del raciocini.

El seu fill únic el duen a una escola privada, molt cara –s’hi gasten el que no tenen- que sol ser freqüentada per gent de l’alta burgesia i té fama d’estar controlada per l’Opus Dei. El nen hi pateix força, doncs malgrat que segueix el ritme docent amb una normal correcció, no pot gaudir dels programes extraescolars dels seus companys, i no assisteix a classes d’equitació, ni fa estades a la Val d’Aràn per perfeccionar l’esquí, la qual cosa, junt amb el que sent a dir dels fastuosos caps de setmana que gaudeixen, amb piscines privades i automòbils de gamma altíssima, el fan sentir com l’ànec lleig de l’escola, reblant en el seu caràcter altes cotes de frustració i sentiments d’inferioritat.

Els pares no s’avenen a raons quan alguns companys de feina i amics els hi volen fer veure el seu error. Ells diuen que aquella escola és garantia d’una educació de qualitat, catòlica, en castellà, sense immersions lingüístiques en català, la qual cosa no trobarien en  la pública.

En quan a les seves opinions polítiques, tot i provenir d’un estrat familiar humil, és més proper al que predica el PP que el d’altres formacions; malgrat que –potser pressionats per l’opinió del seu entorn social-  confessen haver votat a Ciudadanos d’Albert Rivera, doncs afirmen que “defensa les posicions espanyolistes sense ser tan de dretes com el PP (sic)” i ella diu , amb un deix d'estudiada  fivolitat, que l'Albert és molt guapo.         

El diumenge, desprès d’haver anat a votar, van anar a un dinar amb amics i coneguts de la feina, que es celebrava a una braseria radicada a una masia fora de la ciutat. Servia les taules un atrafegat cambrer, possiblement d’origen dominicà. Varen fer la comanda i quan la beguda, en Manel va demanar un porronet . “Un qué?- va preguntar el cambrer, que de ben segur era novell -“Perdone usted, pero es que no le entiendo· -va afegir el dominicà.

En Manuel, davant l’astorament general,  s’hi va encarar, en perfecte català, dient-li que per treballar aquí i atendre el públic  era del tot imprescindible conèixer el que és un “porronet” i que si no s’hi avenia, que deixés el seu lloc de treball a algun espanyol aturat que ho sabés. Es va fer un silenci sepulcral.

El dominicà fa anar servint la taula sense obrir boca, visiblement enutjat. Algú de la taula va recriminar l’actitud a en Manuel i es va encetar una agra discussió sobre els drets i els deures dels immigrants, on van sortir tots els tòpics que s’han emprat per part del ventall polític de la dreta extrema del PP, de C,s i la Plataforma de l’Anglada, contraposats al ideari conciliador i obert de l’esquerra. 

Aquest fet, que m’han explicat, em fa pensar que en el nostre país hi perviuen unes contradiccions psicològiques, polítiques i socials que fan possible que surtis emmascarat per una paella bruta.      

 

"Our Town". La ciutat campament.

Sabadell anys 50

“Our Town” és una famosa peça teatral escrita per en Thornton Wilder. Personalment en guardo un especial record, doncs ja fa molts anys vaig col·laborar en un muntatge que hom en va fer a Sabadell.

“Our Town” expressa l’emotivitat dels sentiments contrastats de diferents situacions que és donen al voltant d’una comunitat ciutadana, que en aquells moments nosaltres varem traduir en el que era un entranyable Sabadell, que ens era molt propi.

Aquells anys, Sabadell era una ciutat  bruta, farcida d’ocres i fums, industrialitzada i sorollosa, on era permanent el brogit del “txaca-txaca” dels telers, els renecs dels carreters que traginaven caixes de fil i peces de roba d’una quadra a una altra, els udols de les sirenes dels vells vapors que cridaven els treballadors dels diferents torns; la bellugadissa de la gent anant i tornant de treballar, uns amb granota blava i d’altres amb vestit d’estam, camisa blanca i corbata. Sabadell pudia  a oli pesat, a llana humida, a pixum i femta de cavall i a suor neta.

Aquell Sabadell que havíem vist de molt joves, quan vestíem una bata ratllada que ens tapava els genolls bruts amb les nafres del darrer partit de futbol iels pantalons apedaçats, i anàvem amb el pa i la xocolata de l’esmorzar, embolicat tot amb un full de paper de diari, a classe, a cantar el “Cara al Sol” abans de memoritzar les taules de multiplicar i la cronologia dels reis, les batalles  i els fets més notables de la manipulada Història, era un rusc en ebullició. Un rusc d’obrers, menestrals i algun pagès residual, en constant bellugadissa.   

Hi havia dos nivells de formació: l’oficial i reglat i el del carrer, la família i les fàbriques. El primer era el monocord programa del franquisme, amb les regulars dosis de nacionalisme barat i clericalisme castrador, del que ningú en  feia gaire cas.   Del segon, en rebíem les millors lliçons: sentit de classe, companyonia,  sindicalisme real al marge del vertical, militància política, catalanisme, solidaritat; resumint: els vells valors de la República i els republicans.

Ja s’hi podien escarrassar clergues i professors falangistes, que aquelles arrels populars no les havia pas pogut arrencar el franquisme. Se’ns va generar una mena d’escepticisme i una desconfiança amb tot el que ens venia donat per les instàncies oficials i ens varem avesar a fer més cas del que veiem nosaltres mateixos pels nostres ulls i el que ens ensenyaven alguns companys de feina -als catorze anys, molts ja treballàvem, al mateix temps que seguíem estudiant- que el que ens deien alguns professors o llegíem als diaris.

Aquella ciutat bruta, proletària  i entranyable s’havia desenvolupat de manera anàrquica al voltant dels antics vapors, on s’havien anant bastint les modestes cases “angleses”, llargues i estretes, sense aigua corrent - i amb prou feines amb electricitat- fossa sèptica, i a l’”eixida”, una mica de pati per criar-hi unes gallines i uns conills, alguna tomaquera i uns rosers. D’aquell  urbanisme pragmàtic i improvisat, l’Andreu Castells -un historiador local- en digué la ciutat campament .

Avui les coses han canviat; Sabadell ha passat del sector industrial al dels serveis. Aquell Sabadell de 60.000 habitants en té gairebé 200.000.

L’impagable i malaguanyat alcalde Antoni Farrés (1945-2009)  fill de la generació que va viure aquella etapa de zenit i ocàs que va de la fi de la Guerra Civil als nostres dies,  va ser el motor del canvi i la transició i sort d’ell i la seva visió.

Sabadell és ara una ciutat molt més lluminosa, neta, mestissa, burgesa, potser una mica dividida entre  la gent del centre i la de la perifèria,  i que ha llençat les velles granotes del treball  pels dictats de la moda imposada per “El Corte Inglés”.

El futur és la gran incògnita. Aquella gent que ho tenia tot molt clar i sota la mordassa sabien qui era qui, ja no existeix. Els seus fills s'han desclassat. El vèrtex de la piràmide és en mans d’ alumnes d’escoles de negocis que, sense cap mena de planificació estratègica, gestionen les crisis conjunturals o estructurals ( no ho saben ells ni nosaltres).Sembla ser que molts treballadors, avui a l'atur, no serien capaços de tornar a embrutar-se les mans d’oli, malgrat les hipoteques,  doncs els han educat per dur un rei al cos. Els valors han canviat i aquella ciutat campament ho ha deixat de ser per anar, de forma ineludible, a integrar-se a un magma inconcret que ningú ha previst. Si el retrat surt amb barba, potser serà Sant Antoni, i si no, la Puríssima Concepció.            

          

Un brindis al Sol.

En Harry és un amic anglès, que parla català de manera notable i amb accent  que recorda una mica el del nostre inefable Matthew Tree i al que li agrada força el “gin tònic”.   

Estàvem a casa seva, a l’Empordà, fent  sobretaula; amb l’eufòria d’uns cafès i una ampolla de rom “Matusalem” brindant pel final de l’estiu.  

Un contertulià, empresari local, es vanava d’haver viatjat per molts llocs del món i deia que com aquí no hi ha res: “El clima, el paisatge, els serveis, el bon menjar i el beure, la polidesa i l’amabilitat i l’acolliment de la gent d’aquí, no els trobaràs enlloc”- va dir amb cert aire xovinista i la miopia del que pensa que si ell va bé, tothom ha d’estar de puta mare. 

Ens el varem mirar amb ulls de besuc i la conversa va girar a l’inevitable tema de la crisis: 

“Si, tenim un bon clima, una cuina variada i excel·lent –per qui se la pugui permetre- uns bons vins, i el caràcter epicuri i mediterrani  per gaudir de tot això. Estem al paradís i  abocats a la festa permanent, tal com diuen els tòpics, però, qui paga la festa?”- va dir un.

“Es cert” –va respondre en Harry: "El vostre problema és que estireu més el braç que la màniga: Com a país no teniu un projecte comú ni un pla estratègic a complir. Aneu a batzegades i fent el fatxenda: Per exemple: Teniu una merda de xarxa ferroviària, dissenyada amb criteris militars del segle XIX, però disposeu de més quilòmetres d’alta velocitat que la resta d’Europa, malgrat que el transport ferroviari  de mercaderies és escàs, dolent i ineficaç per la qual cosa esteu obligant a que empreses i serveis hagin d’emprar la xarxa de carreteres i autopistes i així estan les principals vies de col·lapsades, amb un específic cost addicional, però no heu tingut mandra per incentivar l’especulació i fer posat ciment per mitja Espanya i fer un  aeroport faraònic, com el de Madrid-Barajas”

“Per raons polítiques o per pura miopia, no teniu cura de potenciar l’eix mediterrani  València, Saragossa, Barcelona, assentant  les infraestructures viàries  i portuàries que permetrien als països emergents, que són els del Pacífic la comunicació amb Europa. A Marsella ja es freguen les mans i es refilen els bigotis, veient aquesta ganga, doncs  és postula com l’entrada a Europa, en demèrit vostre.“ 

“La sanitat és bona, mentre duri, malgrat les llistes d’espera. Jo he vist als C.A.P. gent de fora -com jo- fent  cua a l’assistent social per aconseguir, armats amb un certificat d’empadronament,  una tarja sanitària, i una vegada amb ella a la mà, passar a fer cua per demanar hora, o anarse’n a urgències. Hi he  vist embarassades, ancians i nafrats de mig Europa, molts sud-americans i una gran majoria  de magrebins. Aquesta factura, qui la paga? Quan durarà aquest dispendi? Lliure circulació, acolliment, però qui paga la despesa de l’altruisme? O és pa per  avui i gana per demà?

“Molts dels serveis dels que disposeu, com el de Correus, no van ni amb rodes. Si  voleu estar ben servits us heu de fer vosaltres el llit, com diu la dita catalana i us cal recórrer a les xarxes privades i paral·leles de serveis de missatgeria, de seguretat, d’assegurances socials i plans de jubilació, de sanitat...  És clar que darrera aquestes duplicitats hi ha avui molts llocs de treball”

“Apart que us manca una visió estratègica global, un problema que teniu és que molts –especialment els del poder-  penseu que els recursos públics cauen del cel per intercessió d’alguna divinitat estranya o ciència infusa que proveeix de “manà”; i que amb especular n’hi ha prou  per assolir riquesa, per la qual cosa heu desballestat el poc que teníeu d’economia productiva–de què us serveix tenir alguns dels bancs més potents d’Europa si no estan al servei d’una estratègia econòmica clara i diàfana?-

“Sense plusvàlues no podreu pagar la factura del benestar social,  i cal que sapigueu que tot depèn de vosaltres mateixos, i no  que la culpa sempre la tenen els polítics, doncs aquests els poseu vosaltres, i ho feu sense llegir programes, votant colors com aquell que es fa del Barça o del Madrid, d’altra banda aquests s’han muntat el xiringuito o partit polític com una mena de franquícia, amb un funcionament intern dubtosament democràtic...”

“No va ser Unamuno qui va dir allò de “que inventen ellos ”?, doncs “ellos” es passen el dia inventant i ja estan traient el nas de la crisis financera. Vosaltres encara teniu el dèficit fiscal més gran d’Europa i us queda molt per gruar encara. Ah, i no sabeu cap on aneu ni teniu cap mena de pla per  solucionar-ho...”

 “No us en adoneu que estem a final d’un cicle? La festa s’ha acabat, nois!”

I dit això, en Harry va engolir d’un glop un “gin tònic”, mentre es va fer un aclaparant silenci, nomes trencat pel dringar de vidre contra vidre d’una ampolla de rom “Matusalem” que no parava. 

          

          

Reservat el dret d’admissió.

El Miguel és un andalús de soca-rel, d’aquells que porten tota la vida per Catalunya, com el President Montilla,  més concretament per l’Empordà.

Amb les coses de la cuina i del menjar, el Miguel, abans de ser frare, ja havia estat escolà, i en conseqüència, quan era jove i malvivia fent  feines de temporada a l’estiu  pels establiments més reeixits de la hostaleria de la Costa Brava, i de paleta al hivern, havia donat de menjar al Dalí, al Josep Pla, al Misserachs, al Serrat, a la Gimpera i la seva cort d’admiradors del vell  Bocaccio, entre d’altres, per la qual cosa és evident que  ja porta molta “mili” i coneix prou bé l’ofici.

Avui dia fa de  cuiner per vocació  i regenta una taverna, que ell mateix ha batejat amb el nom de “El rey del cabrito”, a un barri de Palafrugell.

A les sis del matí ja serveix “barreges” als pocs paletes que avui dia treballen per la zona, i al migdia i al vespre, fregeix calamars “a l’andalusa “, cuina arrossos per encàrrec, prepara cabrit “a l’ajillo” –la seva especialitat i d’aquí el nom de l’establiment-  i prepara una  cua de bou guisada amb mongetes, que a l’estiu i amb el vi de pagès que gasta, pots arribar a fer una apoplexia, si no vas en compte i en menges amb cura i moderació.

La seva muller, l’Antònia ho té tot net com una patena, i a la cuina, on el Miguel treballa ajudat per una noia romanesa, sembla un laboratori, tot polit i ordenat.

El local és senzill, molt semblant dels que  s’estilen a les barriades obreres que hi ha a les poblacions industrials del cinturó de Barcelona i com a tot arreu on hi ha gent senzilla, sovint emigrada, una decoració austera, a base de taules de fòrmica, amb tovalles de paper i uns calendaris dels proveïdors, alguna fotografia i poca cosa més per les parets.   

Els preus són francament assequibles, i la relació amb la qualitat, francament molt bona, per la qual cosa  gaudeix d’una clientela variada, formada per una barreja de gent del barri, vestida amb bermudes, samarreta de l’ACDC i sandàlies; d’altres amb roba de treball; “pijos” de Can Fanga, amb menorquines, pantalons i camisa de lli; i “guiris”, alemanys o holandesos, amb banyador i tors nu.  El Miguel els tracta a tot per un igual, i tan engega a pastar fang a un pesat embriac habitual del poble,  a un colrat teutó cuit de vi i de sol que doni massa la tabarra, o a un director de banc que es faci el llepafils i que demani la carta de vi: -“¿La carta de qué?” li respon amb un somriure sarcàstic – o que es posi molt exigent amb l’eficiència del servei.  Els pentina i se’n va a fer un enèsim glop de cervesa darrera de la barra, doncs  l’alcohol  és l’aliment de la seva ànima i de la seva vida, mentre el seu fetge i la seva muller li  ho permetin.  

El Miguel és un bon amic i ja fa anys que ens coneixem. Fins i tot hem quedat alguna vegada per anar a donar un tomb amb la familia i ens ha invitat a casa seva i a la festa major de Mont Ras, que és on viu.

El seu fill, que és més refinat i ha gaudit d’una altra educació, li vol esmenar la plana, però ell no el deixa fer:  “Un dia  va entrar el Ferran Adrià amb una colla, i li va encarregar un arròs –ens explica-  i no saps que els va dir? Doncs, els va engegar: “Esto si que es comer y no las mariconadas que pones tu en tu casa”...T’imagines?...” I el pobre nano, s’esgarrifa nomes de recordar-ho...”Aquesta és la gràcia”- responc- “Aquí no s’enganya a ningú i es tracta a tothom per igual. És la utopia de la igualtat de l’esser humà, davant d’un plat de calamars fregits “–afegeixo- “i la gent, habitualment, se’n adona”- acabada aquesta parida em quedo tan ample, com si hagués dir alguna cosa molt transcendent.

El Miguel, a l’estiu, treballa més que no pas pot. Ja resulta difícil trobar taula a casa seva. Pels voltants de Palafrugell s’ha posat de moda. 

El divendres passat hi varem anar a dinar un dels seus sumptuosos arrossos foscos empordanesos, fets amb un sofregit de ceba molt treballada, que queda com una melmelada fosca. Estàvem entaulats, en l’ambient sorollós i frenètic d’aquella tasca entranyable, quan varen aparèixer dues parelles de joves, vestits amb la descuidada elegància de les nit eivissenques passades per la revista “Hola”. Varen donar una ullada al local, on un paio de mirada extraviada posava monedes de manera compulsiva a una màquina escurabutxaques, mentre pare, fill, esposa i la romanesa s’anaven cridant, a tot pulmó,  els plats i les comandes.

La gent entaulada contribuíem a la cacofonia regnant, amb la nostra sorollosa xerrameca, que apagava la veu del presentador de les noticies de la TV, que impassible com sempre, deuria estar explicant les darreres novetats de les malures universals –potser nomes eren les locals, doncs semblava que era de TV3-

Una de les "elegants" va dir, amb aquell castellà d’accent peculiar que sovint se sent pel Pedralbes de les elits econòmiques i a certs pubs de la part alta de  Barcelona, -“Oyes, esto no es lo que nos habían dicho. Yo aquí no me meto ni borracha. ¡ Anda, vámonos!”- I tots quatre van girar cua, sense donar cap altra mena d’explicació, deixant un rastre de perfum  Moschino al seu darrere. L’Antònia  -andalusa també- estava justament  indignada i es recordava de tota la família dels pijos aquells : l’havien trucat i els havia guardat la taula i havia hagut de dir que no a molt d’altres que havien trucat posteriorment. No va tardar ni cinc minuts, però, en adjudicar-la  a uns benaurats que, sense haver-la encarregar, provaven sort.

En Miguel va sortir de la cuina per respirar i fer el seu traguet de cervesa. L’Antònia li ho va explicar –“Pues que les den mucho por el culo. Si vuelven por aquí les echo a patadas” – va dir. I dirigint-se cap a nosaltres: -"¿Os traigo un poco más de arroz?. Aún queda “. “Pues vale!”-  varem dir tots amb una sola veu.

                

Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

Era la batalla de Kolin, l’any 1757. Els granaders prussians fugien de la batalla, esporuguits i amb l’únic objectiu de salvar la pell. En Frederic, dit el Gran, l’Emperador, des del seu escambell, a recer i rodejat del seu Estat Major, es va emprenyar com una mona i els va cridar : "Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

 

Amb aquest pensament al cap em trobo al cementiri alemany que hi ha a La Cambe. És a primera hora del matí d’un dia nuvolat i fresc,  malgrat ser al principi de l’estiu. Hi vaig carregat de prejudicis, doncs allà hi jeuen molts membres de les tristament famoses SS, com el major Adolf Diekmann, assassí de dones, vells i nens a Oradour sur Glane, o el capità Michael Wittman, heroi de les forces blindades, que jau enterrat amb els quatre membres de la tripulació del seu tanc –sembla ser que va ser difícil saber qui era qui quan els van treure de la ferralla del vehicle destruït- a més de molts membres de la fanàtica organització d’en Himmler.

Un silenci, trencat per la remor d’un vent suau que balanceja els arbres i el piular d’uns ocells, presideix l’estranya pau habitual dels cementiris, farcides de suggestions i mals averanys, en aquell gran  prat  sembrat de creus i plaques, sota  de les quals hi jeuen 21.222 alemanys que van morir aquella primavera i estiu del 1944. Unes poques persones deambulen com fantasmes entre les plaques i les creus, tafanejant com nosaltres, o cercant una tomba determinada. Algun pom de flors, o petites corones posades damunt d’algunes d’elles, denoten que encara hi ha algú que se’n recorda d’ells; molt més del que ens és permès a casa nostra, que la majoria no sabem on van anar a parar els nostres oncles, pares o avis que van deixar la pell a la Guerra Civil.

L’austeritat germànica es fa patent, en contrast amb el parc temàtic que els americans n’han fet del seu cementiri a la zona. Un gruixut llibre amb l’anotació dels noms i els llocs on s’han ubicat, al mig d’una sala és la única informació. Els fulls denoten l’ús que se’n fa quotidianament, amb civisme i respecte - penso que a casa nostra seria molt difícil posar un document així a disposició del primer que passa: som massa caïnites nosaltres- Hi dono una ullada i veig que hi ha un munt de no identificats, amb el lacònic nom de “ein deutscher soldat”.

No m’interessen les patums, ni els herois. M’entretinc amb les tombes de la gent comú, dels soldats anònims, d’aquests que no n’hi ha cap entrada el Google, i en una macabra loteria em dedico a tirar fotografies a l’atzar.

Heinrich Mundorff. Caporal SS, mort al 17 anys, que jeu al costat del granader Wern.Dannenberg, de 18.

Quina mena de verí us van inocular perquè anéssiu, a l’edat de desenvolupar-vos i quan molts nois encara juguen a fer-se homes, voluntaris d’ aquell despropòsit? Vull pensar que vareu ser unes víctimes més de la maror que va arrossegar tantes voluntats, que vareu obrir els ulls davant l’horror i que, voluntàriament, no vareu fer mal a ningú, però no puc.

Oskar Kirchhoff, de 18 anys. Et van furtar la vida, la possibilitat de desenvolupar la teva personalitat. Voluntari?...Ara jeus amb un desconegut, que algú deuria trobar a faltar.

Rudolf Plockl, de 19 anys. Vas ser caporal de la Wehrmacht, l’exèrcit regular. Potser et van reclutar, traient-te de l’escalfor de la llar, doncs tu no eres d’aquella llopada de les SS. Eres tant jove com ells i també deuries passar por i misèria, com ells. No vas anar mes enllà d’un juliol sagnant. Comparteixes espai amb aquest Grosswald, que no se sap si era company teu o no. Si més no, porteu seixanta-sis anys fent-vos macabra companyia.

Leonhardt Stamm. No sé on vas caure ni com vas morir. Potser vas patir i te’n vas assebentar, o potser va ser un vist i no vist. Tu sabràs! Sabem que eres granader, tenies 17 anys i van portar les teves restes  a Mont-des-Huisnes, a prop del Mont Sant Michel. 

"The knotted gun" de Carl Fredrich Reuteswärd situada al Memorial de Caen.

La solitud del capellà de fons.

Ens han dit que la religió cristiana forma part dels valors culturals de la nostra civilització, i sembla un fet inqüestionable que provenim de velles arrels fonamentades en el transcendentalisme que aquesta propaga.

Aquest enquistament dintre dels valors de la civilització judeocristiana haurien de portar a que els seus professionals, els sacerdots, haguessin d’estar fortament integrats a la societat, formar-ne part i, tot i que en certs àmbits i en extremes latituds se’n troben de  força implicats amb compromisos d’emancipació social, com aquelles excepcions que algú va dir que confirmen la regla (cosa que no he acabat d’entendre mai, doncs si una cosa fa l’excepció, és afeblir-la), les conferències episcopals, els Roucos Varela i la capellanada en general formen un cos apart, cada vegada més allunyat del conjunt de la societat.

Us posaré un exemple de vell pagà, tot i sabent que el meu testimoni no té cap mena de rigor teològic, i potser ni valor dialèctic  i que ratlla la superficialitat més vil: Un dia, ja fa temps, anava amb uns pocs companys fent muntanya. Pujàvem al Taillon, un cim pirinenc francès, damunt del circ de Gavernie. Pel camí, se’ns va ajuntar un solitari, que varem adoptar a la colla, doncs això de fer muntanya sol és un exercici una mica perillós, tot i que és ben sabut que per una bona cordada val més ser pocs i ben avinguts, tampoc és qüestió de deixar una ànima en pena vagant gelera amunt.

Varem encetar conversa i de seguida, congeniar amb el nou vingut. Parlàvem de tot, amb desimboltura de gent sense prejudicis: política, xafarderies, feina, coses de la vida en general. Algú explicava acudits i animalades de contingut eròtic.

El nouvingut estava satisfet i gaudia de la companyia d’aquella gent desenfadada i alegre que érem nosaltres i reia i  també ficava cullerada. A mida que parlàvem ens anàvem presentant.  Ell preguntava, fins que es va fer la fitxa de tots. Quan li va tocar a ell presentar-se i confessar qui era i que feia, va advertir-nos, i demanar-nos, amb gran misteri, de que no canviéssim d’actitud amb ell quan sabéssim la seva feina. “Deu ser un espia del CESID i ara ens ho farà saber”-vaig pensar tot intrigat. Però no; va dir-nos que era un sacerdot, rector de no sé quina parròquia d’un poble del Bages...-“I què?.”- varem dir tots alhora: “És una feina com una altra qualsevol...” -va afegir algú, amb aire integrador.

“Oh, potser ja no em tractareu igual, ara que sabeu que sóc un capellà”- va dir, tot mirant a terra, com avergonyit...

I efectivament; un cop va haver agafat el seu to pastoral i va començar a fer de capellà i a pontificar amb un evident paternalisme, res ja va poder ser com abans: una subtil teranyina  s’havia teixit tot d’una i va desaparèixer l’espontaneïtat de feia uns instants.

No vull fer-ne un judici de valor; només fer-ne la constatació banal, avui que celebrem festes laiques, paganes, bàquiques o religioses, segons els gustos de cadascú.

Apa, salut.