Ahir va ser dia de lluna plena.
Quan la lluna fa el ple, les nits son propicies a la licantropia i a l’amor furtiu.
La foscor no arriba a regnar, talment aquesta tardor no pot foragitar l’estiu, doncs aquest obsta per prevaldre pel damunt del fred i la gebrada.
La mar esdevé de plata, mentre el gran disc s’eleva.
Poetes cursis es posen a cantar, delerosos, inspirats per toves imatges de mel i mató, panses i figues, mel i olives, totes il·luminades per la blanca llum de la lluna fent el ple.
Una nena òrfena de pau i amor plora.
La lluna, la pruna,
vestida de dol...
Ves quina bestiesa !
L’exèrcit va desfilar per Madrid, acomboiat per uns centenars de nostàlgics dels imperis on no es ponia mai el sol.
Però per sort, al vespre va sortir la lluna, la pruna, vestida de dol, fent el ple i el sol se’n va anar a fer punyetes d’una vegada. A veure si ja serà per totes.
