Divagacions noctàmbules.

Fotograma de 'Les 400 coups'

A la matinada, Sabadell, que era una ciutat fabril i industriosa, a mitjans dels anys seixanta no era gens propicia per la vida bohèmia i tot era  tancat, tret d’algunes excepcions. Una d’elles era un catau del carrer Sant Antoni, que avui és un  digne bar que fan esmorzars i menús pels empleats de les gestories i entitats bancàries veïnes, i que aquells anys era una mena de “cal mai tanquis”.

El secret de la  permissivitat seria que el local era menat per un individu gras i malcarat, habitual dels cercles de Les voltes de Ca l’Olivé –la vella casa pairal del poeta que usava el  pseudònim de ‘Pere Quart’ -  on hi radicava la seu de la Falange, els excombatents i tota la pesca del “Movimiento”, motiu pel qual  els Municipals no s’hi deurien veure en cor i farien la vista grossa. L’individu en qüestió estava sempre rodejat d’un grup de camarades: una colla d’homes entre els quaranta i els cinquanta anys que feien despesa de grans quantitats de vi de la Rioja i de conyac andalús.

Un petit grup d’estudiants i treballadors que l’endemà els caldria matinar, sortien de veure la darrera del Truffaut i els calia un lloc on fer-la petar. Tot i que no els agradava l’ambient del catau del carrer Sant Antoni, era l’únic lloc on no vindria el cambrer i els diria que ja era l’hora de tancar, sempre que els fatxes tinguessin les copes ben  plenes. La qüestió era, doncs, anar a una taula ben arrecerada de les efusions etíliques dels salvadors de la pàtria i anar-li fotent amb els comentaris de ‘Les quatre cents coups’. Sovint la conversa s’havia d’interrompre, doncs els energúmens, passats de vi, es posaven a desafinar vells himnes, com el ‘’Ich hatt’ einen kameraden’"cantat en un mal alemany amb fort accent català.

No es pot barrejar l’aigua i l’oli, però el seu contacte es fa inevitable si els poses dintre la mateixa ampolla, i la vella paranoia dels salvadors del món de la malevolència de jueus i  bolxevics, es va fer palesa quan van voler establir comunicació.

El primer ‘déuvosguard’ va ser quan un dels tipus –un antic tinent de complement, ja llicenciat de l’exèrcit, conegut per la seva afició a vestir l’uniforme (que ja no tenia el dret d’usar) i pujar al tren dels Catalans ( avui de la Generalitat) a espantar els nombrosos soldats que hi anaven i venien, amb l’excusa de si duien ben cordada la guerrera o  les botes mal llustrades- es va apropar, ben embriac, i es va dirigir a un a l’atzar, dient-li de manera prou amenaçadora: - “Nano, si tu ets jueu, jo sóc nazi!- davant la qual cosa, tot el grup es va aixecar amb indignada i defensiva actitud. L’obès de la barra i els seus amics van interposar-se per posar pau, calmant l’irat vocacional i frustrat  militar de tendències judeòfobes malgrat la seva inconfusible semblança semita.

El gras va portar a la taula l’ampolla de Rioja i unes copes i  a continuació va començar el subtil interrogatori: Què feu ?... Què estudieu?...On aneu?...De on veniu?, que els nois varen respondre amb evasives i fintes. Veníen del cine i els agradava beure alguna cosa abans d’anar a dormir. Tan aviat anàven a veure una pel·lícula  com a fer una cervesa al xalet de la Carretera de Terrassa on hi havia un bon munt de bagasses. ..En aquesta vida no tot era treballar i estudiar, collons! – va apuntar un,  tot fent-se l’home, la qual cosa va semblar que feia gràcia als  fatxes.

Es van posar sentimentals –coses del vi-  i van anar traient fotos: Aquesta és la meva nena, i aquella la meva dona... i aquest soc jo, quan vaig estar a Rússia amb la ‘División Azul’; i apareixia el tipus en qüestió, vint anys més jove, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht.

O sigui que aquests van ser còmplices dels genocidis, l’holocaust i les matances que es van perpetrar –algú va pensar.

Explicava amb els ulls entelats que varen combatre al riu Vóljov, que van estar a Riga i a Kiev que van encerclar Leningrad, on va morir tanta gent de gana i de fred. Parlava d’aventures amb dones russes i letones i que hi van deixar la pell un munt de camarades, tots bons amics. 

Un confessava que des de llavors, tenia tendències d’autòlisis i sovint pensava en suïcidar-se.

Mentre estaven mostrant la sentimentalitat de les seves enyorances i de les seves frustracions, va entrar, tot fent tentines, un d’aquells alcohòlics habituals, de la mitja dotzena  que a les tantes de la matinada encara van cercant, sovint endebades, qui els serveixi la darrera copa de la nit.  L’obès li va dir, de mala manera, que la barra estava tancada i ja no es servien més copes i que fotés el camp.

L’embriac, frustrat, va deixar anar les seves ires i va començar a desbarrar:

La culpa de tot això la té aquesta merda de règim, i el cabró del Franco que ens té a tots agafats pel ganyot –va dir amb la mirada aquosa però desafiant.

Aquell paio estava embriac i no controlava els seus impulsos, però no era boig ni tonto, i de seguida es va adonar del moviment amenaçador d'un grup de  parroquians i ja sabia el pa que s’hi donava.

S’havia desvetllat de cop i havia sortit esperitat per la porta, corrent Sant Antoni  amunt. Aquells paios anaven al darrera i un duia a la mà una pistola, una Astra del 9, com la de la policia. Van sonar dues detonacions seques que van retrunyir en el silenci de la nit com dos potents petards.

El petit grup d’afeccionats al cinema de la ‘nouvelle vague’ es va fer fonedís també carrer Sant Antoni amunt. Per sort no hi havia ni sang ni cadàver, sembla ser que l’embriaguesa del tirador no havia propiciat fer una bona punteria.   

            

Era evident que aquella generació – la dels vencedors dels nostres pares- que havien somniat una revolució corporativa  també s’havien quedat sense referents i se sentien traïts i tanmateix derrotats. El seu món, tant el dels vencedors com el dels vençuts,  ja no hi era i els seus líders,  ben  morts i enterrats.

Amb d’altres connotacions, la generació següent que era la que somniava amb la cultura occidental, la ‘nouvelle vague’, la revisió del  marxisme i la redempció de l’esser humà, també va perdre els seus de referents i encara va fent la ‘viu viu’ persistint amb les fórmules de la coexistència dels drets humans i la dels interessos oligàrquics sota el paravent dels estats de dret.

Sembla ser que avui la gent més jove està demanant el seu lloc en el món i potser  són a la barra demanant  la darrera copa de la nit, la qual cosa fan optant pel clam inconnex, anarquitzant  però coherent,  del desig d'un ordre nou.

Ara només cal esperar  que no hi hagi d’altres embriacs, sadollats de massa copes i d'excés de frustració i de conservadorisme,  que surtin a trencar el silenci de la nit amb l’espetec sord de les seves ridícules armes de pacotilla.   

                    

La llengua, la fe i el foc.

Des de l’any 1968 que es celebra anualment, al mes de febrer,  la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Aquesta festa va ser una iniciativa de les entitats excursionistes catalanes que varen voler celebrar el centenari del naixement d’en Pompeu Fabra reivindicant simbolicament els valors de la nostra parla com un foc encès permanentment, i des de llavors que  cada any s’encén una llàntia a la tomba del Mestre, a Prada de Conflent, on va morir el 1948, per dur-la en peregrinació  fins a Montserrat, on simbòlicament es renova la llum que tot l’any resta encesa com a testimoni de la vigència de la nostra llengua.

El lema que regeix és el de:

 

“L’encengué la fe,
la portà l’esforç,

la manté la voluntat

d’un poble”

Anualment se’n encarreguen d’organitzar la renovació, entitats excursionistes diferents  i les del Vallès, ja ho han fet unes quantes vegades.

Era l’any 1993 i vaig tenir el goig de participar-hi activament en la meva qualitat de membre de la junta directiva de l’entitat de Sabadell.

Varem sortir un dissabte a peu, direcció a Terrassa, on ens van lliurar un quinqué on hi cremava el foc encès al cementiri de Prada de Conflent uns dies abans i que curosament havien portat a peu els diferents relleus. Amb els companys de Terrassa, completariem les dues darreres etapes,  anant a Monistrol de Montserrat, on ens rebria l’alcaldessa i la llàntia restaria tota la nit a la sala de plens de l’Ajuntament i l’endemà, de bon matí, quan els estels es ponen, la pujaríem fins el Monestir, on les autoritats religioses, les federatives i les de la Generalitat farien els honors i tot el protocol del final de festa.

Ens varen lliurar el preuat quinqué, que els de Sabadell i els de Terrassa, en rara i inusual fraterna unió vallesana, dúiem amb tota la cura que l’ocasió mereixia, potser una mica cohibits per la gran  responsabilitat d’haver de traginar el símbol flamejant de la nostra parla estimada.

El dia era rúfol i gris, tal com sol ser habitual el mes de febrer, i la pujada, llarga i feixuga. La grisor de la tarda només era trencada pel color del flamejar de sang i or de les senyeres que alguns duien desplegades, fent-les voleiar per causa de la  garbinada,  

Els boscos d’alzina i pi blanc i alguns ocells eren els únics testimonis d’aquell petit escamot de gent ardida que avançava a bon pas, disposada a suar la cansalada per enaltir i honorar la seva parla.

Ja feia estona que caminàvem, quan  el que duia la flama, va empal·lidir – Serà l’emoció?- em vaig preguntar.

Ostres, nois, se’m ha apagat la llàntia- va dir tot compungit- Aquesta merda de ventot - va afegir a tall d’excusa. 

Ens varem parar.

Fem un mos- va dir algú- i pensem.

Mira’t la butxaca. Hi portes encenedor o algun llumí ?– algú va preguntar.  

Si, en porto un d’aquests d’ “usar y tirar”-

Doncs, fot-li canya i torna’l a encendre- va dir.

I així ho va fer.

Recordant el lema de “L’encengué la fe, etc ...” a partir d’ara del teu encenedor en direm “la fe"- va dir el que havia trobat la pragmàtica solució.

Tothom es va sentir alleujat. El quinqué, abans d’arribar a  l’Ajuntament de Monistrol, es va apagar quatre o cinc vegades més – el dia era infernal, de debò- i sempre hi havia qui cridava: Porta "la fe", noi, que s’ha apagat la llàntia!

La flama va fer nit a l’Ajuntament, dintre del seu quinqué, on l'hi havien preparat un bonic altar i l’alcaldessa va fer un patriòtic discurs, acomboiada per un parell de guàrdies vestits de gala.

L’endemà la varem acabar de pujar fins al Monestir, on ens acollí el Pare Prior i algunes autoritats federatives que se’n varen fer càrrec. Amb ella  encengueren una torxa, que va presidir la missa conventual. A primera fila hi havia el President  de la Generalitat, en Jordi Pujol, la seva senyora, molts consellers i tota la plana major de la Federació. Nosaltres, bruts i suats, ens varem seure al terra, no sense haver rebut abans alguna empenta dels nombrosos escortes de les personalitats presents.

D’allà estant veiem l’espectacle d’una atapeïda primera fila, on tothom maldava per fer-se un lloc a cops de cul i de colze. Varem  témer seriosament  que algú acabés lliscant pel costat de la bancada  i caigués al terra.

La missa avançava, l’escolania  refilava amb les blanques veus, els cors inflamats per l'emoció palpitaven sorollosament. 

Els nostres ulls no podien defugir l’espectacle de l’atapeït banc de la primera fila amb tots els notables mig apuntalats i donant-se culades . Vaig mirar-me el meu company i li vaig preguntar: Encara conserves "la fe", noi? – Oh, si, aquí,  ben guardada a la butxaca- va respondre, tot mostrant l’encenedor i un ample somriure d’orella a orella.             

.    

De perruquer a pilot de caça.

Eren anys convulsos i aquell noi de 18 anys, acabats de fer, perruquer d’un barri de Conca, l’agost del 1936 se’n va anar amb els milicians a combatre a la Sierra de Guadarrama. Com que tenia alguna formació, el van nomenar caporal. Van estar aguantant les envestides de l’Exèrcit d’Àfrica per prendre el Madrid assetjat, combatent entre gana i fred i privacions, i una vegada organitzat l’Exèrcit Popular, el juliol del 1937, el perruquer va ser nomenat sergent d’infanteria. Feia dos anys que al hivern  reptava pel fang gelat de les trinxeres i a l’estiu  pels rocams calcinats de lla serra. Havia estat ferit i potser ja n’estava una mica fart de tanta misèria i tanta guerra.

El maig del 1938 es va presentar a una convocatòria per entrar a l’Aviació i la va aprovar. Els van enviar a Los Alcázares (Múrcia) en qualitat d’alumnes pilot. Va fer el curs i va volar com a observador als Polilkarpov R5 (“Rasantes”), una mena de velles andròmines russes destinades a bombardejar a baixa cota. Va veure les rases, on havia estat tant de temps, des de l’aire, i podia comprendre la por de la infanteria quan els deixaven caure les bombes i els buidaven els carregadors de les metralladores. Veia el formigueig de corredisses i de gent cercant refugi i es sentia malament. Tampoc li agradava atacar combois de transport, nusos de comunicacions i ferrocarrils.    Des de més amunt, com sortint del sol,  es despenjaven els Fiats CR 32 italians i els Messerchmitt BF 109 alemanys que els caçaven com conills quan tornaven a les bases. Sortien fugint i sovint veien caure els aparells dels companys.  

El perruquer aviador no estava còmode com a observador. Ell volia agafar la palanca dels comandaments per eludir la picada dels de les ales negres i fer front als assassins i no pas massacrar la sempre desvalguda infanteria ni atacar els combois. Tampoc li agradava dependre de l’habilitat del company per salvar la pell per la qual cosa es va apuntar a l’Escola d’Alta Velocitat de El Carmolí per poder pilotar un caça.    

Quan li van donar un Polikarpov  I15 ( un ‘Chato’) es va sentir prou satisfet. Era un avió veterà, gastat i reciclat de tres o quatre aparells avariats, bastant obsolet i mancat de recanvis, doncs els millors aparells els duien els veterans. De la guerra, ja tot semblava perdut i Catalunya ja estava a punt de caure. 

 Va estar els darrers mesos de la guerra protegint el port de Cartagena. Sovint, si hi havia prou benzina i material, sortien a donar un tomb pel Mediterrani, sense poder sobrepassar els 90 minuts d’autonomia de la que disposaven. Quan veien venir de Mallorca els ‘Savoia’ italians, els feien unes passades i els buidaven les metralladores, fent-los fugir la majoria de les vegades.

Li havien dit que havia de volar enganxat al seu cap de grup, que es distingia per dur la numeració de l’avió pintada de color blanc. No tenien radio ni oxigen, per la qual cosa no disposaven de la seguretat de l’altura. Allà dalt, perfectament equipats, els alemanys els esperaven, deixant que passessin per sota. Era quan es despenjaven i els feien unes passades, per tornar a refugiar-se a les alçades, impunement,  com aquell que tira al blanc. Sovint els protegia de les bales el propi motor i una placa d’acer posada darrera del seient, però sempre els mecànics havien de tapar els molt forats que els havien fet al fuselatge de lona metal·litzada color verd oliva.  Només amb els Fiat italians tenien alguna mena de possibilitat, doncs aquells no podien pujar tant amunt. La tàctica era tirar quan algun es posava davant de l’aparell òptic per apuntar ( en deien el ‘colímetre’) i fugir. Deia que els italians, algunes vegades, saltaven amb paracaigudes sense que els haguessin tocat l’avió: anaven cagats de por, com ells mateixos. .

El perruquer improvisat com aviador de caça,  feia front  a una aviació professionalitzada i amb un material molt més modern, fruit de l’ajuda internacional, que funcionava malgrat el ‘Comitè de No Intervenció’. Amb els feixistes, apart l’Aviació Legionària Italiana, hi havia els alemanys de la ‘Legión Cóndor’ on hi volaven i feien pràctiques patums de la Luftwaffe com el mític  as en Werner Molders i per part espanyola senyorets i professionals com García Morato i  alguns aristòcrates com l’Alfons d’Orleans.

El perruquer pilot, va sobreviure la guerra i va haver de marxar del seu poble – es pot dir que va ser un exiliat polític, doncs a la seva Conca natal els fatxes  li feien la vida impossible-  Era membre de l’ADAR i va morir el febrer del 2005.

Mentre estava ingressat, ja moribund, va perdre la noció del temps i de la realitat i em prenia per un company seu d’aquells anys. Poc abans de morir em va fer una proposta:

-“Aquest vespre, saltem la tanca pel lloc on tu i jo sabem i anem a veure aquell parell de noies del poble”- va dir-me, amb un fil de veu. Tal confusió del temps i les persones, va ser per mi un emotiu i un grandíssim honor que no oblidaré.

Quan el meu sogre va morir li vaig dedicar un petit poema:

L’altre vespre es va adormir,

i deuria somniar.

Potser va posar-se a volar,

evocant els vells avions

que  pilotava quan la guerra.

Allà dalt

deuria veure el blau de la mar,

i un horitzó infinit.

Cansat com estava,

ja no deuria saber tornar...

O potser no va voler fer-ho.

 

Coses que tal vegada van succeir. (La conversió de Sant Pau)

Pau de Tars es dedicava a perseguir cristians en nom de l’ortodòxia jueva. Al segle I DC el moviment era una mena de secta discrepant de l’ortodòxia jueva, motiu de discussió exclusiva d’us intern entre rabins i circumcidats.

El tal Pau, també conegut com a Saule, home culte i jueu ambiciós, de cultura hel·lenitzant i ciutadania romana, estava comissionat per eradicar la perniciosa secta i perseguir-la. De fet va ser qui va manar que lapidessin al que desprès va ser consagrat com a Sant Esteve.  

Quan anava camí de Damasc a fer lapidar uns quants cristians més, a uns 18 quilòmetres de la ciutat, un llamp el va descavalcar i la tradició diu que el Crist en persona li va parlar: - “Mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer”. Posteriorment va recobrar la vista, es va convertir al cristianisme i fou batejat per Ananies de Damasc.

En Saule es va convertir en l’exegeta que va donar consistència i estructura al Cristianisme i el va universalitzar, preconitzant que sortís de l’àmbit exclusiu del judaisme per ser predicat als gentils i d’aquí en ve tot el posterior entrellat que coneixem, i que podem trobar en qualsevol història de les religions.

Fa un parell d’anys que varem  anar a  la Síria de l’eix del mal, segons el USA,  a fer de turistes.

Baixada a la capella de la casa d'Ananies.

Capella  d'Ananies on va guarir Sant Pau

Al barri cristià de Damasc ens van endinsar en la llegenda de Sant Pau –cal dir que el guia era un musulmà que estava convençut que el bon Alà li guardava seixanta o setanta verges al Paradís si feia bondat en aquest món de mones. L’esmentat guia era justet i es limitava a recitar de memòria el catàleg oficial dels manuals, per la qual cosa quan li preguntàvem alguna cosa fora del guió, posava cara d’imbècil, mirant-nos amb uns ulls badats i foscos, fent-se l’enze i fugint d’estudis - Ens va portar a la presumpta casa d’Ananias, -on avui hi han muntat una senzilla capella- dient que quan en Saule va ser tocat pel llamp el van portar allà “a guarir-lo”. El lloc és un llòbrec soterrani, sense llum natural i amb tota l’aparença d’un calabós. Jo, personalment ja em vaig fer la pel·lícula, conscient de la banal simplificació que la mateixa significava – els que m’aneu coneixent ja us haureu adonat que sóc més propens a l’especulació imaginativa que a la comprovació empírica-  “Aquell paio ( en Saule) que el deuria tocar un llamp i malferit i cec, quedaria fet un Ecce Homo – aquesta és una llicència intencionada, és clar- l’haurien portat a la casa del tal Ananies per guarir-lo. Allà s’hi deuria haver estat, a dieta de tisanes de camamilla i sermons proselitistes,  fins que l’home hauria recuperat la vista i  vist “la llum”, de la fe, decidint encapçalar aquell moviment dispers i acèfal que era el cristianisme aleshores. Si nosaltres, que al soterrani ens hi varem estar un quart d’hora justa, ja varem sortir carregats d’estranyes energies (coses de la suggestió, suposo) imagineu aquell home que hi passaria setmanes, cec,  amb el vell corcó alliçonant-lo fins que el va batejar.  

Quan va encapçalar el nou moviment, de perseguidor va passar a perseguit i el futur usdefruitari de les seixanta o setanta verges, ens van dir que va haver d’escapar-se, ficat dintre d’un cistell ( o era molt menut, o era un cove molt gran) despenjat d’una finestra de la porta de la muralla, que s’ensenya com si aquest fet fos ben cert. Quan la vaig veure em va semblar que era del temps de les croades, però potser vaig equivocat  tot que  ‘se non è vero è ben trobato’          

Balcó de Sant Pau. Damasc

Crims i càstig.

Aquell home vell i arrugat tenia un passat, com gairebé tothom, malgrat que la seva mediocritat semblava indicar que era un anodí zero a l’esquerra de la societat.  

Diuen que un dia havia estat  jove i es movia pels ambients del catolicisme i la política de dretes, aquells anys de la dècada  dels trenta, quan encara no havia esclatat la guerra civil. El 19 de juliol del 1936 va romandre esporuguit  i neguitós a casa seva, una vegada s’havia fet evident el fracàs del complot feixista a Catalunya. Va malviure, mig amagat,  espantat, treballant a la botiga de casa seva, veient com els joves de la seva generació se’n anaven voluntaris a combatre al front. Sentia a dir que les patrulles de control havien executat a l’un o l’altre, i procurava anar disfressat amb granota i mocador al coll, temorenc de que algú es fixés amb ell, però era un paio tant mediocre, que tenia tants pocs amics com enemics i mai ningú es va ficar amb ell ni per bé ni per mal. Ell volia fugir, però ni valor ni esma tenia  per afrontar cap mena d’acció que comportés cap mena de risc o  d’aventura.

Quan la República organitzà  l’Exèrcit Popular i començà a cridar lleves, es va fer fonedís, amagat a les golfes de  casa seva. Allà hi passà dos anys de la seva vida, sense que ningú se’n adonés.  L’anaren a buscar i la seva mare va dir als de la  Guàrdia Republicana que de ell no en sabien res, que se’n havia anat. Els guàrdies van donar un cop d’ull d’esma – ja estaven acostumats a no trobar els pròfugs i desertors-  i el noi es cagava de por, amagat darrera d’unes velles calaixeres, mentre sentia com li deien a la seva mare que si en tenia notícies els avisés o l’aconsellés que es presentés, que no li farien res més que enviar-lo a l’exèrcit, tal com tocava.

Allà, amagat entre andròmines i mobles vells,  hi passà els mesos, entre lectures piadoses i pràctiques onanistes, fins que un 27 de gener del 1939, la mare li va dir que havien entrat “els seus”.

Pàl·lid i desorientat per la claror del sol, va sortir. Es va donar a conèixer i no va tardar a passejar-se carrers amunt i avall, amb camisa blava, corretjam i una pistola, que no hauria pogut fer servir de cara a cara, en cas de necessitat. Aquest va ser el seu zenit social. Es va dedicar a investigar i a denunciar veïns i coneguts. Les seves víctimes eren  xicots que arribaven del front, cansats i retuts; una vegada localitzats pel flamant “camisa nueva”,  anaven a parar a la policia amb greus acusacions, moltes d’elles inventades; el fosc personatge  denunciava a  gent que tornava de camps d’internament, sense cap altre responsabilitat que haver anat al front cridat amb la seva lleva, i que sortien gràcies a avals manllevats o comprats a clergues i cacics. Va ser martell d’heretges, com els sants de les seves lectures, denunciant agnòstics i ateus i també  sindicalistes i votants d’esquerra en general, als que lliurava sistemàticament a les noves autoritats. Va fer més mal que una pedregada seca, segons deien les iaies.  

El vaig conèixer quan ja havien passat uns quants anys de tot això. Jo era un marrec de deu o dotze anys. Ell regentava la botiga que havia heretat de la seva mare.

Hom feia córrer que aquell conco malcarat, misogin i reprimit,  estava cagat de por; que cada vegada que entrava a la botiga un grup de joves a comprar alguna cosa, empal·lidia i tenia un ensurt; un cert  paranoic sentiment d’inseguretat l’envaïa. Deuria imaginar que algun matí plujós, entraria a la seva tronada botiga una víctima de les seves delacions i  ressentida, li buidaria un carregador. La quitxalla, molt receptiva i una mica cruel davant d’ aquesta mena de malalties del subconscient, ens dedicàvem a fer-lo emprenyar i treure’l de polleguera. Miràvem per l’aparador, i si estava sol i distret, obríem la porta, per tornar-la a tancar violentament, sense que se’n adonés de qui ho havia fet. Si s’havia d’enfilar a buscar algun article, entravem a la botiga, amb l’excusa de preguntar alguna cosa. Ens feia riure veure’l trontollar, esporuguit, a punt de caure de l’escala, nomes de sentir que s’obria la porta. Si ja havia tancat la botiga, trucàvem insistentment el timbre, i ens amagàvem pels cantons, per veure’l aparèixer, com un conill traient el cap del cau, poruc i desconfiat.

Van passar els anys, i ja més granadet, vaig passar un dia per la botiga per comprar quelcom. Era molt més lluminosa i endreçada.   Em va atendre amablement una bonica dependenta i vaig pensar que aquell paio ja no hi era, però encara el vaig veure aparèixer, pàl·lid i envellit, amb uns ulls desorbitats i un posat encorbat. La seva mirada encara transmetia aquella por cerval que el consumia. La dependenta li va preguntar alguna cosa relativa a l’article pel que jo m’estava interessant, i no va respondre sense abans estudiar-me atentament, segurament repassant tot el seu arxiu mental per si jo tenia alguna relació amb  les seva nòmina de víctimes, i, en conseqüència, era un perill per ell. Va respondre a la noia, ignorant-me i sense dir-me ni ase ni bestia,  per tornar a recloure’s a la rebotiga.

No fa gaire, encara vaig passar per on hi havia hagut  el cau d’aquell fosc personatge, del que ja no n’hi ha resta. On hi havia la botiga  ara hi ha una moderna empresa de serveis.  El vell conco, ben segur que ja no deu estar en quest món.

De vegades, penso que tot i que es cert que en Franco i el franquisme van morir al llit, alguns  fatxes no ho van passar tant bé com sembla, i no se’n van sortir tant indemnes com ens ha pogut semblar. Dostoievsky ja va escriure sobre aquesta mena de  fenòmens.

Una vella discusió de pati d'escola.

 

Era en el pati d’una escola religiosa dels primers anys seixanta i tal com m’ho van explicar us ho conto.

L’adolescent sentí la mà feixuga del sacerdot damunt l’espatlla.

-“Déu vos guardi “- va oir, mentre li arribava  una alenada d’halitosis amb matisos de tabac, ceba i agrors estranyes.

-“Bon dia, mossèn”- respongué el noi.

-“Potser que parlem tu i jo una estona”- va dir el clergue amb veu mel·líflua i continguda, mentre esbossava un rictus que pretenia ser un somriure afable.

-“De què ens cal parlar a vostè i a mi?” –va  dir el noi, tot enrogint amb la timidesa dels massa joves.  

-“De Déu”- va tronar el capellà.

-“De Déu ?”- inquirí el noi amb posat d’estranyesa i certa por en l’esguard.

-“Si noi,  m’han dit que vas pregonant als teus companys que aquest no existeix; que provenim d’un procés evolutiu sense que una intel·ligència superior vetlli per l’harmonia i la bona fi de les coses d’aquest món” –tronà el capellà davant l’aparent por del xicot i la seva pretesa immaduresa juvenil.  

-“Ah, era això !”- va respondre el noi, visiblement alleujat, tot que aquell home sec i ensotanat li feia més por que goig.

-“Què podria ser sinó ?”- va dir el capellà, visiblement desconcertat –“Sé que dius que no hi ha Déu i que tot prové d’una suma de casualitats cosmològiques i jo t’haig de preguntar: per què ? En que et bases per negar la existència del Déu totpoderós?”

-“Ai, mossèn, no voldria pas entrar en polèmiques, però crec que aquesta pregunta l’hauríeu de respondre vos, que sou el que afirma que hi ha un Déu que ho ha creat tot. Jo, senzillament, estic obert a creure qualsevol raonament mínimament acceptable que m’ho faci veure i de moment, ni les escriptures de cap religió, ni la ciència empírica m’han donat cap mena de pista que em permeti creure en cap transcendentalisme creador”.

-“Desvergonyit ! Com un marrec ignorant pot dir això i quedar-se tan ample ?. No has vist mai una posta de sol a la mar, ni una vall solejada  des del cim d’una muntanya?  Tu creus que tanta bellesa és nomes fruït de la casualitat ? Pots arribar a pensar que tota la creació és una suma de coincidències ? Supèrbia ! Aquesta és la paraula: supèrbia de pensar que ets per damunt del Senyor de totes les coses ! Qui ets tu per negar les veritats revelades i acceptades  durant dos mil anys de cristianisme i la fe en l’existència d’un Déu únic, la tradició del qual es revelada des de fa més de cinc mil anys ?  Qui ets tu per contradir mils d’anys de cultura religiosa i l’opinió de tants savis i doctors que han fet la exegesis de la mateixa paraula de Déu escrita?...Supèrbia n’és la paraula; supèrbia” –va dir l’irat clergue, mentre deixava escapar tot de capellans per la seva boca tova emmarcada per uns llavis flàccids.

-“Disculpeu mossèn, però se’m fa molt difícil de creure tota aquesta parafernàlia de la que parleu, i ja sabeu que no sóc pas jo sol el que n’és escèptic. La meva postura no prové de la supèrbia, abans al contrari: és el resultat de creure’m una petita part, sense cap mena de transcendentalisme, d’un univers que ultrapassa  la meva capacitat de comprensió. Prové de la humilitat. Sóc conscient que avui coneixem el món molt més bé, mercès a les investigacions de gent que no s’ha conformat a simplificar-ho tot, tancant els debats imaginant déus improbables i que fan de mal pair, especialment quan són evidents les contradiccions del discurs paternalista religiós i la realitat etològica dels humans. Si un dia teniu dades concretes i científiques de la existència del vostre Déu,  ja m’ho fareu saber, que em trobareu obert a escoltar els vostres raonaments, però de moment, qui s’hauria d’explicar serieu vos, malgrat els no sé quants mils d’anys de discurs teològic que invoqueu. No insistiu : no em fareu sentir culpable, ni tampoc em sentiré rar per no formar part de remat dels creients o dels que fan veure que ho són ”

- “Mira, noi, en acabar la guerra, jo era molt jove i sortit del seminari i em va tocar fer de capellà a una presó on hi havia  presos rojos. N’hi havia un munt que pensaven com tu, però quan estaven en capella abans de ser executats, molts  es cagaven a les calces i demanaven confessió i fins i tot acceptaven combregar. Aquestes sobtades conversions de darrera hora són les més agradables als ulls del Senyor, encara que sigui per allò de que val més tard que mai”     

L’adolescent va callar, mirant compungit el terra. Si encara li quedava alguna espurna de fe amagada dintre d’algun racó amagat del seu subconscient, aquesta  li acabava de  desaparèixer.

-“Sort que hi éreu vos per acollir-los –va dir amargament- que si hi hagués hagut un bruixot  pagà d’una tribu de l’Amazònia, no us dic quina mena de conversions més galdoses haguessin hagut de fer els pobres diables, amb les seves pors al més enllà quan anaven a ser   executats”

El capellà el mirà com aquell que veu un boig, tancat per copsar el sarcasme d’aquell marrec llengut que  tot just acabava de llançar-se a la vida adulta.  “Ja n’aprendria de viure !”- va remugar mentre se’n anava amb passes llargues, tot fent voleiar la negra sotana.

El meu avi va anar a Cuba.

No fa gaire, buidant el pis de la meva mare amb ocasió de la seva mort, vaig trobar un paquet de cartes. Era la correspondència que un germà del seu pare havia mantingut quan la Guerra de Cuba per la qual cosa es tractava de les cartes que el meu oncle avi havia enviat al meu avi quan la campanya.

Aquesta mena de testimonis porten la empremta de la realitat més crua i deixen traslluir els aspectes humans i més tocant de peus a terra del que són les gestes més o menys imperials que ens han engalipat. Fenòmens que ens semblen llunyaníssims i enquistats als vells llibres d’història, se’ns fan presents i prenen rostre, amb ulls, nas i boca. Pots sentir el bategar dels cors i les angoixes de les ànimes. Pots intuir les angoixes i els somnis d’una gent que va viure i patir com nosaltres. Una mena de màquina del temps ens hi apropa i ens fa viure aquelles realitats.

Aquell “Ejército de Operaciones de la Isla de Cuba”, l’anagrama del qual encapçala algunes de les cartes, era un desgavell. Imagineu-los amb un vestit tronat de “rayadillo” – una mena de roba lleugera, de dril, amb ratlles blaves i blanques, com les de les bates de “Can Culapi” dels anys cinquanta- el seu barret de fulla de palma, unes espardenyes “guajiras”, de tela blanca i sola d’espart, les cartutxeres, i uns amb un modern Mauser del 1893 i la majoria amb els vells “Remington” de la tercera Guerra Carlina, al mig de l’habitual caos militar carpetovetònic, en un terreny i uns climes hostils i odiats pel paisatge i el paisanatge.

La seva dieta era a base d’arròs, cansalada, iuca, sucre, rom i cafè. (Hi ha una llegenda que diu que el nom del “carajillo” prové de la dieta del soltats de Cuba: La barreja del sucre, rom i cafè, productes dels que no els en mancava els anava molt bé per aguantar les penalitats i agafar coratge per entrar en combat. Era la beguda del “coraje” i del “coraje”, al “corajillo” i, ja importat a la península pels supervivents i en contextos més pacífics, el mot evolucionà al nostrat “carajillo” ( i “si non ‘e vero ‘e ben trovato”, no?)

El meu oncle avi va estar a la Trocha Júcaro Morón, on va estar tranquilet de comandant d’un fort a Jicotea, prop de Ciego de Ávila.- Aquestes posicions les manava un caporal o un sergent- Jo vaig tenir ocasió d’anar a Cuba i vaig trepitjar aquelles terres i fins i tot vaig preguntar pel fort en qüestió, però ja nomes queden vestigis de la línia de fortificacions amb les que els espanyols pretenien partir Cuba i aïllar la part pacífica de la illa (la occidental), de la conflictiva ( la oriental).

A la correspondència de l’oncle avi hi ha comentaris a referències històriques: amb data 19 de febrer de 1898 escriu: “Antes de ayer tarde 17, se recibió en ésta un cablegrama de la Habana, dando cuenta de la voladura del barco americano (es refereix al  “Maine”) y que cuando recibas ésta, ya por la prensa te habrás enterado con todos sus detalles. Dicen que llevaba carga de dinamita y que ha sido casual; lo cierto aún no se sabe.

Yo me alegraría que una mano intencionada fuese la autora de tal hecho, pues con lo cual se acabaría esta maldita guerra.”

Aquest fou del motiu que propicià la intervenció americana i el inici de la curta Guerra Hispano-Americana, amb la consegüent desfeta de l’Esquadra i un seguit de despropòsits.

Més endavant, el 8 de Juny del 1898, escriu, referint-se a un fet d’armes: “Un cabo y cuatro soldados se fueron al monte llevándose prisionero a un sargento que regresaba a dicho puesto de Manzanillo, donde había venido a por municiones de boca y dinero para pagar a la gente que compone el destacamento (28 o 30 hombres).

Te advierto que la fuerza que componía el destacamento, excepto R todos van mobilizados de este país, mambises por lo tanto.

Se ha recibido un cablegrama dando cuenta de haber echado a pique un barco americano en la madrugada del 3 en la embocadura del Canal de Santiago de Cuba.

De nuestra Escuadra no se sabe una palabra”...

Ara sabem que aviat ja no existiria.

El meu oncle avi José Maria, va ser repatriat en acabar la guerra i ja com a civil va tornar a Cuba, de on l’hi agradaven el bon tabac, el rom i les cubanes. Mai més se’n va cantar ni gall ni gallina d’aquell home jove, polit i ben educat, aventurer i sentimental, doncs a casa ja no se’n va tenir cap més noticia.

La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (i 2)

(Foto publicada per la revista “Sàpiens”)

1. Charles M Peedom. El navegant tenia 24 anys. Un mestre d'escola, que havia canviat el guix i la pissarra per una metralladora. Casat, va ser cridat a files 20 dies després del naixement de la seva filla. Seria condecorat en 2 ocasions. 
2. William Bill C. Macdonald. El pilot era de Melton (Victòria). Tenia 27 anys. Era alt i prim, amb el cabell negre i un somriure sempre a la boca. Bon esportista, era camioner, encara que el seu somni era volar: la guerra li donaria l'oportunitat de fer-ho.
3. John W. Lewis. El segon pilot tenia 22 anys. Nascut a Adelaida, era administratiu en un comerç. Sempre havia volgut volar, i va intentar entrar a la força aèria sense permís patern el 1939, quan encara era menor d'edat. Es va allistar al desembre de 1941.
4. Frank R. Lamond. Artiller de la torreta superior i tenia 21 anys. Era l'únic noi de 5 germans que havia estat cridat a files. Va destacar per la seva punteria i va ser condecorat en cinc ocasions.
5. Michel Tom Woods. Artiller de cua. Tenia 28 anys i treballava de mosso en un magatzem. Estava casat i era pare d'un nen nascut el 1943, que no va arribar a conèixer. Va ser condecorat en 3 ocasions.
6. Ron Lanham. Operador de ràdio. Era de Nova Gal les del Sud i tenia 21 anys. Treballava com a subdirector en una entitat bancària de Sydney. Durant el seu servei, va demostrar una gran preparació i va ser condecorat 5 vegades.

Els cossos de tots els aviadors, exceptuant el del sergent Lemond, que no va ser trobat, descansen al cementiri de Mataró.

Havien passat els anys i cap als seixanta del segle XX, en Facund Farell vivia a Sabadell i es dedicava a vendre material tèxtil viatjant per tot Catalunya. Un dia era a Ripoll, amb la seva maleta plena de mostres, i va aprofitar entre dues visites per anar a fer una visita al vell monestir.

Allà hi havia un grup d’estrangers –els típics turistes que començaven a sovintejar el país- que parlaven anglès. Com que des de que s’havia volgut rendir al aliats, quan l’incident del B26 Maraurder a Mataró, el seu nivell del idioma havia millorat força -sociable com és ell- va encetar xerrera amb els visitants: Que si el romànic aquí, que si la Catalunya vella allà, que si patatim, que si patatam.

Va saber que era un grup d’australians que feia turisme, tot i que l’objecte del viatge era la recerca de la tomba d’un familiar seu que havia mort en un lloc indeterminat de la costa catalana durant una missió de reconeixement quan la Segona Guerra Mundial –servia a aviació al 14è esquadró de la RAF amb base a Còrsega –i el seu avió, misteriosament, havia desaparegut en aigües jurisdiccionals espanyoles.

En Facund Farell va poder explicar que n’havia estat testimoni. Va poder donar detalls de la situació i informar que els cossos de cinc tripulants, entre ells el del familiar dels visitants, eren al cementiri de Mataró. Un sisè va desaparèixer i les seves restes deuen estar amb les de l’avió, que jau, panxa enlaire, davant de Mataró, a uns 40 metres de fondària.

Casualitat?. En Jung ens parla d’un fenomen que se’n diu sincronicitat, però això ja són figues d’un altre paner i matèria de credulitats o incredulitats. El resultat fou que l’emoció del moment va ser indescriptible i que s’encetà un gran vincle d’amistat entre aquella gent i el vell soldat  de l’any 1944.

La revista d’història “Sàpiens” va publicar l’incident de Mataró en el seu número 59, explicant les vicissituds del tràfec de wolframi quan la Segona Guerra Mundial.

Aquest material, molt important per la indústria d’armament, era enviat als alemanys que el pagaven a preu d’or. El jaciments eren a Galícia i els aliats n’havien interceptat el tràfec per l’Atlàntic. El col•laboracionista govern espanyol havia convingut amb els nazis una nova tàctica: Passar-lo amb ferrocarril fins al Mediterrani i embarcar-lo en petits vaixells de cabotatge que el durien des de ports catalans a petits ports pesquers del sud de França, com el de Portvendres, a fi i efecte de que el tràfec passés desapercebut.

El B26 Marauder i altres dos més, van enlairar-se la matinada del 29 de març del 1944 a la seva base de Ghisonaccia (Córsega ) El que pilotava el tinent McDonald va enlairar-se a les 7,50 hores. La missió dels tres era rastrejar vaixells que portessin “material sensible” des de ports espanyols a ports francesos. Al final del dia els constava que nomes n’havien tornat dos, el d’en McDonald es donà per desaparegut.

El periple del B26 va ser sobrevolar a les 10,55 el port de Barcelona, que va fotografiar i tot seguit va enfilar  nord amunt, fins que a les 11,20 va veure un petit vaixell navegat arran de costa, era el “Romain” un petit vapor francès vell i atrotinat requisat pels alemanys i usat per transportar wolframi i enganyar així la intel•ligència dels aliats. El Marauder va fer un parell de passades i va capotar, segons uns i va ser abatut, segons uns altres. En Facund Farell, afirma no haver sentit cap detonació.

El fet fou que, desprès d’aquesta malaurada acció, es va acabar per sempre més el tràfec de wolframi d’Espanya a Alemanya.

Les restes de l’avió han estat localitzades per alguns submarinistes, que l’han fotografiat i en guarden el secret de les coordenades, talment com fan els boletaires i fan ben fet, doncs d’aquí a quatre dies en trobaríem alguna rovellada peça penjada damunt del televisor d’algun estiuejant amb aficions subaquàtiques.

Del testimoni d’en Facund Farell, amb el seu permís, se’n va donar notícia a la revista “Sapiens” mitjançant un escrit que els vaig remetre i que van publicar al número 60.

Si la casualitat o el sincronisme (?) que feu coincidir en Farell i aquella família van permetre recuperar un moment de la memòria històrica, seria bo que el fet es repetís a casa nostra, amb el permís de “Manos Limpias” i el del Tribunal Suprem. Personalment m’agradaria saber on jauen les restes d’un oncle meu que diuen que va morir al sector de Pozoblanco al setembre del 1938, avui farà 71 anys.

La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (1)

En Facund Farell, que avui ja té una edat i és un avi molt trempat i lúcid, ens havia explicat allò que va veure a Mataró quan hi feia la mili l’any 1944. L’Exèrcit Espanyol, a rebuf de les victorioses campanyes dels nazis alemanys i dels feixistes italians, s’havia sentit fort i valent fins aleshores. L'autoestima, dels militars, que els darrers cinquanta anys havia estat malmesa per desastroses campanyes colonials on mambises cubans i cabilencs marroquins els havien clavat autèntiques llisades, s’havia rescabalat amb una llarga i penosa campanya contra la pròpia gent mal armada del país, massacrada mercès l’ajuda logística, tàctica i estratègica d’alemanys i italians, que havien vingut a foguejar els seus homes i provar les seves eines de cara a la guerra mundial que s’apropava. Els militars, sadollats de sang vessada, satisfets i orgullosos de la seva gesta, van treure pit i es van creure la reencarnació de les hosts del Gran Capitán, fins que els alemanys van fer figa a Stalingrad i els aliats van desembarcar al Nord d’Àfrica. Els seus amics més grans i forts que ells eren apallissats i ja no sentien aquella seguretat que l’anar a rebuf dels bergants els proporcionava. Van tornar les pors i la inseguretat; l’autoestima tornava a fallar.

Els diplomàtics del moment van anar fent-se el desentès de la sort dels alemanys i els italians –havien foragitat del govern els falangistes més pronazis, con en Serrano Suñer- i van començar a mirar cap a un altre cantó, tot xiulant i dient erga omnes : –“Nosaltres feixistes ?. Noooo, i ara !. Anticomunistes si, però feixistes no!. Anticomunistes i demòcrates de tota la vida. No n’heu sentit a parlar mai de la democràcia orgànica ?. Si hi presteu atenció, us ho explicarem i ho entendreu !”- a las cancelleries dels aliats ja se sabien el discurs dels diplomàtics del general manaia que no aixecava un pam de terra i semblava una caricatura de dictador, amb la seva panxeta i el seu castrense encarcarament. No s’explicaven tanta por si ja els havien dit que no hi hauria cap mena d’intervenció aliada a la Península, si feien bondat i no piulaven gaire. Mister Churchil ja els ho havia manifestat per activa i per passiva, però la proverbial malfiança, la paranoia, la íntima inseguretat de no disposar dels medis i dels mitjans i en especial els dubtes de la capacitat de lideratge i coneixements estratègics del propi Caudillo de España por la Gracia de Dios, sumats a la seva més que presumible manca de suport popular, malgrat les orquestrades concentracions de masses, feien que els militars de l’època necessitessin grans dosis d’antidiarreics i d’altres inhibidors de les incontinències del ventre. Coneixedors de la feblesa i precarietat de l’Exèrcit Espanyol i la depauperada situació de la societat civil, desmoralitzada i delmada per la guerra, no era pas cap bestiesa pensar que a l’hora de l’assalt a Europa, malgrat les garanties donades, els aliats decidissin invadir Espanya, atenent el poc desgast de tropes i mitjans que el fet precisaria. Fou per això que van manar desplegar l’Exèrcit per tota la costa, amb instruccions de repel·lir qualsevol mena d’invasió, “por Tierra, Mar y Aire”, intentant, amb pocs resultats, fer ressuscitar a la desgavellada tropa els vells valors del nacionalisme romàntic espanyol que tan bé els havia anat quan la Guerra del Francès, tot just feia cent trenta-sis anys.

En Facund Farell, petitó, amb el seu uniforme balder, caqui descolorit per ser ja de tercera mà i recuperat per la Intendència una vegada passada la guerra al sol i serena de les trinxeres, la seva gorra “cuartelera”, amb una borla al davant, que en deien “el madroño”, calçat amb espardenyes, armat amb un vell fusell Màuser model de l’any 1893 i unes cartutxeres de cuir on hi duia unes poques pintes de munició fabricada quan la primera Guerra Mundial, semblava una caricatura de soldat, com tot l’Exèrcit de la època: desgavellat i mal equipat, però cridat a les més altes glories imperials de la megalomania. Amb l’estómac sempre mig buit, malgrat, o per causa de la ració diària de “xusco” fet amb un blat impossible d’identificar i un plat d’un “ranxo” magre i escàs, compost de patates i alguna llegum escadussera procurava passant desapercebut que el temps passés i poder tornar aviat a casa. Era caporal de transmissions d’un lloc d’observació situat a una casa dels afores de Mataró, la missió del qual era controlar qualsevol moviment sospitós d’un bon tram de la costa del Maresme i fer front a la possible invasió de les forces angloamericanes. Un parell de velles metralladores Hotchkiss haurien de ser suficients per aturar la invasió, si l’atac es produïa allà mateix.

Un matí del dia 29 de març del 1944 va ser cridat per la superioritat a fer una arriscada missió logística: Calia posar persianes als allotjaments dels oficials –venia el bon temps i el sol mediterrani ja escalfava de valent- Vist el migrat pressupost de la caixa del regiment haurien de fer-les amb canyes de la riera que donava a la platja, feina que va ser encomanada al caporal Facund Farell i al seu escamot de quatre soldats.

Com ja solia ser habitual, l’ocasió era òptima per passar un tranquil matí de platja, allargant la feina tant com fos possible i procurant passar desapercebuts de sergents i d’altres espècies militars de les que solen fer la punyeta als soferts soldats de lleva, prenent-se un bon matí de lleure.

Eren quarts de dotze i veien un vell i tronat petit vaixell de cabotatge costejar cap amunt, direcció França. Tot seguit va aparèixer un avió bimotor amb marques de la RAF -en Facund Farell tenia accés a un llibre on hi havia les descripcions de models d’avions i vaixells de totes les nacionalitats, per tal de fer-ne la deguda identificació des del post d’observació i se les sabia de memòria - i va recordar la silueta del B26 Martin Marauder, avió bombarder que li recordava lleugerament els entranyables Kats republicans.

L’esglai dels soldats va ser important. La invasió angloamericana hauria començat i a ells els agafava al bell mig de la platja, armats amb quatre canyes –mai aquesta metàfora hauria estar més encertada- i gairebé en calçotets. La sensació de vulnerabilitat els era més evident que mai. No sabien que els calia fer. Ja pensaven com s’haurien de rendir, i fins i tot ja pensaven com dir-ho amb un anglès que desconeixien.- “I surrender ?”- o potser “I’m surreder?” - Tal vegada fugir seria la cosa més encertada, doncs aquell avió era un bombarder i la seva feina deuria ser deixar anar unes quantes bombes...

Entre cavil·lacions, negres pressentiments i pors més o menys fonamentades, van veure que l’avió baixava i passava arran del vaixell, tornava a enlairar-se, fent un gir per fer una segona passada. Feta aquesta, va capotar i es va precipitar violentament contra la mar.

En Facund Farell i el seu escamot van pujar corrent per tornar al seu lloc, però abans es van aturar a un bar dels afores de Mataró per telefonar a un observatori d’infanteria on solien reportar els seus informes: Aquests els van dir que ja estaven al cas del incident i ja se’n feien càrrec.

Tot arribant al seu destacament, es van creuar amb un cert nombre de guàrdies civils que baixaven esperitats cap a la platja. Algunes embarcacions de pescadors s’apropaven al lloc de l’accident, mentre el petit i desconegut vaixell havia fugit a tota màquina nord enllà.

Tot seguit les noticies es van escampar: els mariners havien arribat al lloc on l’avió s’havia estavellat i s’enfonsava lentament. S’havia encès i van trobar cinc cadàvers, seient als seus llocs.

Efectivament era un Marauder B26 del 14 esquadró de la RAF, tripulat per australians i venia de Còrsega. La missió era de reconeixement.

Un soldat de Caldes d’Estrac (Caldetes) que pernoctava a casa seva quan no tenia servei, l’endemà de l’incident els va dir que un pescador havia trobat a les restes de l’avió una capsa amb caramels, que havia escatimat a la guàrdia civil i s’havia endut a casa per repartir-la entre la quitxalla i algun ganàpia del veïnat. Sembla ser que aquella nit no van poder aclucar l’ull. Els pretesos caramels no serien altra cosa que amfetamines o algun altre estimulant.