dimarts, 4 d’octubre de 2011

Atemptats contra la Corona.




Sabadell, dita  la Manchester catalana, és una ciutat de tarannà republicà, cultiu d’idees d’avançada i bressol de moviments d’emancipació. És per això que el substrat republicà federal de molts dels sabadellencs no ha casat mai  gaire amb la Monarquia.
Malgrat això, el 1860 amb ocasió d’una visita de la reina Isabel II, per iniciativa del “rico catalán”, -tal com era conegut a Madrid el fabricant en Pere Turull, que feia suculents negocis amb certs privilegis que li havien atorgat els cercles d’a prop de la corona en relació al monopoli de llanes de la Mesta castellana- agraït per aitals favors, acollia la monarca a la seva casa –avui dia seu del Museu d’Art de Sabadell -. La regia dama anava acompanyada dels seus fills els prínceps, els generals O’Donnell i Prim, el Pare Claret, amen d’una llarga corrua de guàrdies, camarlencs  i majordoms.
Amb aital ocasió, i atès que aquells anys l’estació del ferrocarril, amb el que viatjava la regia dama, parava una mica lluny del centre de la ciutat, es va construir un baixador a la Rambla, que ha perdurat al llarg del temps, conegut popularment com “L’apaiadero”.
Podria dir-se que de manera voluntària o involuntària, aquella jornada es van produir un parell d’atemptats.

Atemptat número 1:

Arreglada la Rambla, que era un descampat,  amb envelats, jardins, dependències, banderes, escuts, flors i boixos, el seguici es va repartir en quatre carretel·les de luxe adquirides pel Comú.
A dalt de la Rambla, es bastí un arc de triomf fet tot amb elements de la indústria llanera: uns dobles pilars formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de llanes amb unes lletres que deien “Loor a SS.MM. Los Reyes de España” , rodejades d’escuts i banderes monàrquiques.
El Batlle de la ciutat era un protegit del cacic Turull,  un tal Viloca, que sembla ser que no sabia ni posar la firma, i com a primera autoritat, anava a la carretel·la amb la augusta dama.
Un captaire es va atansar i la Reina li va lliurar una moneda d’un escut, que equivalia a deu rals. El pobre home, content, mirant la brillant i rodona moneda, va dir. “Déu n’hi do”. La reina , no comprenent-lo, preguntà a l’alcalde què havia dit, a lo que  el Sr. Viloca, amb el seu castellà d’estar per casa, li va dir: “Ha dicho que Dios la dé, Majestad”.

Atemptat número 2:

La Reina visità les fàbriques més importants i en acabar anaren a dinar a la Casa Turull, on hi havia cent seixanta-quatre comensals, de lo bo i millor de la elit sabadellenca.
A l’hora dels brindis i discursos amb la copa de xampany a la mà, entre visques i afalacs,  un tal Isidre Romeu llegí un versos dedicats al príncep d’Astúries, el futur Alfons XII, que deien així:

“Brindo pel noiet petit,
que és un príncep molt trempat;
fa un capet molt eixerit,
serà un xicot de profit
i ens darà un bon resultat”.

Aquests poden qualificar-se com atemptats de baixa intensitat, molt lluny encara del més sagnant que va escometre el sabadellenc Mateu Morral a Madrid  amb ocasió de les bodes del nét de la Isabel II 

(Les dades de la visita reial les he tret del “Sabadell del meu record” d’en Marià Burgés, que en va ser testimoni de primera mà).

19 comentaris:

  1. M'agradaria llegir la crònica de l'atemptat númer0 3 però no sé si faig bé de dir-ho. Després em critiquen per defensar coses indefensables i per creure que la lluita de classes existeix.
    En fi, molt divertides les troballes.

    ResponSuprimeix
  2. El que no especifica l'atemptat nº1 és per on li deu de donar déu el que li deu a sa majestat. O potser m'he embolicat més que el Viloca. Salut .

    ResponSuprimeix
  3. "Ha dicho que Dios la dé, majestad" jua jua jua
    molt bo

    ResponSuprimeix
  4. Lluís,
    L’atemptat número 3, el d’en Mateu Morral el 1906 ja va ser més sagnant, tot i que el Borbó en va sortir indemne. En Morral va ser mort ( un diuen que suïcidat, tot i que hi ha qui pensa que el van suïcidar)
    Salut.

    ResponSuprimeix
  5. Vicicle,
    No ho especifica, no. El tal Viloca deuria ser un bon tros d’enze.
    Ja sol passar que els poders fàctics utilitzen gent de poca volada intel•lectual, encimellada al poder, al servei dels seus interessos.
    L’equivalent actual al “Que dios la dé” té una suma d’exemples ben eloqüents quan sentim els pares de la pàtria deliberar i debatre als fòrums públics.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  6. Déu n'hi do, quina gràcia de traducció i una bona crònica històrica.

    ResponSuprimeix
  7. Aris,
    Lo millor és que els fets són d’una veracitat aclaparadora i no unes llegendes urbanes.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  8. Montse,
    El mèrit és d’en Marià Burgués que va ser-ne testimoni de primera mà.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  9. Gràcies un cop més! Em fa molta gràcia trobar-me els mateixos cognoms sempre pel centre de Sabadell!

    ResponSuprimeix
  10. Alberich, jo faria una traducció dels versos d'en Romeu:

    "Brindo por el niño chico
    que es príncipe de picha tiesa;
    de cuya punta traviesa
    obtendrá buen provecho
    y nos dará por detrás y por el derecho"

    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponSuprimeix
  11. Molt bona la traducció "pitarril" d'en Cornadó. El que seria bo seria conèixer els pensaments, segurament que al·lucinats, dels convidats.

    ResponSuprimeix
  12. Jo només sabia el d'en Morral, ma mare m'ho explicava de petit i a mi m'impressionava molt.

    ResponSuprimeix
  13. Molt bones! Potser la reina es va sentir feliç pensant que algú de Sabadell "la dé" aquella nit com a bona borbona!

    ResponSuprimeix
  14. Tirantlobloc,
    Els de Sabadell tenim un irrefrenable impuls de parlar de nosaltres mateixos i de les nostres coses... :-(
    Salut.

    ResponSuprimeix
  15. Francesc Cornadó,
    Molt bona la traducció dels versos d’en Romeu. Superen amb escreix els originals.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  16. Clidice,
    Els convidats perdrien el cul per sortir en la foto, tot i que en aquella època, a base de daguerrotips, encara no s’estilava el reportatge gràfic.
    Si al Cornadó li ha sortir una traducció de l’estil ‘Pitarra’...
    Salut.

    ResponSuprimeix
  17. Francesc,
    L’atemptat d’en Morral ja van ser figues d’un altre paner, amb sang i fetge i final tràgic, doncs el Mateu hi va deixar la pell.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  18. Galderich,
    Atesa la fama de promiscuïtat que des de fa segles acompanya els Borbons, de ben segur que a sa majestat se li deurien il•luminar els ullets i començaria a suar dintre la cotilla.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  19. Però on va fent versets pels Borbons? Que no ho sabien que de tan "campetxanus" ells no hi entenen un borrall de poesia, ni que sigui de la més popular?

    ResponSuprimeix

Cercar en aquest blog