La llengua catalana i els falangistes.

Cap els anys cinquanta, a Sabadell,  un xicotàs alt i gros, falangista i amb fama de ser una mica curt de gambals, es va dirigir a un  grup de nois de deu a dotze anys que sortien de l’escola, esvalotant i excitats com ocells engabiats als que els havien obert la porta. Era dissabte al migdia, acabaven de cantar el ‘Cara al Sol’ formats al pati  i ja no tornarien a classe fins el proper dilluns. El paio anava guarnit amb la camisa blava i la gorra vermella dels membres de FET i de las JONS i els va increpar per no parlar ‘la lengua del imperio’ . Ho va fer en un pèssim castellà amb un inconfusible accent català. Com que a aquell tal·lós ningú li tenia cap respecte, el més llengut li va dir: ‘Si no parles català és perquè no el deus saber’, a la qual cosa el falangista, deu anys més gran que els marrecs, va replicar en un català d’estar per casa, que ell el parlava millor que tots plegats, la qual cosa va provocar la riallada general de la mainada.

Falange Espanyola era un partit minoritari que va créixer desmesuradament durant la Guerra Civil. Ells mateixos feien distinció entre el que en deien ‘Camisas viejas’ i ‘camisas nuevas’ per separar els ortodoxos dels nouvinguts. Entre aquests darrers hi havia alguna gent catalana, fugida de la Catalunya republicana i dels atzars revolucionaris que va propiciar l’aixecament militar. Molts d’ells eren empresaris i alguns d’ells provenien de les files de la Lliga  Catalana d’en Cambó, de la CEDA i del carlisme.

Aquests es movien per Burgos i Salamanca, o a les milícies falangistes del front, fent servir el català com a llengua habitual entre ells, provocant alguna de les seculars discussions amb els més ortodoxos defensors de la pàtria ‘una, grande y libre’ . Molts d’ells, si no pas tots, pretenien tornar a Catalunya fent , no una Falange catalana, però si una Falange en català. Aquesta posició no sempre era ben entesa pels membres no catalans de la pròpia Falange, de l’exèrcit i del nacionalcatolicisme, que predicaven allò de que el castellà era la llengua del deliri imperial i menystenien la llengua catalana, tractant-la poc menys que de dialecte o com  una mena de ‘patois’  propi d’analfabets provincians,  pagesos i pastors.

Qui ho tenia clar era el cap dels serveis de propaganda del nou règim feixista, Dionisio Ridruejo, que a primers del 1939 anava darrera les forces de l’exèrcit a càrrec del coronel  Yagüe ocupant poblacions catalanes; ho feia  acompanyat de varis col·laboradors, alguns d’ells catalans com en  Lluís Climent, Carles Sentís, Josep Vergés i Matas, periodistes i el pintor Pere Pruna, entre d'altres, que l’assessoraven. En Ridruejo, amb el vistiplau d’en Serrano Suñer, creia que un dels vehicles més importants per fer proselitisme del nou règim a Catalunya, era mitjançant la llengua própia del país, menystinguda per l’exèrcit d’ambdós costats i pel nacionalisme catòlic espanyol, mercès una secular rivalitat farcida d’incidents, prejudicis i malentesos. Fins i tot en Serrano Suñer s’havia expressat en una entrevista que l’hi havia fet en Josep Pla al ‘Diario Vasco’ en el sentit favorable d’acceptar el català com a llengua normal, afirmant:

“¿El lenguaje catalán? ¿Por qué no?  Si el catalán es un vínculo de separatismo lo combatiremos. Imagínese que el castellano –aunque esto no puede suceder- llegara a ser alguna vez un factor contrario a la grandeza de España ¿No estaríamos obligados a combatirlo? Si el catalán es un elemento de grandeza de la patria ¿por qué no respetarlo, como respetó Francia los versos de Mistral y España los de la Atlántida?”

En Ridruejo duia un camió carregat amb material propagandístic, tot escrit en català, però quan va ser l’hora de fer-lo servir, a l’ocupar Barcelona, les tesis uniformadores de l’exèrcit i dels sectors més radicals contraris a la llengua catalana van prevaldre i Ridruejo i els seus catalans se la van tenir que embeinar, junt amb tot el seu material propagandístic en català que no va sortir dels camions.

Amb aquesta política miop, el franquisme va perdre’s per sempre Catalunya. D’haver prosperat l’intel·ligent intuïció de Ridruejo i Serrano Suñer, potser encara avui la dreta catalana cantaria  el “Cara al Sol” –en català normatiu, això si.