Com sembraràs colliràs, si no pedrega.

Castellers fan llenya.

 

Aquesta és una frase tòpica del refranyer popular català, semblant a la castellana  ‘quien siembra vientos recoge tempestades’ i és aplicable al fenomen interessat que es produeix avui de desprestigi de tota la cosa pública.

I dic interessat, doncs no és cap secret que a Europa, i en concret als països PIGS, els estats estan en fase de liquidació en benefici d’un liberalisme desfermat als interessos dels més dominants, en un  procés de fagocitar i privatitzar els serveis.  

No hi ha dia que no rebi un parell de correus, que esborro immediatament,  de cadenes que corren per la xarxa on es diu que els polítics d’aquest país cobren sous fabulosos, perceben pensions vitalícies i practiquen uns absentismes d’escàndol. També hi ha campanyes encetades per demanar que es desmantelli el Senat, qualificat d’inútil, amagant que tal fet desballestaria el darrer nexe de representació territorial que la Constitució va preveure, tot i que la Institució de representació territorial no s’hagi desenvolupat com seria desitjable, talment no han evolucionat lleis de desenvolupament  constitucional com l’electoral, a l’estar el context polític en una mena de cul-de-sac d’un bipartidisme democràticament poc higiènic i causa i efecte de molts dels mals que es pateixen.

La mateixa campanya desprestigia l’estat de les Autonomies, en un intent d’involució que reitera de manera negativa en el ‘café para todos’ i aprofundeix demagògicament  amb el tema, dient que ens costa un ull de la cara a tots, tot i que amb les coses del riure i del plorar, la cosa vagi a estones.   

Hi ha mitjans incitadors de tals campanyes de desprestigi de la política i de l’estat de dret, on es malparla  reiteradament de diputats i diputades, al pitjor estil i tècniques de la televisió escombraries de tant èxit popular,  sovint per raons de sexe i d’altres ‘mèrits’ aliens a la seva feina política i sospitosament aquests mitjans són clars valedors de posicions neoliberals, conservadores, amb ferum de caverna i humitat de sagristia.    

Tampoc aquests mitjans i aquestes campanyes no fan mai referència a la corrupció d’uns quants, als sous dels magnats de la banca –que també paguem entre tots- a la seva imperícia i inutilitat per gestionar l’economia si no és en benefici propi, a les martingales que es gesten a les files de certs partits hegemònics, al manteniment de la romana església catòlica i apostòlica  i les indemnitzacions milionàries –a càrrec de la creueta de la IRPF-  que els cal pagar pels desficis de l’entrecuix de certs clergues i prelats.

Hi ha un moviment d’indignació, desviat amb certa tendenciositat i traïdoria cap als polítics.

I com quan es parla de clergues pederastes hom invoca els bons sacerdots, jo vull invocar els polítics honestos: Hi ha una majoria de polítics que compaginen les seves feines quotidianes amb la seva tasca representativa i ho fan amb una total generositat i bona fe. No tenen cotxe oficial, ni reben sous ni pensions i són la gran majoria i formen  el pal de paller del sistema.

Potser cal que ho anem dient en veu ben alta: HE CONEGUT POLITICS HONESTOS i SÓN LA MAJORIA ! ...i de banquers honrats i altruistes en conec ben pocs, per no dir ni un, tot i que potser sigui que darrerament no hi tinc gaires tractes.

Si us plau: no m’envieu pel correu més cadenes on es malparli dels polítics; són els banquers els que vull conèixer!