dimecres, 15 de juny de 2011

Com sembraràs colliràs, si no pedrega.



Castellers fan llenya. 


Aquesta és una frase tòpica del refranyer popular català, semblant a la castellana  ‘quien siembra vientos recoge tempestades’ i és aplicable al fenomen interessat que es produeix avui de desprestigi de tota la cosa pública.
I dic interessat, doncs no és cap secret que a Europa, i en concret als països PIGS, els estats estan en fase de liquidació en benefici d’un liberalisme desfermat als interessos dels més dominants, en un  procés de fagocitar i privatitzar els serveis.  
No hi ha dia que no rebi un parell de correus, que esborro immediatament,  de cadenes que corren per la xarxa on es diu que els polítics d’aquest país cobren sous fabulosos, perceben pensions vitalícies i practiquen uns absentismes d’escàndol. També hi ha campanyes encetades per demanar que es desmantelli el Senat, qualificat d’inútil, amagant que tal fet desballestaria el darrer nexe de representació territorial que la Constitució va preveure, tot i que la Institució de representació territorial no s’hagi desenvolupat com seria desitjable, talment no han evolucionat lleis de desenvolupament  constitucional com l’electoral, a l’estar el context polític en una mena de cul-de-sac d’un bipartidisme democràticament poc higiènic i causa i efecte de molts dels mals que es pateixen.
La mateixa campanya desprestigia l’estat de les Autonomies, en un intent d’involució que reitera de manera negativa en el ‘café para todos’ i aprofundeix demagògicament  amb el tema, dient que ens costa un ull de la cara a tots, tot i que amb les coses del riure i del plorar, la cosa vagi a estones.   
Hi ha mitjans incitadors de tals campanyes de desprestigi de la política i de l’estat de dret, on es malparla  reiteradament de diputats i diputades, al pitjor estil i tècniques de la televisió escombraries de tant èxit popular,  sovint per raons de sexe i d’altres ‘mèrits’ aliens a la seva feina política i sospitosament aquests mitjans són clars valedors de posicions neoliberals, conservadores, amb ferum de caverna i humitat de sagristia.    
Tampoc aquests mitjans i aquestes campanyes no fan mai referència a la corrupció d’uns quants, als sous dels magnats de la banca –que també paguem entre tots- a la seva imperícia i inutilitat per gestionar l’economia si no és en benefici propi, a les martingales que es gesten a les files de certs partits hegemònics, al manteniment de la romana església catòlica i apostòlica  i les indemnitzacions milionàries –a càrrec de la creueta de la IRPF-  que els cal pagar pels desficis de l’entrecuix de certs clergues i prelats.
Hi ha un moviment d’indignació, desviat amb certa tendenciositat i traïdoria cap als polítics.
I com quan es parla de clergues pederastes hom invoca els bons sacerdots, jo vull invocar els polítics honestos: Hi ha una majoria de polítics que compaginen les seves feines quotidianes amb la seva tasca representativa i ho fan amb una total generositat i bona fe. No tenen cotxe oficial, ni reben sous ni pensions i són la gran majoria i formen  el pal de paller del sistema.
Potser cal que ho anem dient en veu ben alta: HE CONEGUT POLITICS HONESTOS i SÓN LA MAJORIA ! ...i de banquers honrats i altruistes en conec ben pocs, per no dir ni un, tot i que potser sigui que darrerament no hi tinc gaires tractes.
Si us plau: no m’envieu pel correu més cadenes on es malparli dels polítics; són els banquers els que vull conèixer!


18 comentaris:

  1. Em sembla una reflexió oportuna, però el descrèdit dels polítics també prové d'ells mateixos. El govern de Mas intenta culpar dels desastres el govern anterior, i això és una jugada bruta i lletja: com molt bé dius, els deute i el desastre provenen de la banca i del sector privat. Si els propis polítics empastifen l'escenari, no ens hem de sorprendre si després rep tothom.
    Jo no diria que hi ha una majoria de polítics honestos, tan sols una part que no sabria quantificar. En tot cas, en alguns partits no hi veig ni un sol honest.

    ResponElimina
  2. D'haver-n'hi n'hi deu haver (com les meigues)...però que difícils són de trobar.

    A mi em fa l'efecte que l'honestedad dels polítics, és força sovint, inversament proporcional al poder que exerceixen.

    Salutacions :-)

    ResponElimina
  3. No deixa de ser oportú que els banquers es mantinguin al marge de la merda que esquitxa.
    No sé si els polítics són honestos, però sí que la política no es basa en reforçar encerts sinó en subratllar errors, i això decanta l'escenari.
    I es clar, els banquers encantats i a anar fent, que això no va amb ells.

    ResponElimina
  4. Lluís,
    Carme, ( de la Meva maleta),
    Joan,

    Us responc alhora doncs l’argument és comú:
    He estat vint-i-dos anys treballant fent feines de certa responsabilitat tècnica a una administració local del Vallès. No formo part de cap partit polític, tot i que les meves simpaties han estat sempre pels de l’ample espectre de l’esquerra, que, amb matisos, engloba des del petit sector socialdemòcrata de Convergència a Iniciativa, passant pel PSC i Esquerra. Estimo el meu país, que és Catalunya i pertanyo a la classe social treballadora. Nomes m’aparta de la militància el meu posicionament eclèctic, que fa que intenti veure les coses positives de cadascun i rebutjar les negatives, per la qual cosa nomes puc mantenir un criteri d’independència que m’allunyi de sectarismes varis i d’exclusions interessades.
    En la meva experiència professional he patit i he gaudit polítics de tota mena i també m’he enriquit amb persones d’una qualitat humana excepcional. Per això faig un balanç positiu: a la municipalitat hi he trobat més gent senzilla i generosa, de qualitat democràtica fora de discussió possible, que no pas aquests tipus egoistes i tòpics que l’opinió pública s’ha anat forjant.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Amic Ramon:
    Jo també he treballat per l'administració i et puc dir
    quan més petit es l'ajuntament o el districte, més honrat es el polític
    quan més gran o el departament de la Gene o Dipu, o ja es el Govern Central, el polític es i treballa pel seu partit no per la majoria.
    Clar que aixó té una lògica, no li pots demanar a un d'Iniciativa que perdoni l'impost de succesions, ni tampoc a un de Ciu que es preocupi pels emigrants. Fins aqui encara, però això arriba al funcionariat, sobretot als caps de secció que també estan afiliats a partits i idem. De vegades no es lucren ells (com valència o santa Coloma) si no que lucren al partit. En fi, es veritat que hi han polítics honrats però aquests mai surten als diaris ni els veuràs de diputats, en tot cas en un petit poble del Pirineu.

    ResponElimina
  6. Deixem felicitar-te per la teva actitud eclèctica, tant poc agraïda en un mon de blancs i negres on els eclèctics sempre son sospitosos de tebis i equidistants.

    M'has vist més d'una vegada blasmar del sistema de partits i sovint haurà pogut semblar que m'apunto al carro de denigrar els polítics pel sol fet de ser-ho. No és el cas. Per raons purament biològiques i estadístiques, crec que els polítics no son ni més ni menys virtuosos que la mitjana dels ciutadans. No he treballat mai amb polítics, sempre he treballat a la industria, però m'he trobat tota classe de gent i genteta i mai he cregut que fossin ni pitjor ni millors que els polítics, els botiguers o els advocats.

    Ara bé, sí crec que el nostre sistema democràtic està greument malalt, i un dels símptomes és el que jo en dic partitocràcia. Els polítics son humans, i com a tals tenen necessitats i instint de supervivència. Si el seu lloc de treball depèn de que l'aparell del partit els posi en un lloc de la llista amb possibilitats de sortir, o de que el polític de torn els contracti com a "càrrec de confiança", ¿a qui intentaran complaure en primer lloc, al ciutadà o al partit? Insisteixo, els polítics no son ni millors ni pitjors que la reste, és el sistema de partits que està pervertit. I el pitjor és que estem en un cercle viciós del qual no hi ha manera de sortir-ne per què els mateixos que l'haurien de reformar son els que se'n beneficien.

    ResponElimina
  7. El sistema està corromput Lluís, i els disbarats i disbauxes de bancs, totxaires i l'Estat els estem pagant nosaltres. No hi ha ni un sól polític honrat, ni un! si fos honrat o honest ja no faria política, dimitiria.

    ResponElimina
  8. Bueno, soy concejal en mi pueblo y no soy corrupto, ni lo voy a ser.
    Las cajas de ahorro, causantes directas de que en España la catástrofe financiera sea peor que en Europa están gobernadas por políticos, no por banqueros. Estos políticos en ningún caso que yo conozca han dimitido, en ningún caso han sido despedidos, en ningún caso han visto mermados sus ingresos; sin embargo si son culpables de que mucha gente este en el paro, con sus casas embargadas o a punto de embargo. Ellos que alimentaban a los directores de oficina a hacer producción sin mirar riesgos, son culpables de inflar esta burbuja y sin embargo siguen viviendo de igual manera que hace seis años.
    Televisiones publicas perdiendo millones "a pala" por doquier y quieren que paguemos la sanidad, ¿eso es normal?. Embajadas que no sirven a nadie y ¿quieren que paguemos la sanidad? (Castilla y Leon tiene 17 o 18).
    Duplicidad de administraciones y ¿Quieren que paguemos la sanidad?
    Contratos adjudicados a dedo en 50.000 euros y acabados en 120.000 en un pueblo de 450 habitantes y ¿quieren que paguemos la sanidad?.
    Les habrá malos, les habrá buenos, pero sobre todo lo que hay es mucho INÚTIL que no sabe o NO quiere gestionar bien los recursos públicos.
    Un saludo.

    ResponElimina
  9. Aris,
    Brian,
    Francesc,
    Temujin,

    Segueixo la fórmula de respondre-us col•lectivament, doncs el tema es comú i la resposta val per a tots, per la qual cosa us demano disculpes prèviament.
    Diuen els psicòlegs que davant les frustracions podem respondre de manera autopunitiva, extrapunitiva o amb un criteri d’ajust psicològic. Les dues primeres reaccions poden indicar algun tipus de desajust neuròtic.
    Tenim un problema. Hem elaborat fantasies neuròtiques ( som un país d’avançada, la vuitena potència mundial, artífex d’un miracle econòmic, etc.) i aquests somnis, aquestes il•lusions s’han fos. I la reacció és extrapunitiva: Jo no he fet res . han estat els altres, aquells polítics maldestres, inútils i corruptes.
    Hem elaborat un sistema, que va néixer tutelat pels sabres, amb un municipalisme forassenyat, que des del 1812 dóna cobertura al vell caciquisme, i no hem sabut construir un estat, per la qual cosa davant dels problemes no estem dotats per fer-los front. El sistema ha anat degenerant, però a la justa mida de les estructures. El bipartidisme porta inacció. El ‘café para todos’ ineficiència, el municipalisme, corrupció, però malgrat això el nucli de la majoria de gent que està a la política ho fa de bona fe, i no deixa de ser ni millor ni pitjor que la resta de la societat.
    Hi ha grans masses d’electorat que voten corrupció, doncs hi ha clientelisme i aquest mal és d’una profunditat sociològica que espanta.
    El que em revolta és que es culpi a uns quants del mal del que en som responsables tots – o no som cecs davant la petita corrupció quotidiana de l’atur, del diner negre, de les prejubilacions i de molts altres petits fraus habituals?- i oblidem que en el món no públic hi ha els taurons que claven queixalades veritablement perilloses i sagnants.
    Salut a tots.

    ResponElimina
  10. Tens raó que "en todas partes cuecen habas" o que tiri la primera pedra el que no hagi vulnerat la llei, però no em negaràs que casos com el cas palau o el de Santa Coloma, fan que haguem perdut una mica la confiança en els grans partits. I encara que estic en contra d'aquests missatges en cadena, perquè no son mileuristes els polítics?

    ResponElimina
  11. Aris,
    Una de les coses que volia dir, és que en política no nomes hi ha suculentes i ben remunerades canongies apart de les seves dosis de descoratjadora corrupció, sovint còmplice i votada pels propis electors, com a València . La majoria dels regidors municipals dels més dels 800 municipis catalans, no tenen assignació per la comesa de la seva feina, i aquests són els més propers al poble i els que es mengen el ‘marró’ més agre del sistema. També cal esmentar que la majoria de càrrecs i feines públiques són mal agraïdes, no són cap ganga i precisen de dedicació extraordinària per assolir els objectius. T’ho dic des de la meva perspectiva, que és la de mitja vida laboral al sector privat, i l’altra meitat, al públic, sempre amb feines de certa responsabilitat en qüestions jurídiques, d’organització, personal i gestió de l’ocupació.
    Salut.

    ResponElimina
  12. N'estic d'acord amb el fon de l'article, però, en certa manera, els privilegis dels bnquers no es produeixen en gran part gràcies a la connivència dels polítics??

    ResponElimina
  13. Totalment d'acord amb el que dius i com ho dius. Un detall: entre Camps i Rita gasten 144 cotxes oficials. Tot un rècord, ho reconec. Salut.

    ResponElimina
  14. Mireia,
    La societat és un conjunt d’interessos i de lligams que fan possible moltes coses. És difícil generalitzar, i aquesta cosa és la que vull dir: que no es pot fer passar sempre bou per bestia grossa ni qualificar tothom pel que fan uns quants, per molt notables que aquests siguin i per molta incidència que tinguin en el desgavell. Pensa com anirien molt serveis, que ens semblen normals i habituals, sense aquesta mena de peons de la cosa pública, ja siguin empleats o politics dels que no gasten cotxes oficials. Abans d’ahir ja es va veure la diferència: uns a peu i a cops de gorra, com els borinots, i d’altres baixant del cel, aerotransportats com la marededéudel’empenta.

    ResponElimina
  15. Vicicle,
    Nosaltres tenim la nostra creu amb els nostres capgrossos, però la que us toca als valencians és mereix que us elevin als altars.
    Salut

    ResponElimina
  16. Hola Ramon,

    Espero poder ser tant optimista com tu quan porti tants anys a l'adminsitració, però la meva experiència fins a l'actualitat en aquest sentit és molt mal agorera: hi ha moltes maneres de incorreció política o corruptela: el colar a un amic/familiar a l'administració, el posar complements que inflen la nòmina, el no voler veure la incompetencia dels amics, el crear carrecs inútils, el no escoltar les demandes dels ciutadans, el mirar cap a una altra banda,... per desgràcia, aquestes actituds son constants en els nostres polítics, a tots nivells i en tots els partits. La mala fama se la guanyen, i crec que de vegades es queda curta i tot.

    Acabo com he començat, amb un desig d'esperança per acabar veient que estic equivocat. Tant de bó ho estigui, Ramón.

    Una gran salutació !!

    ResponElimina
  17. Ivan,
    M’agrada que el meu apunt t’hagi induït a reflexionar una mica, i a treure’t els dimonis de dintre.
    És ben cert que hi ha moltes coses que no ens agraden, i algunes les hem viscut plegats, ni que sigui un temps curt.
    Conèixer la seva realitat és un primer pas per solucionar un problema, com diuen els psicoanalistes. Una resignada actitud no és mai positiva, però saber triar els valors positius i fer-los valer, pot ser un bon inici de regeneració. Si no és així, potser que ens dediquem a una altra cosa. Saber que hi ha polítics carregats de bona fe i amb les més lloables intencions – jo n’he conegut d’aquesta mena i no sempre han estat governant- és una de les coses que permeten pensar que, tot i els defectes, sempre hi ha vies per treballar en un sentit positiu, ni que sigui en el del desenvolupament humà personal, dintre del microcosmos d’un mateix.
    Una abraçada.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog