La liquidació de l’Estat ?

La generació que va viure el maig del 68, que és la meva, té fama que va ser contestatària, i entre els molts lemes tòpics que es van fer valdre hi havia una certa sensació de que els papàs havien de mantenir-los i donar-los tot el que deien que els era degut –o el que alguns es pensaven que els era degut- “ Jo no he demanat ser portat a aquest món”- deia el mesell amb grenyes al pare atribolat, quan reivindicava el seu espai de llibertat i la part del pastís patrimonial de la família.   De fet no hi havia una certa unanimitat en aquesta actitud, doncs la majoria érem fills de treballadors que als catorze anys ja ens tocava guanyar-nos les garrofes i per estudiar, fer-ho als vespres, furtant temps de lleure, per la qual cosa  no teníem temps de pensar si havíem triat o no venir voluntàriament a aquest món.

Però el que si ha fet fortuna  és aquesta sensació d’ haver creat un món en el que tothom ens ho deu tot i ens sembla molt normal que el Papà Estat ens faciliti la major part de les coses que provenen d’ uns ens infusos, intangibles, no fruit de l’esforç personal, que proveeixen aquest benestar. Molta gent de fora se’n fa creus del nostre estat de benestar i de com es fa anar la despesa, començant pels sous de futbolistes i acabant pel cafè per a tothom.

Ara aquest Estat totpoderós sembla ser que està en estat de liquidació. Ens han inserit a una Unió Europea que disposa d’uns estàndards, fruits de les seves plusvàlues, i els països PIGS no  podem, amb la nostra productivitat i les nostres plusvàlues, mantenir el ritme de cap manera. Ens han subvencionat i hem malgastat els guanys destinats a produir riquesa. Han acudit al rescat i ens han dit que els nostres estats estan en venda. És l’època de les rebaixes i els totpoderosos G8 i moltes multinacionals i entitats bancàries es barallen  per comprar barats els nostres malmesos sistemes públics. Als grecs ja els han dit que liquidin l’Estat.  Els soferts beneficiaris ara  haurem de pagar a bon preu els serveis  als nous amos. El tema es fa més evident quan el procés porta a que l’electorat, de manera , al meu entendre, bastant miop, s’abraona als braços de la dreta que propicia aquestes liquidacions, amb la desesperança d’una classe mitjana que es resisteix a perdre el seu estatus.

Els constitucionalistes especulen amb el futur jurídic, i com l’Herrero de Miñón,  parlen de “ no subsumir les nacions sense estat dintre d’un estat d’una altra nació, i fer d’aquestes distintes nacions copropietàries de l’estat comú...” com avui ens cita en Josep Maria Puigjaner a “La Vanguardia” parlant de l’allunyament de Catalunya de l’Espanya secular i com a única i darrera fórmula  per mantenir  un estat plurinacional.

Jo em pregunto de quin carall d’Estat parlen aquests: de l’actual, del  passat, o del futur... de l’Estat que està en venda?

Ens havien dit que la sobirania era un bé preuat individual i que delegàvem a un Ens comú, dit Estat, bona part d’aquesta sobirania per atendre les necessitats comuns i la millor organització de la societat.  

No hi ha fórmules màgiques: la liquidació de l’Estat porta de manera inevitable a un nou escenari dialèctic i aquest és el del capitalisme lliberal, sense fre ni mesura, enfrontat a una situació d’ anarquisme, entenent anarquisme com una mena de sistema d’ordre i d’ètica solidària, fruit d’un nou concepte de gestionar la nostra sobirania individual. Caldrà molta matèria gris per resoldre les disjuntives que el fet planteja.  

Les víctimes a curt termini seran els beneficiaris d’aquesta mena de miratge fruit de les subvencions i les especulacions del totxo que ens ha fet creure a tots que érem d’una mena de classe mitjana carregada de drets i amb pocs deures, disposada a vendre’s l’ànima al millor postor que garanteixi les fantasies consumistes i els deliris de  territorialitat, talment com els veïns de Badalona i de tants llocs on s’han oblidat dels més elementals principis de la solidaritat.   

Com es diu pel Vallès, potser hi ha mala peça al teler, però caldrà no deixar de teixir, malgrat l’esforç que això comporta. Es comença amb una certa indignació, potser si.         

De El Roto.