A l’estiu baixa la intensitat de tots els problemes. El que no es jugui la Lliga de futbol hi contribueix molt, i la gent conversa molt més serena, sense aquelles emprenyades que comporten els sagnants encontres entre el Barça i el Real Madrid, paladins respectius de posicions nacionalistes enfrontades. Ni la mesura d’en Guardiola ni la desmesura del portuguès Mourinho ocupen les primeres pàgines dels rotatius i, en benèfica treva, no tapen les misèries més profundes de la nostra societat. A l’estiu no hi ha pal·liatius de la realitat en el pa i circ quotidià. La gent que encara té ocupació, somnia vacances tropicals i qui està a l’atur va cercant les ombres dels xamfrans i de les arbredes imaginant paradisos impossibles i loteries miraculoses.
La mesura i desmesura de les dues posicions enfrontades que a l’Antonio Machado li gelaven el cor udolen maldant per defenestrar el contrari. Uns estan impacients per recuperar la maquinària dels despropòsits, i els altres temen perdre les eines del poder, per la qual cosa cerquen pactes per guanyar temps i vestir una possible i improbable digna successió. Ai les dues Espanyes !
Al mig dels udols i fiblades de la contesa hi ha les despulles de la dignitat i la mediocritat intel·lectual, al millor estil de les pitjors trobades entre els barruts famosos amb vocació de viure amb l’esquena dreta sense treballar – antiga quimera de llarga tradició peninsular - amb les que certa televisió d’escola berlusconiana anestèsia la seva milionària audiència.
Però l’eximi i malaguanyat poeta republicà que reposa a l'exili del Cementiri de Cotlliure, potser s’equivocava i en Juan José López Burniol ens ho deia el dissabte passat a la seva columna de “La Vanguardia”, descobrint que no hi ha hagut mai dues Espanyes, n’hi ha hagut, i encara n’hi ha, tres, i la tercera és aquella que es mou al bell mig de les posicions trobades i caïnites, servint-li de carn de canó àtona i silenciosa i avui, potser a l’atzar dels despropòsits, de carn electoral, malgrat la creixent indignació.
Aquesta immensa força silenciosa que es mou entre el Pinto i Valdemoro de les posicions trobades podria ser la clau. La seva mobilització per afrontar el sanejar les coses públiques seria definitiva. Temps era temps es pensava que l’alfabetització la redimiria de la demagògia, però no cal somniar truites: del saber llegir s’ha passat a perdre l’escriure i el discurs del xarlatans ha assolit cotes de sofisticació impensables. L’alienació ha agafat formes més subtils i ha cercat clientelismes i anestèsies socials prou sofisticades. Mentir, prevaricar i estafar no són causes d’incompatibilitat amb la ‘res pública’ del nostre sistema, ans al contrari: sembla ser que són motiu d’admiració i desperten la simpatia de molta gent. La clau, a diferència de la vella dialèctica del món partit en classes, és fer somniar que tots podem formar part d’aquest gran magma on tot s’hi val i que si a aquell li regalen vestits, a tu et poden regalar un modus vivendi gratificant i prou confortable. .
Per sort o per desgràcia, cada vegada se’ls aguanta menys el sistema, i quan les virolles perillen, les coses tornen al seu vell camí de cadascú al seu lloc, decantant el ventall dels silenciosos del mig a una o una altra de les realitats.
Malgrat això, aviat tornaran els sagnants encontres nacionals esportius i em sembla que aquest agost ja tindrem un suggerent Barça vs Madrid que ens farà oblidar la maleïda realitat de la situació econòmica i aquest anunciat ‘corralito’ que els experts ja van augurant des de fa temps.
Vaig llegir l'article de'n Burniol però, per una vegada, no hi vaig estar totalment d'acord. D'una banda perquè la "mayoría silenciosa" —que des d'abans de la democràcia molts s'han volgut apropiar de manera interessada— no és una "tercera Espanya" suposadament articulada, sinó una amalgama de apolítics, passotes, ignorants, pocapenes i tot el que vulgueu afegir-hi; és a dir, els que seguixen el consell de Franco quan deia: "haga como yo, no se meta en política". D'un altre, perquè si bé hi estic d'acord quan diu que als partits polítics no els guia un altre interes que la conquista i preservació del poder al preu que sigui, no és cert que això sigui la conseqüència de "La deriva involucionista y autoritaria de unos y el delirio radical-socialista de otros"; és a dir, d'un excés de ideologització, com va ser durant la República. Tot al contrari, avui en dia el PP i el PSOE —proclames a apart, adreçades a la clientela per consum intern— son partits, des del punt de vista de la praxis política, pràcticament intercanviables. No hi ha una esquerra amb ideologia pròpia i identificable.
ResponEliminaPotser l'analfabetisme va ser un primer pas. Ara tots (o gairebé tots) ja sabem llegir. Ara, el següent pas que veig que ens queda és el que la gent comprengui el que llegeix, que ho entengui, ho maduri, ho faci seu i actuï en conseqüència.... massa coses, massa temps i massa reflexió per a una societat submergida en les presses i en la immediatesa d'una piulada de 140 caràcters.
ResponEliminaN'hi ha també de l'Espanyol i de l'Atletic
ResponEliminaSòc l'Aris que no puc fer servir el compte
salut
Dímelo a mi, Alberich, somos campeones de América (15º vez), pero también en intentos de suicidio, en jóvenes que viven bajo la línea de pobreza, con el 50% de los jubilados y pensionistas con ingresos menores a 250 dólares (la canasta familiar alcanza los 2000 dólares), pero gritamos el gooooollll!!!
ResponEliminaAsí parece transcurrir la vida
abrazo
Brian,
ResponEliminaPuc estar parcialment d’acord amb tu, entenent que potser hem fet una lectura diferent del ‘nostre’ López Burniol –sempre hi posem alguna cosa de les nostres subjectivitats quan interpretem alguna cosa- i aquesta vegada, quan es refereix a la ‘tercera Espanya’ m’ha fet pensar en la multitud de persones que el 1936 els va tocar la loteria d’un costat o l’altre, sense estar-hi explícitament implicats, com va ser la majoria.
Potser les dues Espanyes d’en Machado eren les de dues minories, amb aquell magma central, usuaris del que avui se’n diu els ‘mass media’, de gent que treballava i malgrat disposar de carnet sindical i votar esquerres, no tenien una posició radical determinada. Avui i amb la deriva cap al desclassament del que s’entén per classes mitges, aquest espai central indeterminat, entre els que hi ha els passotes, ignorants i tot el ventall social del que puguem disposar, es fa molt més evident.
És ben cert que la percepció de que entre els dos partits hegemònics hi ha poques diferències i cada cop més és allò que – al menys a mi- no ens agradava massa del USA, d’estar dividits entre demòcrates i republicans, amb lleugers matisos, els suficients però per perpetuar el sistema. D’altra banda hi ha la forta dependència dels òrgans de decisió internacionals, per la qual cosa encara la seva desidealització és més palesa . Potser en Burniol es refereix a que aquest bipartidisme porta a una praxis que acull els matisos més radicals i malda per abastar aquesta mena de ‘no man’s land’ que ell qualifica de ‘la tercera Espanya’ en una afirmació, que a priori em sembla encertada.
El que no ens treu ningú és que els futurs sagnants encontres del futbol posaran pal•liatius als problemes de la crisis financera, econòmica i de l’estat, per donar pas a enconats debats de si ens xiulen o no més penals que als altres.
Salut.
El porquet,
ResponEliminaLa vida és prou curta per passar-la discutint allò que en castellà en diuen de ‘si son galgos o son podencos’. Hi ha uns mecanismes de control social que ens porten a la banalització i a la manipulació. M’esvera la radicalització d’unes minories, vist el cas de Noruega- i una certa manca de sensibilitat per eradicar els símptomes de casa nostra.
Salut.
Aris
ResponEliminaTens raó: Hi ha l’espanyol i l’Atlètic, i 16 o 18 equips més, però els que porten més càrrega de sang i fetge són els dos ‘hegemònics’, com el Barça i el Madrid.
T’ho diu un que és més aviat simpatitzant del Barça i del CE Sabadell, que ara és a segona A...;-)
M’he passat pel teu blog, amb la teva valuosa informació sobre la ultradreta, que vull tornar a llegir i deixar-t’hi alguna nota.
Salut.
Omar,
ResponEliminaEl pan y el circo son paliativos de las miserias que señalas. Las buenas gentes nos identificamos con los éxitos de nuestros paladines que le dan al balón y defienden nuestra autoestima.
Es así.
Un saludo y felicidades por el éxito deportivo, a pesar de todo.
El nivel de sinvergüenzas en este pais es impresionante, lo sumas un exceso de administraciones ineficaces, la costumbre extendida de mirarnos continuamente al ombligo, listas cerradas, un sistema electoral totalmente injusto donde los votos de unos valen seis veces más que los de otros, sumas un sistema capitalista que va cogiendo las riendas de forma lenta pero continua y tenemos el caldo de cultivo para la próxima dictadura. Cuando llegue, los políticos actuales reclamaran la democracia, la misma que tan ridículamente los políticos representaron. Luego vendrán las quejas, los llantos y algunos en su exilio dorado lloraran por una democracia, que no supieron defender, por no estar a su nivel.
ResponEliminaEn Burgos decimos "que buen vasallo, si hubiera buen señor..". Nuestra clase política es deleznable, anclada en sus partidos no tienen contacto con la vida real, son asquerosos. No se porque se extrañan que la gente vaya al fútbol...
JO crec que no n'hi ha dues ni tres, n'hi ha moltes i cada Espanya es pot subdividir en moltes altres. Val per a Catalunya. I sovint aquest ha estat el motiu de no resoldre les nostres misèries i tragèdies. Pel que fa a la classe política sovint reflecteix a nivell 'gros' el que passa a una associació de veïns o un centre excursionista, són un producte més nostre del que volem creure.
ResponEliminaTemujin,
ResponEliminaEl permanente descrédito de los políticos, divididos entre ‘ellos y nosotros’; la idea de que ellos son los señores y nosotros los vasallos, según la frase del ‘Cantar del Mio Cid’ que citas, nos puede llevar al nihilismo y a la pérdida de los escasos valores democráticos de los que disponemos. El país será lo que la sociedad quiera si no se permite esta división entre ‘los de arriba y los de abajo’. Al fin y al cabo un estado democrático de derecho es la delegación del poder que detenta la sociedad en unos entes representativos, según la elemental teoría. Seremos lo que queramos ser y para ello se debe trabajar en el convencimiento de que la democràcia es el único sistema posible, erradicando la corrupción de los entes públicos y de la propia sociedad que los alimenta.
Saludos.
Júlia,
ResponEliminaAquest individualisme i un cert fatalisme de tipus mediterrani ens porta sempre a la divisió de parers i a moure’ns per les branques, oblidant el tronc del conflicte o dels objectius principals. Històricament ha anat així i seguim amb els mateixos tics de sempre.
Estic d’acord que la classe política no difereix del que ens passa en el microcosmos social, per la qual cosa no és senzill superar aquests fenòmens.
Arrel del sagnat fet de Noruega es fa palès que en els plans estratègics de la dreta extrema més involucionista hi ha la fase prèvia del descrèdit permanent del sistema democràtic, motiu pel qual ja val la pena defensar-lo, malgrat tot.
Salut.
Els que saben mantenir-se en aigües marejades, són els reis dels rius, i una veritable amenaça per a la convivència democràtica. A mi em sembla que aquest és el veritable problema de la dualitat que Machado volia significar. Perquè d'aquests n'hi han a tot arreu. Salut.
ResponEliminaDius una cosa important en la resposta a la Júlia: el descrèdit de la democràcia i de la política (fet pels uns i pels altres, ara mateix) només afavoreix a la dreta extrema. No sé si cal un canvi de sistema, però que si que cal és un canvi d'ètica em sembla ben clar.
ResponEliminaEstem convençuts de que vos sereu important a la tribuna bogardiana, segur que passareu a ser un imprescindible missil de la nostra gatzara rodona de pilotes i barricades. Vingui, no es talli...
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminaEls experts en nedar i guardar la roba saben medrar en aquest món, que no difereix el de la política del conjunt de la societat. Si cal regenerar alguna cosa, potser és aquesta mateixa societat, per la via del reforçament educatiu i l’enaltiment dels valors democràtics de la tolerància, la ètica i la convivència. Una societat sana hauria de centrifugar els elements públics que la distorsionen.
Tot plegat és una mica utòpic, però no impossible.
Salut.
Clidice,
ResponEliminaN’estic convençut, talment estic convençut que la clau de tot això és la baixa tensió i educació democràtica que, potser per causa de la nostra història més recent, pateix la nostra societat. Per enfortir els valors democràtics cal una societat ben convençuda i amb capacitat de consensuar els problemes comuns, sense caure en sectarismes.
Salut.
Penyabogarde,
ResponEliminaQuan he vist la foto del Bogarde he tingut un ensurt. Ostres ja tornem a tenir-lo aquí ! -he pensat. Desprès he donat un tomb pel vostre bloc i ja ho he entès millor.
Benvinguts a aquesta casa, i, si us plau, no hem doneu gaires sobresalts com aquest.
Salut.