Avui he somniat. (I was a dream)

El sueño de la razón produce monstruos. Goya

Aquesta nit he tingut uns somnis, que em permetreu que us expliqui.

Estava jo vivint  en un país caïnita i malavingut, on la gent es discutia per qualsevol fotesa. Darrerament hi havia un enconat debat sobre el fumar o no fumar als llocs públics, amb aparició d’insubmisos i irats detractors – ja m’hauria agradat veure aquests ‘valents’ afrontats a d’altres insubmissions pretèrites- i un altre debat  forasenyat per la concessió de la Pilota d’Or al Lionel Messi  i no a un xicot del país. 

Aquests debats en  furten d’altres o els deixen en un segon ordre de prioritat. Una d’aquestes discussions d’entitat menor, és la pretensió de certs poders econòmics d’endarrerir l’edat de jubilació dels ciutadans del País, quan aquests mateixos poders es desfan  dels seus empleats als cinquanta i escaig d’anys. El sistema no pot assumir a curt termini els costos i si l’edat de deixar la feina de manera remunerada, s’allarga, s’abaratirà la partida del cost de la jubilació en haver de deixar la feina abans d’hora. Maquiavèl·lic, oi?.  El que no tenen en compte aquests poders, potser amb una miopia evident, és que d’aquesta manera es van posant el dogal al coll, doncs si es va empobrint la gent, tampoc es podran obtenir les plusvàlues del treball i del consum de les que ara gaudeixen i que fan rutllar l’economia interna i en conseqüència, d’aplicar-ho, pujarà l’atur i la pobresa. Per sortir de l’atzucac, deuen comptar que sempre ens quedaran mercats aliens i el consum –a voltes accelerat- deixarà de ser interior per anar a conquerir el  de països  més exòtics.  A la fi i al cap, sempre hem estat un poble de conqueridors: uns varem colonitzar el Mediterrani i els altres, l’Atlàntic. Ara, potser, ens vindria de gust colonitzar el Pacífic, o al menys ficar-hi cullerada, tot i que ja no es pot anar a cops de coltell o a punta de llança i els míssils intercontinentals no són cap mena de broma i potser amb les minses plusvàlues de la nostra economia, no ens podem permetre el tenir-ne. Com que no soc economista, ni politicòleg, no ho entenia gaire tot plegat. Veia massa contradiccions amb aquesta mena de plantejaments i em sentia angoixat i tot amarat de suor.

Un altre dels debats furtats era el de la forma de l’Estat. Per poder discutir les grans qüestions nacionals, com el fumar o el no fumar, o el rondinar per la concessió de la Pilota d’Or a un argentí, i no a un castellà manxec o a un noi de Terrassa, ens cal tenir una forma d’Estat.

És llavors quan el somni ha esdevingut allò que se’n diu un “somni humit”: la libido exaltada, un plaer incontrolat envaint els sentits i els fluids descontrolats cercant la seva sortida natural.  

Veia  gent de bona voluntat, que era amable i cordial i amb seràfica bona fe es reunia en fòrums i àgores sense ànim de lucre, ni cap mena de sectarisme,  ni intents de professionalitzar de manera remunerada i perpetuar els seus càrrecs, dels que en sortien pacíficament els representants més qualificats de la societat civil, de la judicatura, operadors del dret,  de la política, de l’empresa i el treball, experts constitucionalistes, sindicalistes, empresaris, pagesos, arquitectes, científics, organitzats en un poder constituent. El seu objectiu era fer taula rassa i formar un nou estat, agrupant les comunitats per interessos comuns i anar distribuint tasques i funcions segons les seves capacitats i possibilitats, deixant les grans competències comuns per l’estat central i invitant a que els grups restants s’hi anessin afegint com a federats o confederats. Per això s’inspiraven en els autors i filòsofs que han dictat els models constitucionals vigents avui a la vella Europa i atenien els postulats dels drets fonamentals i les velles constitucions democràtiques.  

La novetat era que no es partia del vell estat per anar al nou, sinó que es feien els plantejaments “ex novo”, seguint els exemples de les discussions pacífiques que han tingut els països recentment sortits del que era el bloc d’influència soviètica.

No podia ser: era tot massa bonic.

Suat, i humit, m’he despertat quan ja era de dia. He anat cap a la dutxa i he posat la radio. Un paio explicava amb vehemència la flagrant injustícia que la Pilota d’Or l’haguessin donat al Messi i no a l’Iniesta, que és l’únic espanyol nominat -el Xavi, semblava que tampoc  li hagués agradat gaire, doncs aquest noi és català- I el “summum” ha estat quan ha criticat al  “pueblerino” Pep Guardiola per haver fet la entrega del premi en català, castellà i anglès. “Es que siempre hemos de andar haciendo el ridículo con el dichoso Catalán” -ha dit.

Jo m’he tallat tot afaitant-me.