Esbós d’una vella confrontació.

El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles  magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció. 

Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.

Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida,  els fills l’havien  convençut que a la residència municipal  “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.

Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i  magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el  idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica  per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica  i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els  de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral,  pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la  forçada convivència dels condemnats.

Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.

Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.

Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat  un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita  especie !” .

L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .

Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.

Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.