diumenge, 3 de juliol de 2011

Unes llums del més enllà ?

Es fa fosc damunt Llafranc


Sempre m’havia estranyat veure els turistes menjant paella per sopar. A casa, de tota la vida, havia sentir a dir que l’arròs es menjava al migdia per dinar, i que al vespre resultava indigest per anar a dormir. És clar que abans la gent anava a dormir com les gallines i es llevava a punta d’alba. Veure aquells fornits i colrats nòrdics endrapant paella amb sangría per sopar sempre m’havia produït com una mena de calfred. 
Sembla ser, però, que aquestes bàrbares costums fruit de la ignorància forana han quallat i ara molta gent del país ja es cruspeix una bona i indigesta paella per sopar, talment han adoptat la calça curta, la samarreta amb eslògans pintorescos de l’estil de ’Fuck you’, la pitrera roent untada d’after sun  i l’ús de les sandàlies menorquines per tot.
Ahir al vespre jo no ho veia gens clar això de sopar l’arròs a la cassola, a la manera empordanesa: caldós i  gairebé negre pel sofregit específic de la comarca, cuit lentament i amb la paciència d’un Sant Job fins que la ceba queda com de caramel. Jo m’hauria menjat una amanida i un peixet bullit o a la planxa, però la colla dels amics es varen posar tossuts amb la dèria de l’arròs, i per no discrepar me’n vaig empassar un bon parell de plats, amb un vinet dels Costers del Segre, Chardonay  blanc, que passava la mar de bé. 
Havent sopat, per pair el gormand excés, varem anar a donar un tomb enfilant el camí de ronda, ran de mar.
Potser no em creureu, però la seqüència dels fets va ser la que segueix:
Rares llums
Uns llums rares i estranyes, persistents i llunyanes es van fer evidents a l’horitzó. Davant la meva estranyesa, un company em deia  -amb l’erudició ignorant per les coses del camp i de la mar que els de Can Fanga solem ostentar- que eren barques de pescadors que anaven al calamar.
Si home, i un be negre amb potes rosses! Però si ja no en queden de pescadors ni de calamars per aquestes costes i les poques tonyines que hi sobreviuen, cobejades pels japonesos,  duen més mercuri que un magatzem de termòmetres dels d’abans - vaig replicar suggestionat per les lluminàries.
Ens varem seure en un bordó al mig de la foscor, i l’espectacle se’ns feu evident. Les llums misterioses ballaven davant dels nostres ulls, tocant el poble i unes alenades d’aire calent, alternades amb unes de fred acaronaven els nostres rostres.
Quin airet més bo !- deien les dames complagudes amb el que prenien per la rara combinació de la  xafogor i la marinada, però jo no les tenia totes, doncs pensava que la reduccionista  lògica racionalista ens tanca els ulls a un munt de fenòmens que passen sense pena ni gloria davant dels nostres ulls miops, sense atendre la seva transcendent i sobrenatural naturalesa.
Ombres insinuades
Tot això ho pensava pesarós, sentint la pesada fermentació de l’arròs a l’estómac, en plena complexa digestió.
Ombres evidents
Tot d’una algunes de les llums es van insinuar darrera nostra i unes ombres informes es van manifestar davant, amb la meva natural alarma . De mica en mica aquestes van anar agafant formes antropomorfes. Redéu, era evident que les llums no eren pas d’aquest món. Esperits o essers aliens d’altres planetes o dimensions desconegudes, ves a saber. Eren ombres o ens que s’intentaven confondre entre els humans per posseir els nostres cossos, o analitzar-nos i experimentar amb tots nosaltres, talment fóssim ratolins de laboratori.  Ho he llegit en alguna revista especialitzada. 
I la gent no se’n adonava; seguien garlant de les seves coses, al mig de la foscor: que si el Mas, que si el Nadal, que si el Trias - On va aquesta iaio, volent ser alcalde –deia un. Ostres, tu, que és de la meva edat. Potser vols dir que no em votaries si em presentés per alcalde ?- deia un de la meva quinta -
Que l’Euro s’enfonsa, si Grècia no se’n surt i darrera i anem nosaltres, amb la colla de pocavergonyes que hem de mantenir -rondinava un que ha fet calerons amb l’obra pública- I tu creus  que el Cesc hauria de venir al Barça –em preguntava directament un altre, angoixant talment si no vingués fos la fi del món.
Jo estava catàrtic, obnubilat per l’espectacle de les llums estranyes i les ombres espectrals del més enllà  i trist i preocupar per tota aquella gent que tenia l’evidència davant dels ulls  sense adonar-se’n.
Avui, desprès d’una nit de malsons, el sol ha esvaït les ombres i les estranyes llums, que es deuen haver fet mimètiques amb els fenòmens naturals, però estic convençut que  segueix aquí, és ben segur.
Malgrat tot, i per si un cas,  he fet el ferm propòsit de no menjar mai més arròs per sopar.
On van aquestes passes?
      

4 comentaris:

  1. no serà l'efecte cremat més que l'arros.

    ResponElimina
  2. No sé si t'has adonat que aquests fets extraordinaris tenen el lamentable costum de produir-se en perversa coincidència amb soparots excelsos i ben regats, la qual cosa ens fa traure conclusions més que precipitades i equivocades, esbiaixades, a l'igual que fa el FMI de la realitat econòmica mundial. D'això, els meus dubtes: són marcians els del FMI? Més enllà de la seua realitat virtual, què collons és el FMI? Estem governats per una colla d'alienígenes a l'ombra? Segur que la Merkel no té les mamelles i les plantes dels peus de color verd?... El que sí que és cert, és que la Silvia -que la vaig veure al festival d'havaneres per la TV3- canta com els àngels. Salut

    ResponElimina
  3. Potser si, Francesc que va ser el vi. De cremat no en varem tastar, doncs potser els aliens ens haurien abduït.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Vicicle,
    En una altra entrada us he deixat un video de l'actuació de la Silvia i el seu pare en Càstor (q.e.p.d)on els registres de la seva veu es magnifiquen.
    Jo també diria que els del FMI són d'un altre planeta, doncs no s'explica el seu afany en fer malbé aquest...
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog