La bòrnia de Ripoll.

 

La Maria era una vella callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, et mirava amb el seu únic ull bo, que lluïa com una teia encesa. L’altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.

La Maria treballava com a minyona des de temps immemorials a una casa benestant de pagesos i ramaders de l’Alt Urgell, denominada Cal Minyó.

A l’estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es podia veure al lluny una llarga columna de gent en marxa, guarnida amb boina vermella i casaca blava: eren les forces del General Lizàrraga, que es dirigien a la Seu d'Urgell, esperonades pel vicari general castrense dels carlins, el bisbe Josep Caixal i Estradé. Estàvem al darrer any de la última carlinada.  

La Maria era tot neguit. El seu únic ul esparverat es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes delatades per una gran polseguera, les coloraines de les banderes i els uniformes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una desfilada festiva.

Se’n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l’abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: “filleta meva”, “amaga’t “, “no et deixis veure”...

La noia somreia veient la vella tan espantada i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.

- Fixa’t que tota aquesta gent passa de llarg. Se’n van. No s’aturen a Cal Minyó- deia la noia, confiada, veient l’esverament de “la bòrnia de Ripoll”, que és com d’amagat  tothom la nomenava.

- Oh, no te’n refiïs, que aquests  van i venen, i mai porten res de bo,  només desgràcies. Guarda-te’n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga’t on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho!   
        

I la Maria, veient l’escepticisme de la noia, li explicà la seva història:

“Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l’Eudald, mestre armer i el millor oficial del pare a la manufactura d’armes de casa. Teníem una filla de més o menys la teva edat.

Aquells anys la vila de Ripoll estava farcida de petits tallers en els que s’hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l’energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m’anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d’ofici del ram de l’escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...

L’Eudald era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. El meu marit pertanyia a la Milícia Nacional, que ja es va organitzar  a la vila quan el Trienni Liberal i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint reialistes i “malcontents” que feien malvestats al crit de “Visca el Rei i la Religió”. Quan anaven maldades i havia alternança política, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers. 

Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833, s’alçà en armes tota aquella gent reialista que amb la boina vermella, la creu al pit i l’ànima negra, volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la  filla, la Reina Isabel II.  Varem passar uns anys d’estretors i d’ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les necessitats de la guerra i l’Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l’excusa de defensar Déu, Pàtria i Rei, devastaven el país.

Hi va haver ensurts per totes bandes. Una força de forasters vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo havia ocupat  un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals. L’Eudald es passà aquells dies amagat a la muntanya, fins que va poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint per l’ un i l’altra.   

La guerra cremava la comarca, sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats pels intents de petites faccions carlines d’ocupar la vila; aquest estat de coses  va durar fins que el maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll  una nombrosa força carlina, comandada pel Comte d’Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d’Espagne de Ramefort.

Van atacar uns punts de defensa del rodals.  situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l’Estrella, a llevant a  ponent i al nord  i  una vegada desballestats, van escometre la població amb els seus vint-i-dos batallons d’infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d’artilleria. L’Eudald, amb la Milícia Nacional  i un centenar d’homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, feien foc a la carlinada mentre s’entestava a passar el Freser a prop d’on s’uneix amb el Ter. Es feia  foc a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge en els atacants, els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa omplint sacs de terra i fent barricades, posant carros i tota mena d’impediments per tapar els forats oberts.

Cada envestida se’ls veia més a prop, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l’interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l’església de Sant Pere. Els carlins abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L’obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l’Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades: Amb un parell de cops de culata l’esberlaren i van entrar. Van clivellar al pare –un pobre vell gairebé invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d’aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d’ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l’agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs  no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo, amb horror, un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s’estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -“No mateu aquesta dona”- li va dir- “Ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals,  jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure” -Ves per on resultava que entre els violadors hi tenia un protector. Que l’ànima se li podreixi eternament al infern !. Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic. 

El del bigoti va aturar-se, amb evident frustració. Estalviant-me el cop, tot i que jo desitjava més  morir que no pas viure.

Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l’ull, per la qual cosa m’has conegut així,  bòrnia.

Quan havia passat molta estona –potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d’Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant  i violant, i acabada la seva macabra feina,  abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant,  es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s’havien produït.

Dels sobrevivents van separar homes i dones i, els d’edat militar, de catorze a cinquanta anys,  els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar,  de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.

La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d’Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers milicians de Barcelona  el 1935.  És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se’m trasbalsen els records de la meva desgràcia i m’entra una gran por de que tot això  torni a passar.

Amaga’t, filleta meva. Amaga’t que aquesta mala gent no t’encalci”.

Una versió d’aquest relat el vaig penjar a "Relats en Català"

Ruïnes de Ripoll 1839